dilluns, 7 d’agost del 2017

Joves i TIC: entre l'oportunitat i l'abisme


Les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels joves?
Aquest no és un debat nou, però sí és un debat que convé actualitzar tal i com ha fet recentment el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya amb la publicació de “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” (Col·lecció Aportacions, número 54; octubre 2016).

La publicació fa un breu repàs d'algunes referències bibliogràfiques i entre elles destaca el que afirmaven l'any 1999 David Buckingham i Julian Sefton-Green en l'article "Children, Young People and Digital Technology": “hi ha les víctimes dels mitjans, els innocents corromputs pels videojocs o la pornografia, i els intel·ligents, els qui s’apoderen a través de les tecnologies per crear nous mons d’aprenentatge i comunicació”.

La tecnologia, doncs, també pels joves és una arma de doble fil! I si aleshores, als anys noranta, els adults es preocupaven pels joves enganxats a la televisió i als videojocs avui als adults ens preocupen els joves enganxats a les pantalles en general, doncs s'han multiplicat, i a la dels seus telèfons mòbils intel·ligents en particular, dispositiu que quasi ha esdevingut, de forma natural i sense adonar-nos, una extensió del braç, quasi un accessori del cos humà.

Els adults tenim la percepció general que els joves, als qui anomenem nadius digitals, estan hiperconnectats fins al punt d'establir una certa dependència emocional amb el dispositiu i tot el que, per ells, representa: la relació amb els seus iguals, la connexió amb el seu món, fins i tot amb el nostre...

Aquest procés, com d'altres (les relacions sexuals, el consum d'alcohol, tabac i drogues...) es produeix cada vegada en una edat més precoç, que podríem situar al voltant dels dotze anys, edat d'inici de l'educació secundària i per tant de l'entrada a l'institut i que pels joves representa l'obtenció de dos objectes que simbolitzen la seva nova (obligada en molts casos) autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil!

En realitat, però, aquest procés s'inicia abans ja que els infants en edats més primerenques ja tenen accés a múltiples pantalles: la televisió (ara també connectada), l'ordinador, la tauleta tàctil i, naturalment, els telèfons mòbils dels pares, mares o altres familiars.

Des de la perspectiva dels adults el telèfon mòbil dels infants ens dóna la seguretat que davant qualsevol incidència podran contactar amb nosaltres, tot i que des de la perspectiva dels infants i especialment els joves aquesta mena de “cordó umbilical” és tan sols la millor excusa per mantenir-se connectats amb el seu món.

En una classe de primer d'ESO de l'Institut Narcís Xifra de Girona (el que de moment tenim de referència a Sarrià de Ter) a principis de curs un professor va preguntar als alumnes quants no tenien telèfon mòbil: només, mig avergonyits, dos van aixecar la mà; després de les festes de Nadal els dos alumnes ja tenien mòbil després de demanar-lo insistentment als pares, qüestió de supervivència.

El temor a ser exclòs és un dels motius que argumenten els infants i joves en la seva exigent demanda de telèfon mòbil, de ser exclòs del seu grup d'iguals, és clar. L'auge dels serveis de missatgeria instantània (WhatsApp i Snapchat) han fet de la tecnologia mòbil un element més de socialització, doncs les relacions personals es prolonguen i s'expandeixen també digitalment, però a banda d'aquest element socialitzador que apunta al sentiment de pertinença de grup els dispositius mòbils, especialment el telèfon, també és el mitjà des del qual consumeixen els continguts audiovisuals a través d'eines socials com YouTube o Instagram.

A l'altra cara de la moneda del paper socialitzador hi ha el risc que les TIC aïllin els joves, el risc que les relacions digitals prevalguin sobre les analògiques o, encara pitjor, que prevalguin les relacions digitals amb els seus iguals per sobre de les analògiques i personals amb la resta de la seva família, amb el temor per part dels adults que es faci realitat la imatge del jove aïllat,  permanentment tancat a la seva habitació. En qualsevol cas caldria calibrar si els factors de l'aïllament són la tecnologia en sí i “per se” o aquesta és tan sols el mitjà, però no la causa.

El que ja és inevitable en els joves, també en els adults, és que la tecnologia intervé inevitablement en la construcció de la identitat, però així com els adults (immigrants digitals) hem diferenciat entre la nostra identitat analògica (l'existent abans de la revolució digital) i la digital (adquirida posteriorment) els joves no fan aquesta diferenciació doncs ambdues formen part indistinta, sense fronteres clares, d'una mateixa i única identitat: la seva!

La publicació “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” parla de la doble vessant de les TIC en relació als joves, la positiva i la negativa.

Pel que fa a la positiva destaca la millora en les relacions socials dels joves, l'aportació de noves habilitats, la contribució a potenciar les capacitats creatives i de resolució de conflictes,  l'augment en la implicació dels joves en la millora de la societat i l'aparició del jove “produser” (consumidor i creador alhora, anomenat també “prosumidor”).

Pel que fa als efectes adversos, tot i que recorda que afecten a una part reduïda dels joves, l'estudi destaca l'aïllament físic, l'addicció a les TIC i la ludopatia, un excés de narcisisme, el ciberassetjament, el sexting (compartir contingut sexual o explícit, fotografies o vídeos, a les xarxes socials o serveis de missatgeria), la potenciació de la violència masclista entre parelles joves, la petjada digital i la pèrdua de privacitat, la bretxa digital, la sobredosis d'informació i les malalties derivades de l'ús addictiu, incloses els trastorns psicològics.

Lluny d'alarmar-nos innecessàriament per aquest darrer paràgraf el que convé és afrontar de manera conscient el procés d'accés dels joves a les TIC, tal i com recullen les orientacions de la publicació citada, fomentant l'ensenyament crític, acompanyant i assessorant als infants i joves, en resum fer allò que tan convé que fem els adults amb els nostres infants i joves: ser-hi, no dimitir de les nostres responsabilitats.

Així doncs, les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça?
Segurament aquesta mateixa pegunta ens la podríem fer els adults interpel·lant-nos a nosaltres mateixos i possiblement la resposta seria, si fa o no fa, la mateixa que podem oferir als joves: les noves tecnologies són ambdues coses, una oportunitat i una amenaça!

Però la pregunta, paradoxalment (o no?), ens inquieta més quan els adults la formulem pensant en els joves, els nostres joves; ens inquieta més quan pensem en ells però ens fa por si ens la fem a nosaltres mateixos: les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels adults?

Article publicat al número 97 de la revista Parlem de Sarrià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada