La lliga de xampinyons

El millor equip d'Europa, sobre el paper, ha quedat a anys llum, 17 punts per a ser exactes, del millor equip d'Espanya en la darrera lliga... coses del futbol o, si ho preferiu, el futbol és així!

En el balanç quantitatiu de títols durant els darrers deu anys el Barça és clarament superior en quasi tots, especialment en lligues i copes del Rei, no en lligues de campions d'Europa: les tres darreres del Barça han estat superades per les quatre darreres del Real Madrid, quatre en cinc anys i les tres últimes consecutives!

I el balanç qualitatiu, a qui afavoreix? Els balanços qualitatius sempre són més subjectius, interpretables i, per tant, també qüestionables, així que cada un escombra cap a casa: el Real Madrid valorant el seu indiscutible domini a Europa guanyant la competició de clubs a priori més prestigiosa, el Barça valorant la seva constància i consistència en joc i títols. I mentre el Real Madrid relativitza la seva irregularitat el Barça es segueix llepant les recents ferides europees, la darrera la de Roma.

El Real Madrid d'aquests darrers anys em fa pensar en el que amb el canvi de segle i mil·lenni també va aixecar tres Champions League, combinades amb temporades irregulars. Al contrari que el Barça els blancs no necessiten fer una gran temporada per aixecar l'orelluda!

A Madrid, amortitzada la tretzena ja somien amb la catorzena, però no sé si és el millor en el que podrien somiar: de tant guanyar-la al final l'acabaran avorrint i desprestigiant, com es desprestigien les lligues poc competides dominades per un, màxim dos equips...

En el cas de la lliga de campions, amb un màxim de tretze partits final inclosa, el risc és major que en el d'una competició de més de trenta partits, tots contra tots...

Si la temporada vinent el Real Madrid torna a guanyar la Champions League proposo que passi a anomenar-se lliga de xampinyons i que la UEFA li doni el títol a perpetuïtat! Més que res per a la meva tranquil·litat!

Mentre el Barça brilla com una estrella, el Real Madrid enlluerna, intermitentment, com un far...

Emoció de censura

Pedro Sánchez finalment ha tret el cap, ha mogut fitxa! No sé si finalment ha trobat el seu lloc, però no sembla decidit a esperar-lo sinó a buscar-lo activament.

La moció de censura que ha presentat per desbancar el president Rajoy i el seu govern no està exempta de riscos i, depèn de com acabi, potser el precipita políticament a l'abisme; tampoc seria el primer cop... Però desaparèixer abisme avall és menys deshonrós que fondre's, fins a fer-se invisible i irrellevant, per inacció.

Amb la seva moció agita la política espanyola i sembla donar una treva a la catalana, que prou agitada està... La seva moció de fet també interpel·la la política catalana doncs, tot i el que la motiva és la corrupció vinculada al Partit Popular, la seva sort depèn, auto descartat Ciudadanos amb un crescut per la demoscòpia Albert Rivera (que aprofitarà l'ocasió per desgastar, encara més, el PSOE), del suport dels partits catalans (també els bascos), que veurem després però d'entrada no volen lliurar un vot a favor a canvi de res.

El PSOE de Pedro Sánchez ha pres la iniciativa presentant una moció de censura i aquest fet, per si sol, ja és d'agrair, ja que obre la possibilitat d'un canvi, fins i tot potser dins el propi PP. La fortalesa de la seva moció és que planteja una situació binària: o segueix M. Rajoy o removem de nou el tauler; la debilitat, possiblement el propi Pedro Sánchez...

La moció està servida, l'emoció també!

Oda al RGPD

Si tingués el talent necessari per fer-ho escriuria una oda al nou Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) i fins i tot la cantaria si ho fés suficientment bé!

Sí, una oda al RGPD que possiblement molts i moltes de vosaltres odieu, sí, una oda en clau d'elogi, lloança i agraïment al RGPD que aquestes darreres setmanes, i especialment dies, ens ha fet anar de corcoll a tothom actualitzant-nos i actualitzant la política, el procediment i els documents de cessió de dades.

El RGPD ens ha permès recordar la gran quantitat d'empreses i serveis que tenen les nostres dades, empreses i serveis que ja ni recordàvem; també hem pogut veure tots els butlletins als que, en alguns qui sap per quins motius, un dia ens vam subscriure.

El RGPD els ha fet surar tots i, el més important, ens ha donat el poder (de fet ja el teníem, tot i que potser no n'érem conscients) de decidir si volíem seguir cedint les nostres dades a aquestes empreses i serveis.

