Quan l'arbre ens impedeix veure el bosc

Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que, en més o menys mesura amb més o menys (in)justícia, ens passa a tothom: algunes vegades l'arbre ens impedeix veure el bosc.

Segurament ha passat sempre, i el sempre també inclou els nostres dies, el nostre present, el nostre ara; a vegades un detall, minúscul si voleu, sovint eclipsa el conjunt, com la lluna, moltíssim més petita que el sol, és capaç d'eclipsar-lo. 

Una taca en una camisa blanca, per petita que sigui, inevitablement l'embruta, com una errada pot condemnar un discurs ben articulat, o una decisió qüestionable, fins i tot una mala decisió, ensorrar una trajectòria impecable. Algunes vegades, la línia entre el bé i el mal és tan fina que no admet l'error, empetitint l'espai d'aprenentatge.

Tot sovint, l’atenció, la mirada, es focalitza obsessivament en la imperfecció, ja no negant-li bellesa, sinó utilitat, i oblidant que en moltes ocasions, simplement és una gota d'un oceà, el context, si voleu, que sempre és més ampli. Com si un arbre tort ens impedís veure la majestuositat del bosc que l’envolta.

És clar que aquesta mirada crítica no és sempre injustificada, ans al contrari, és fins i tot necessària, que el detall pot ser revelador i, en alguns casos, significatiu. No es tracta, per tant, de restar importància als aspectes petits o puntuals, sinó de no permetre que esdevinguin l’única lent amb què mirem, i per tant jutgem, una realitat que segurament és molt més rica i complexa. 

Sense necessitat d'obviar la part (l'arbre tort hi és, segurament), potser caldria evitar convertir-la en el tot. Una crítica concreta, si no es contextualitza adequadament, pot arribar a desfigurar la percepció global d’un projecte, d'una idea, també d'una persona.

Hi pensava l'altre dia, en tot això, recordant quantes vegades he jutjat una persona, per exemple, a partir d'una part de la seva vida, la minúscula part que jo conec, sense voler conèixer ni ser conscient de tot el que és, més enllà d'aquell detall. 

Hi pensava l'altre dia i em preguntava quantes vegades jo mateix havia topat amb aquest arbre, fins i tot quantes vegades l'arbre l'havia plantat jo mateix, just davant del bosc... Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que el primer pas per mirar d'evitar-ho, és ser-ne conscient.