Enyoro la Fase Zero

Les trobades de la tercera fase, ho reconec, em tenen una mica descol·locat: hem de fer veure que ja no passa res?... O ens ho creiem de veritat, que ja no passa res?

Jo segueixo amb el distanciament físic, que no necessàriament social, amb qui no forma part del meu nucli familiar, i en pocs dies he vist que molta gent ja fa quasi com si res... 

He vist partits de bàsquet de carrer, colles de joves compartint cerveses, o el que fos, famílies que fa setmanes que no es toquen fer-se abraçades sense marcareta... Segurament sóc jo qui, altra vegada, s'equivoca. 

Tinc la impressió que el desconfinament s'ha anat accelerant precipitadament (o s'ha precipitat acceleradament, tant li fa!), i en part puc entendre'n els motius, sobretot per la reactivació de l'activitat econòmica; però no sé si, assedegats per gaudir d'aquesta nova normalitat, estem anant massa ràpid. 

L'amenaça d'un rebrot a la tardor és un advertiment que fa setmanes que sobrevola sobre nosaltres, com l'ombra d'un voltor dibuixant cercles sobre la presa moribunda, i l'error seria provocar-lo ara, quan les dades segueixen anant clarament a la baixa. 

Em sembla que definitivament enyoro la Fase Zero, quan tothom semblava, i de fet ho feia, actuar sinó amb més responsabilitat, sí amb una major prudència.

M'escolto i em sembla que ja repapiejo, i deu ser cosa de la barba, que fa setmanes que no me la retallo i creix més blanca que poblada.

Tot fos tan senzill com afaitar-me...