El RGPD ha estat una gran oportunitat per fer neteja, per aturar-nos un moment i decidir si volíem seguir o aturar la relació amb empreses i serveis, si volíem seguir rebent butlletins electrònics, correus comercials, etc. Us asseguro que he aprofitat per deixar anar llast, per acceptar el que realment m'interessa i descartar el que ja no.

Ara que ja sabem que les nostres dades són el preu que paguem segur que podem decidir amb molt més coneixement de causa què fer-ne i a qui donar-les que quan, fa quatre, cinc o deu anys, les vam lliurar enlluernats per la gratuïtat.

Sé que per molts i moltes de vosaltres el RGPD ha estat i és un autèntic maldecap, també jo l'he viscut des de l'altra banda, però des de la perspectiva d'usuari ha estat un autèntic regal! 

Si tingués el talent necessari per fer-ho escriuria una oda al nou RGPD... s'haurà de conformar amb aquest modest article laudatori!

El pati d'escola

Si no fos perquè heu de continuar llegint us demanaria que tanquéssiu els ulls... Feu com si tanquéssiu els ulls i penseu en la vostra escola, en vosaltres d'infants i la vostra escola: en alguna de les imatges que us han vingut al cap, en algun moment que heu recuperat dels vostres records, ha aparegut el pati de l'escola? Sospito que, com en el meu cas, sí!

El pati d'una escola, de qualsevol escola, és una mena de petit univers en el que, entre jocs i disputes aprenem a circular per la vida, aprenem a compartir, aprenem a discutir, fins i tot a barallar-nos i naturalment a perdonar-nos, o no!

El pati d'escola té, tot i ser un espai extraordinari que de no existir caldria inventar, una immerescuda mala fama que es tradueix en la terrible expressió "això no és un pati d'escola!" quan, entre els adults, volem evidenciar el nostre mal comportament en una reunió, trobada, etc. El darrer exemple d'ús d'aquesta expressió va ser aquesta setmana passada quan un indignat president del Parlament, davant la reiterada provocació (la retirada d'un llaç groc d'un escó) d'un diputat de Ciutadans, li va dir que no convertís el ple en un pati d'escola...

El president del Parlament també va utilitzar l'expressió "olla de grills" i ambdues volien representar prou bé el que estava passant al ple del Parlament de Catalunya: un espectacle vergonyós!

De fet veient el que va passar al Parlament de Catalunya i coneixedor (com vosaltres per experiència) del que habitualment passa als patis d'escola potser caldria canviar l'expressió i, quan la mainada es baralla al pati els i les mestres els podrien advertir, a mode dissuasiu, de no convertir el pati de l'escola en un ple del Parlament!

No crec que m'equivoqui massa si afirmo que avui hi ha més civilitat en els patis de les nostres escoles que, quina llàstima, en el ple del nostre Parlament...

Minuts Musicals de desamor amb "Post Break-Up Sex"

El desamor no és necessàriament un estat de baixa activitat sexual, ans al contrari, en ocasions un trencament activa la sexualitat de la parella en plenes turbulències, per més que la relació inevitablement s'estavelli!

Activa la sexualitat de la parella per allò "del de comiat" i també per la rauxa sexual que a vegades es manifesta una vegada s'han alliberat de l'altre en una activitat sexual que tant pot abraçar la venjança, el (des)consol o simplement no posar fre aquell l'irrefrenable ímpetu sexual, mostra inequívoca de tornar a estar al mercat i disponible!

És clar que no tot són flors i violes, en el sexe post trencament, com ens podria semblar escoltant Els Amics de les Arts (Durant aquest temps sense parella follarem pels descosits), i això és precisament el que sembla voler-nos advertir The Vaccines amb aquesta cançó:

"Post break-up sex
That helps you forget your ex
What did you expect from post break-up sex?"

El sexe amarg és sexe, cert, tan com també és, sobretot, amarg...I doncs què t'esperaves....?






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: rapejar

Valtònyc més que el de la presó ha preferit cantar, aquests dies, el rap de l'exili, la seva particular tocata i fuga!

Les seves lletres l'han condemnat injustament a triar entre presó i exili, com han fet també els polítics que, sembla, l'han ajudat a escapar; una tria que agradi o no està esdevenint una trista "marca Espanya" als ulls d'Europa.

Les seves lletres naturalment poden no agradar, poden fins i tot ofendre, però d'aquí a constituir delicte és filar molt prim i inevitablement la seva persecució, com la d'altres artistes, ens interpel·la sobre els límits de l'art i el seu propi paper social i cultural.

El rap (modalitat de música popular consistent en una recitació que se superposa a una base rítmica ràpida i reiterativa) és el seu estil de música i per tant quan canta diem que rapeja, paraula derivada d'un verb, rapejar, que si bé és plenament normatiu obvia en les seves dues definicions la que vulgarment atribuïm a la pràctica d'aquest estil musical:

[de rapar1]

[®envejar ] v tr Rapinyar.

[de rapa]

[®envejar ] v 1 tr Destriar la rapa de la molla o pellofa, després de trepitjar el raïm.

2 intr Tenir gust de rapa, el vi. Aquest vi rapeja una mica.

Més que Valtònyc rapeja l'estat espanyol quan li rapinya la llibertat i sí, com alguns vins, la justícia espanyola rapeja una mica...

No Pedro, el president Torra no és racista!

Amb un Mariano Rajoy governant (?) i un Albert Rivera trepitjant-li els talons, quan no avançant-lo descaradament per la dreta, Pedro Sànchez, com la Raquel, busca el seu lloc.

Amb un Mariano Rajoy còmode amb el 155 (malgrat el PNB i el seu condicionat suport als pressupostos) i un Albert Rivera més que motivat pel 155 (i amb ganes que esdevingui perenne), Pedro Sànchez intenta desesperadament que el PSOE no passi inadvertit, no es torni, com ell, invisible.

Què t'ha passat Pedro? En quin moment vas passar de voler ser l'abanderat del diàleg entre Catalunya i Espanya per intentar ser, ara i aquí, la còpia dolenta d'Albert Rivera insultant el president Torra? I aquesta terrible (vergonyosa i vergonyant) metamorfosi per a què? Per un grapat de vots?

Deu ser que a la vintena vegada que titlles de supremacista al president Torra ja et surt automàticament i de natural titllar-lo de racista, així tan alegrement.

D'acord que Torra ha anat col·leccionant articles i piulades desafortunades, fins i tot si vols perilloses, però no racistes. Sincerament, Pedro, no crec que el president Torra, ni tan sols el Joaquim Torra abans que president, sigui un racista!

La paraula és massa gruixuda per utilitzar-la tan gratuïtament, la paraula més que un simple adjectiu sembla, en aquest cas, un immerescut insult.

No es tracta de minimitzar ni relativitzar el que ha dit, que s'entén que és en part el que pensa; també a mi m'ofenen algunes de les seves paraules i piulades dedicades als espanyols en general i als socialistes en particular; tampoc es tracta de magnificar-les doncs van ser escrites per qui aleshores no sabia que seria president, pel que no les va dir un president...

Entenc les urgències electorals i que el Partit Popular i Ciudadanos en relació a Catalunya tendeixen més a tibar la corda que a destensar-la; quina llàstima que ara, Pedro, vulguis estirar-la més que ningú!

La paritat?... quina parida!

Un president, afortunadament un home! Un president, deu consellers i tres conselleres! Aquesta és la fotografia, en clau de gènere, del nou govern de la Generalitat.

Ja es poden anar lamentant Junts per Catalunya i ERC, d'una manera més o menys explícita, que els hagués agradat un govern més paritari... però si estava a les seves mans! Que el govern no sigui paritari no és ni tan sols culpa del president Torra que, com Puigdemont al seu dia, s'ha trobat el govern pràcticament fet fins i tot abans de la seva designació! I tampoc sembla que sigui culpa del 155... Vés que el 155 i la seva voluntat de prolongar-se mentre hi hagi consellers a la presó i a l'exili (fugats per ells) no acabi brindant l'oportunitat al president Torra de corregir, ni que sigui una mica, l'error!

De veritat ningú de Junts per Catalunya i ningú d'ERC van veure que els i les conselleres que estaven proposant no s'ajustaven a la políticament correcte paritat? Una dona i sis homes, president inclòs, en el cas de Junts per Catalunya; dues dones i cinc homes en el cas d'ERC... ni tan sols per partits cap dels dos respecta la paritat. De debò que ningú ho va veure, ningú els ho va advertir?

Un mal menor, deuen pensar alguns, que no sé si molts o pocs... Doncs si és un mal menor perquè ens n'omplim la boca? No sé si ha estat un descuit, un error de càlcul o la plasmació de la dificultat de trobar persones (dones en aquest cas) disposades a assumir tal responsabilitat però que de natural (el que de natural pugui tenir aquest govern) un govern no sigui paritari només vol dir que la igualtat més que una utopia sembla avui, més que mai, una quimera!

Si aquest ha de ser un govern d'inspiració republicana de republicà, en clau de gènere, en té molt poc, ni tan sols un 3%...

