dijous, 21 de febrer de 2008

Envelliment sense edulcorants

En Ramon em deia que sentia que l'hi feia mal el dit petit del peu esquerra, també el dit gran. Mentre ho deia estirava el dit índex de la mà dreta, com si senyalés exactament els seus dits, però l'índex assenyalava inevitablement només el terra de l'babitació. Fa unes hores que en Ramon sota el genoll esquerra ja no hi té ni la cama ni el peu. Però sent, perceb encara, el dolor dels dits que ja no té. En Ramon és valent, és resistent; tornarà, amb paciència, a voltar per Carrer Major, pendent de tot el què hi passa...

En Quim m'ha rebut amb un somriure als llavis, però amb la mirada desorientada. Aquella sensació que s'inicia amb l'alegria d'un retrobament, però que després, quan els dubtes afloren i s'activa l'escaneig de persones conegudes i no troba, la mirada es perd...
Ara el seu és un món sense límits, sense arxivadors, com si els arxivers anéssin plegant paulatinament, indefinidament; un món que no segueix un relat seqüencial ni lògic en l'espai temps a orelles nostres, possiblement sí dins el seu. Avança i retrocedeix en el temps, amb persones i explicacions que desconec, però l'escolta de moment sembla que l'anima.

Fa vertigen la sensació de ser conscient, per moments, que quelcom dins teu i al teu voltant s'emboira. M'ha emocionat quan m'ha reconegut, un instant de lucidesa. És l'emoció que conté davant seu la seva esposa, malgrat no pot evitar que se li neguitegin els ulls. Ella fa el cor fort.

Ells pateixen, també les seves famílies, les seves esposes. Aquestes situacions obliguen a una reorganització familiar del temps, però també de la dinàmica i rutines establertes fins ara; la necessària adaptació als canvis...

Envelliment sense edulcorants, envelliment allunyat dels catàlegs de vacances per a la gent gran, de plans de pensions... L'envelliment tan real (i a vegades cru) com la vida mateixa.

En Ramon i en Quim, dos bons amics que tornaré a veure aviat.

---------------------------------

pd: potser han estat ells que m'han encaminat a veure, aquesta nit a la darrera sessió, la pel·lícula Ahora o Nunca. Qüestió d'estats emocionals, suposo...

Ahora o nunca (The Bucket List)

Cap comentari:

Publica un comentari