Als mars com al Mediterrani, més tancats, el fenomen de les marees és més imperceptible que en mars més oberts i, sobretot, que als oceans, com l'Atlàntic.
Les marees em fan pensar en la imatge recurrent d'alguns quadres de Dalí, quan lleva l'aigua de la platja com qui lleva el suro, o s'esquinça la pell...
La marea baixa ens mostra el que l'aigua ens amaga, el que dissimula sota el blau mirall del cel, el que amb la marea alta no veiem o potser, com a molt, intuïm. Si tinguéssim vergonyes, la marea baixa ens les mostraria nues, i amb tota la seva cruesa.
És clar que la marea baixa també pot fer-nos veure tresors, que no tot el que s'amaga és dolent, és nociu o vergonyós.
Com la marea baixa, la crisi del Coronavirus també ens ha mostrat la cruesa de moltes vides aparentment normalitzades, estables, suficientment allunyades del que anomenem risc d'exclusió. O això ens pensàvem!
La marea baixa del Coronavirus ha deixat al descobert les terribles conseqüències de la precarietat laboral i d'habitatge, ambdues molt sovint interrelacionades, mostrant-nos una pobresa que no és nova, sinó que simplement no vèiem prou.
Les entitats i serveis que proveeixen persones i famílies d'aliments i sostre, aquests dies es fan especialment ressò de les persones que, arran d'aquesta crisi sanitària, s'han quedat sense feina i sense habitatge; sense feina o sense possibilitat de tenir-ne, i sense habitatge, especialment les persones que vivien en habitacions rellogades i que davant el risc de contagi els han fet fora i s'han trobat, d'un dia per l'altre, al carrer i sense recursos.
Aquesta crisi ens ha donat grans mostres d'humanitat i solidaritat, alhora que ens ha destapat més d'una vergonya; altra cosa és que gosem mirar-les, que preferim seguir desviant la mirada per no veure, ni de cua d'ull, la precarietat que la marea baixa ens mostra sense artificis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada