Madness no només anaven un pas més enllà en allò musical, també en tot allò audiovisual que acompanyava la seva música, i la seva bogeria (alegre, divertida, irreverent!) també la traslladaven en alguns dels seus videoclips, com el d'aquesta cançó, "The Return of the Los Palmas 7" en el que, entre les diversions del grup, s'intercalen multitud d'imatges en les que, ben segur, hi trobareu cares mundialment conegudes, i fins i tot fragments d'altres videoclips del grup!
Pel que fa estrictament a la cançó, és musicalment Madness en estat pur!
(nota: els primers 45 segons d'aquest videoclip, mentre escriuen -malament- el títol de la cançó, són muts!)
En la majoria d'anys avui finaria el febrer, però en els de traspàs es prorroga un dia més. El 29 de febrer és l'escaig, el sobrant de cada quatre anys que permet que, al capdavall, tot giri rodó, i no com un mitjó!
Aquest escaig permet a l'escurçat febrer ser, quasi, com els altres mesos, o si més no apropar-se a l'abril, al juny, al setembre i al novembre.
Dany col·lateral de Juli Cèsar, primer, i després d'Octavi August, que no volia ser menys amb el seu agost, el febrer s'ha caracteritzat per la seva brevetat i, sobretot, la seva variabilitat constant i periòdica, qualitat que els altres mesos, per més llargs que siguin, no podran tenir.
El 29 de febrer fa que l'any sigui de traspàs, i el refranyer català se n'ha servit per advertir-nos, entenc que més per la necessitat de la rima que per la veracitat dels fets,
abundància ("any de traspàs, cada raïm un cabàs")
i desconfiança, amb barbarisme inclòs ("any de traspàs, no et fiïs d'ell ni del que va detràs").
És clar que si cerquem un refrany veraç, quedem-nos amb el que, amb esforçada eloqüència, anuncia el que tothom ja sap: "febrer, el curt, de dies sols vint-i-vuit, però els anys de traspàs vint-i-nou n'hi trobaràs".
Sigui com sigui, els anys de traspàs fan més especial el febrer, lluint un dia més al calendari...
A laPenèlope d'en Serrat se li va parar el seu rellotge infantil "una tarde plomiza de abril"; el meu de córrer, una freda matinada del mes de febrer!
I si a ella se li va aturar el rellotge quan el seu misteriós amant va marxar, a mi se'm va aturar quan un múscul, o dos, o tot un conjunt van dir prou, i em van fer parar. De fet el rellotge el vaig aturar jo mateix a l'alçada del pavelló de Fontajau de Girona, al voltant de les sis del matí, i poc després d'haver fet el vuitè dels tretze quilòmetres que, fins aquell dia, dia sí, dia no, formaven part de la meva rutina matutina, del meu dia a dia, de la meva vida.
Feia dies que arrossegava unes molèsties, i ara penso que deuria ser la manera com el meu cos intentava dir-me quelcom, advertir-me, però en aquell punt el cos va cridar de debò i jo no vaig tenir altre remei que fer-li cas, aturar-me, aturar el meu rellotge i tornar, entre resignat i preocupat, xino-xano cap a casa.
El cos a voltes ens xiuxiueja a cau d'orella, ens adverteix fent-nos notar sensacions que, fins i tot inconscientment, ens fan prendre unes decisions i no unes altres; a vegades en diem intuïció, a vegades olfacte, d'altres és una mena de veu interior, i fins i tot a vegades no sabem com dir-ne, tot i que d'una o altra manera notem quelcom, i aquest quelcom ens condiciona.
És evident que jo, aquests darrers dies, qui sap si també setmanes o mesos, em feia el sord... I al final el cos, que sempre es manifesta, es va fer sentir, i al final jo el vaig escoltar, em vaig escoltar doncs és evident que el cos forma part de mi, que jo també sóc cos! Sí, també pateixo, a banda de sordesa, de ceguesa...
Aquests dies no només no puc evitar pensar en la Penèlope de la cançó, tampoc puc evitar sentir-me com ella i, d'alguna manera, és com si estigués assegut en un banc a l'andana, esperant que arribi el primer tren, bellugant el ventall...
Ja fa més de dues setmanes que he deixat la meva rutina matutina i, la veritat, no em preocupa tant aquesta inactivitat (el meu particular banc), com pensar, i acabar de convèncer-me, que com l'amant de la Penèlope aquesta rutina tal i com l'he tingut aquests darrers vuit anys, ja no tornarà. A la meva plaça major tampoc hi ha, ara, cap salze, i possiblement no n'hi ha hagut mai cap.
A diferència de la Penèlope d'en Serrat, però, jo procuraré no quedar-me amb la meva bossa de pell marró, ni amb les meves sabates de tacó assegut en un banc de pi verd, a l'estació... En tot cas és un altre el tren que espero i, espero, que el nou tren al que ahir tot just vaig pujar m'activi de nou el rellotge, i sino ha de ser el mateix, que en sigui un altre!
Les entitats socials que es dediquen a l'atenció a la infànciaen situació devulnerabilitat viuen, des de fa massa temps, una situació límit, una d'aquelles situacions en els que ja es comença a tocar el moll de l'os, doncs afecta directament als i les professionals que hi treballen i, de retruc, als propis infants que atenen.
L'equació és força senzilla: la Generalitat, titular dels serveis i equipaments que aquestes entitats gestionen, paga reiteradament tard i les entitats ja no troben productes financers que permetin estar al dia de les seves obligacions, entre les que hi ha, lògicament, el pagament dels salaris als i les professionals de l'atenció a la infància.
Les entitats no només estan més endeutades, també han perdut diners pagant interessos que, d'haver cobrat de la Generalitat en temps i forma, s'haurien estalviat; les entitats estan més endeutades i en algunes entitats les nòmines han començat a pagar-se també en demora...
La crisi econòmica i les retallades, entre d'altres, han generat aquesta situació, pauperitzant els recursos de les entitats que, per contra, han hagut d'afrontar noves necessitats, com la dels menors sense referent adult.
Aquesta inestabilitat econòmica fa poc atractiu el sector social en general, i el de l'atenció a la infància amb vulnerabilitat en particular, per als professionals de l'educació social que treballen en els serveis d'atenció directe, amb el que suposa de pèrdua de talent, i d'inestabilitat dels equips educatius.
I si l'anunci del pressupost 2020 de la Generalitat suposava un bri d'esperança per a començar a revertir aquesta situació, la concreció de les partides ha generat encara més malestar per la inexistència d'una partida per cobrir les necessitats i mancances que el sector reclama de fa temps.
Aquest no és un problema menor, ja que estem parlant de l'atenció a un dels col·lectius més vulnerables, la infància en risc, de garantir el total compliment dels drets de la infància i d'actualitzar les condicions laborals dels i les professionals que treballen en aquest sector, que han patit, aquests darrers anys, una important davallada de poder adquisitiu.
"Demanem revertir aquesta dècada perduda per poder omplir les motxilles dels infants i adolescents d'eines i instruments, per garantir els seus drets i prevenir situacions de risc d'exclusió i d'oportunitats", diu el manifest de laFEDAIA (Federació d'Entitats de la Infància i Adolescència), i aquesta és una necessitat que no pot esperar!
Pensava que estava preparat per la vida moderna, i resulta que no, si entenem Glovo i el seu darrer anunci per vida moderna!
Qui més qui menys suposo que vosaltres també l'heu vist. Un alegre repartidor lliura a diferents domicilis, entre d'altres productes, un paquet de bolquers, i una ampolla de refresc amb una bossa de patates xips. Fins i tot lliura un cafè al carrer! Ho trobo indignant, per no dir esclavitzant!
Puc entendre el menjar a domicili, potser perquè jo anys enrere n'havia demanat, sobretot pizzes, i aquest és un servei més que ofereixen alguns restaurants especialment els de menjar ràpid. Però uns bolquers, o un bossa de patates i una ampolla de refresc!
Si els bolquers, les patates i el refresc formessin part d'una la llista de compra en línia ho entendria, però aquí el missatge és, tu demana per petit i insignificant que sigui el producte, fins i tot encara que te'l puguis anar a buscar tu, que nosaltres te'l portarem.
Em preocupa la càrrega simbòlica del missatge (tu demana, nosaltres explotem!), la força de la imatge de repartir al carrer un cafè en una persona que és al carrer, sobretot tenint present que les condicions laborals de qui te'l lliura són precàries, fruit d'aquesta vida moderna que, reconec, per moments m'espanta, per moments m'entristeix...
Si aquesta és la vida moderna, prefereixo passar per carrincló!
Vaig viure els meus primers vint-i-un anys al barri gironí del Pont Major, els dos següents al de Sant Narcís i els dos posteriors a la Plaça Catalunya, al bell mig de Girona, davant del Jardí de la Infància; després al voltant de divuit anys a Sarrià de Ter i, des de fa dos anys que torno a viure al Pont Major...
És a dir, he viscut quasi tota la meva vida prop de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, més a prop del Trueta que de l'Hospital Santa Caterina en les seves dues ubicacions, primer a Girona, precisament a tocar de la Plaça Catalunya, i des de2004, a Salt.
Aquesta és una qüestió que, sens dubte, pot condicionar d'entrada el meu posicionament respecte la futura ubicació del nou Trueta, sobretot des de la meva subjectivitat com a usuari de l'hospital i responent a la necessitat bàsica de tenir-lo com més a prop millor.
Aquest és un condicionant que pesa no només en mi, també en tots els, qui d'una o altra manera, opinem sobre el futur Trueta i la seva ubicació. Ja ho sabem, generalment volem hospitals i centres de salut prop de casa, presons o altres equipaments de caràcter social lluny...
El factor territorial és clau a l'hora de decidir la ubicació del nou Trueta, però és evident que aquest factor no ha de pivotar sobre com de prop o lluny quedarà de casa meva, doncs jo només sóc un dels vuit-cents mil habitants a qui l'hospital dóna servei.
A l'hora de plantejar el debat aquesta és una dimensió que, especialment els veïns i veïnes de Girona hauríem de tenir molt present. El debat territorial de si ubicar el nou Trueta a Girona o Salt va més enllà d'aquests dos municipis, tot i que és evident que cada una de les dues decisions té afectacions diferents en cada un dels municipis.
Plantejar la seva ubicació des de la visió de la ciutadania a qui dóna servei és important, i aquí és imprescindible fer-ho creuant aquest factor amb d'altres que també formen el debat: la mobilitat, la dotació de serveis mèdics, la complementarietat amb altres serveis i equipaments o l'oportunitat d'equilibrar (o el risc de desequilibrar) el territori.
És a dir, entre les dues opcions plantejades (Domeny - Girona Nord o Salt - Girona Sud) caldria preguntar-nos, com a mínim:
Quina ofereix un millor accés, mobilitat interna i aparcament? I aquí cal pensar en tota la població i tot el territori afectat no només els veïns i veïnes de Girona o Salt...
Quina disponibilitat d'espai per al nou Trueta li permet no només ubicar-lo ara, sinó també projectar el seu potencial creixement a setanta o cent anys vista? I aquí la clau és projectar el tipus d'hospital que volem, si un de referència igual de competitiu que els de Barcelona, o un de complementari...
Quina oportunitat ofereix la ubicació per als altres serveis i equipaments com poden ser la facultat de medicina o altres serveis de salut? I aquí la qüestió és pensar que no només es tracta d'ubicar un hospital, sinó tot el que pot generar al seu voltant, per exemple fins i tot un hotel...
Quina incidència tindrà la seva ubicació (o no ubicació) en el territori des del punt de vista social i comunitari? I aquí l'important és tenir en compte com una decisió com aquesta permet o no equilibrar el territori, esborrant fins i tot les fronteres administratives (municipis), esdevenint una oportunitat per a desenvolupar un sector, uns barris, fins i tot una població...
En el debat del nou Trueta el factor territorial és molt important, i seria un error majúscul que aquest debat pivotés només sobre com de lluny o a prop ens queda als veïns i veïnes de l'àrea urbana de Girona; al capdavall ens acabarà afectant més com hi accedim i, sobretot, quins serveis ens ofereix.
Aquesta mirada més àmplia, potser també més generosa, seria important que es tingués també des de la política local, i aquí hi ha qui ésmés ample de mires, i hi ha quiho és menys.
El nou Trueta, a Girona o a Salt? És evident que aquesta no és, possiblement, la pregunta correcta... Una vegada més possiblement la pregunta correcta és, per a què?
Hi ha cançons instrumentals que semblen voler trair el seu propi grup,
no sé si per voluntat dels músics, que algunes vegades les aprofiten per
ser infidels al seu propi estil...
No és el cas d'aquesta cançó
de The Smiths, "Money Changes Everything", que fins i tot sense la veu
de Morrissey, sona als The Smiths com qualsevol altra de les seves
cançons!
No sé vosaltres, però jo de l'escola trobo a faltar sobretot dies com ahir, el Dijous Gras.
És tradició a quasi totes les escoles fer una petita sortida i berenada per Dijous Gras, una sortida d'esbarjo que en el meu cas fèiem a la vall de Sant Daniel, a la Plaça dels Músics o a la Font del Ferro.
Tret de sortida del Carnaval, que es clou amb el Dimecres de Cendra, el Dijous Gras és sobretot una diada molt llaminera pels qui ens agrada menjar, i el menjar; aquest dia ens lliurem amb delit a la carn, a la botifarra d'ou i, sobretot, a la coca de llardons!
És clar que ja fa temps que el Dijous Gras no és el preludi de l'abstinència que abans imposava la Quaresma, i no és que me'n lamenti, tot i que potser caldria transformar aquella abstinència en una major moderació, el que ara en diem sostenibilitat...
Sigui com sigui, el Dijous Gras és una diada tradicional del calendari i, com a tal, no s'escapa, tampoc, dels tradicionals refranys i dites populars, entre els que destaquen "el dijous gras, botifarra menjaràs", o bé "el Dijous Llarder, botifarra menjaré"; i és que de botifarra que no en falti: "pel Dijous Gras, botifarra fins al nas."
En dies com ahir m'agradaria tornar a l'escola... i naturalment que hi tornessin també els meus companys i companyes de classe!
El primer equip de futbol del Barça marca el ritme de la vida social del club, a banda naturalment de l'esportiva. La resta de seccions complementen, tot i que algunes vegades els seus èxits han servit per maquillar temporades poc reeixides del Barça de futbol.
El bon moment del primer equip femení, i les bones sensacions i la competitivitat (a pesar de la Copa) que transmet per fi el primer equip de bàsquet no poden eclipsar, ni tan sols amb el domini del primer equip d'handbol, la irregularitat de joc i resultats del primer equip de futbol, que en qüestió de setmanes (duels contra el Nàpols a la Champions i el Real Madrid a la lliga) afrontarà una primera prova de resistència, la primera revàlida per a l'esforçat Quique Setién.
A Quique Setién l'avala més el seu treball i plantejament futbolístic que el seu palmarès, i si ha arribat al Barça ha estat per l'eliminació de les primeres opcions que el club buscava, amb entrenadors de nivell Champions, ja m'enteneu...
Quelcom semblant li pot passar al proper davanter que aterri a la plantilla, cas que finalment Braithwaite fitxi pel Barça; d'entre la terna de candidats hi ha hagut sens dubte bons jugadors, futbolistes professionals d'equips mitjans que, no obstant, en condicions de normalitat al club possiblement mai fitxarien pel Barça, més o menys com Sentién. I com amb l'entrenador, l'aposta és arriscada esportivament, més que econòmica, i en el risc fins i tot podem contemplar el risc que surti bé!
Grans jugadors de primer nivell no han acabat de quallar al Barça per manca d'adaptació al sistema, o d'entesa amb els companys, i en canvi d'altres potser més modestos han acabat essent altament útils i efectius. La possible arribada d'un jugador modest, ja m'enteneu, a priori no genera entusiasme, però qui sap...
La sensació, però, és que tot i no haver deixat de guanyar títols, a excepció de la cobejada Champions, aquestes darreres temporades, i especialment aquesta, el Barça es va fent petit; el primer equip de futbol (ara fràgil defensivament i poc efectiu ofensivament) i de retruc també el club.
El Barça es fa petit, i aquest anguniós afer de la gestió de perfils anònims a les xarxes socials per desprestigiar culers potencialment "enemics", per part de l'empresa que monitoritzava les pròpies del club, depaupera encara més la imatge injuriosa d'una gestió social i esportiva grisa, sense lideratge ni rumb.
Amb un horitzó que s'entreveu sense títols (tan de bo m'equivoqui) només unes eleccions, més que qualsevol fitxatge estel·lar, poden revitalitzar socialment i esportiva el club, evitant que, com en Benjamin Button, el Barça es segueixi fent petit...
Diumenge a mig matí tres marxes populars van fer camí des de les escoles Marta Mata, Montfalgars i Balandrau de Girona fins a la delegació de la Generalitat.; allà s'hi va sumar també la comunitat educativa de l'Escola Malagrida d'Olot. L'ambient era festiu i, naturalment, reivindicatiu; famílies i professorat van nodrir les tres marxes i omplir l'espai de davant de seu de la Generalitat a Girona. Un dels lemes, compartit per les escoles, era clar: el P3 no es toca!
Setmanes enrere, a finals de gener, el plenari del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona aprovava un acord a proposta de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments que, entre d'altres qüestions, instava a "mantenir, en l'oferta per a la preinscripció del curs 2020/2021, els grups i les línies de P3 de totes les escoles públiques de Girona", és a dir, en altres paraules, el P3 no es toca.
Dies enrere la Junta del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa emetia un comunicat davant la proposta de tancament d'una línia de P3 a Olot; en aquest comunicat manifestaven que decisions com aquestes no haurien de respondre només a criteris econòmics i que si hi havia una davallada de demanda es podria invertir l'increment de ràtios que algunes escoles han hagut d'assumir. El comunicat no ho expressa explícitament, però fent-ne una lectura completa respira i ressona, també a el P3 no es toca...
D'altra banda l’AMPA de l’Escola Malagrida d'Olot presentarà una moció a l'Ajuntament d'Olot en defensa dels grups de P3 públics que el Departament d’Educació té previst suprimir per al proper curs, és a dir, que el P3 no es toca.
Precisament fa pocs dies el plenari de l'Ajuntament de Girona aprovava per unanimitat una moció en defensa de les línies de P3 a la ciutat, venint a dir, efectivament, que el P3 no es toca.
El P3 no es toca, reivindiquem les famílies de les escoles, el P3 no es toca, manifesten els i les professionals de l'educació, el P3 no es toca, aproven el Consell Municipal d'Educació i el Ple de l'Ajuntament de Girona, el P3 No es toca, reclamen els sindicats i gran part de la comunitat educativa!
Però resulta que sí, que el Departament d'Educació tocarà el P3, com va fer-ho el curs passat, i fa dos cursos, i en fa tres...
El P3 es toca i ja ens podem queixar, i la llàstima és haver de gastar, curs rere curs, més energies i esforços a protestar que no a compartir de veritat la planificació escolar.
Al capdavall sembla que el Departament d'Educació es trobi més còmode entomant la queixa de decisions preses acurt termini, que no compartint la planificació a anys vista, confrontant visions, polítiques, valorant pros i contres i analitzant conseqüències i efectes col·laterals de les decisions a prendre...
Després, és clar, parlaran meravelles de la comunitat educativa, i nosaltres encara, ni que sigui per cortesia, els aplaudirem!