I per postres només faltava el desafortunat comentari del president Torra, tip de tantes ingerències de l'estat, en l'entrevista que va fer-li ahir en Jordi Basté a Rac1: "Aviat trucaran a la meva dona per dir-li què he de sopar"...

La paritat?... quina parida!

Infinit Iniesta

 

Andrés Iniesta és un jugador atípic, especial, diferent, extraordinari, quasi una raresa en el món del futbol: no se li coneix cap tatuatge!, cap agulla ha tintat, fins allà on hem vist i sabem, ni un centímetre quadrat de la seva lletosa pell.

Quina banalitat, pensareu, però no, possiblement no ho és tant. Els tatuatges en l'esport, també en el futbol, tenen quelcom de tribal alhora que d'exhibició, quelcom que deu anar lligat al culte al cos, convertint-lo en una mena de llenç sobre el qual pintar (tintar) de per vida (?) noms, símbols i imatges importants per ells, irrellevants per nosaltres: una mena d'auca del senyor Esteve tintada sobre la pell.

Desconec els motius pels quals Andrés Iniesta no es tatua però és evident que ell el culte el té i l'ha exercit, sobretot, a la pilota! La pilota més que el gol, tot i els inoblidables dos gols que Andrés Iniesta ha deixat per a la història del Barça i la selecció espanyola.

La pilota i el seu control, la pilota i el seu destí, així podríem simplificar l'essència del joc d'Intesta. Control (recepció, visió de joc...) i destí (assistències al peu, a l'espai...), tan senzill de dir i escriure, tan complicat i difícil d'executar-ho amb excel·lència i eficàcia dins el camp; no ho sé per experiència però m'ho puc imaginar!

Ell que va debutar amb l'autoritari Van Gaal i va créixer amb l'entusiasta Rijkaard va viure la seva plenitud en l'anomenat Barça de Guardiola primer, i Barça de Messi després, dos noms que, juntament amb el dels seus companys Xavi i Busquets han marcat la seva carrera i, sens dubte, el seu joc. De fet tots ells, també Guardiola i Messi, li deuen molt a Iniesta, un jugador tan elegant dins com fora del camp.

L'11 de juliol de 2010 Iniesta, ho reconec, em va arribar a l'ànima. Pel seu gol a la final del Mundial? També, però sobretot per la samarreta que aquell oportú gol ens va permetre veure, una vulgar samarreta blanca amb un missatge escrit a rotulador dedicat al malaurat jugador de l'Espanyol Dani Jarque. D'altres s'haurien limitat a mostrar, embriagats d'ego, la seva desenvolupada musculatura, ja m'enteneu...

Reconec que Iniesta em va sorprendre amb aquell gest cap a un jugador amb el que, més enllà d'una gran i evident rivalitat esportiva l'unia una amistat forjada des de les respectives canteres dels seus clubs de (quasi) tota la vida! De fet aquell "Dani Jarque siempre con nosotros" és el més a prop que Iniesta ha estat d'un tatuatge!

Aquell gol va valer més que un Mundial!

Andrés Iniesta deixa el Barça vint-i-dos anys després; hi va arribar essent un vailet i en marxa, de moment, essent infinit... Gràcies Andrés!

Illes dins un riu

Definitivament, també a les xarxes socials, ens hem tornat gregaris. La prova quasi definitiva de tal afirmació és la proliferació, a vegades massiva a vegades a batzegades, de comentaris d'usuaris que publiquen el ferm propòsit, a mode de ban, de seguir només els que pensin com ell o, el que vindria a ser el mateix, de deixar de seguir els qui pensin diferent, en aquest cas en relació al procés, el referèndum, els presos polítics, l'exili... Suposo que després d'anunciar-ho executen minuciosament tal propòsit depurant la nòmina de seguidors i "amistats"!

Avui algú que pensi que Puigdemont és a l'exili i que Junqueras un pres polític difícilment seguirà a les xarxes socials a algú que pensi que el primer és un fugat de la justícia i el segon un polític pres, i viceversa.

Ja no tenim remei, ja només volem que ens escolti qui, lluny de rebatre'ns, ens reafirmi assentint amb el cap tot el que diem, ja només volem escoltar, lluny de qui ens qüestiona, qui referma encara més el que pensem.

I si per atzar o descuit escoltem una opinió contrària tan sols hi veiem els arguments fràgils, el costat que per acció o omissió encara alimenten més els nostres i relativitzem els arguments forts, els empetitim o caricaturitzem fins a portar-los a l'absurd.

A aquestes alçades de la pel·lícula demanar diàleg és pura formalitat, quelcom que cal dir car és el políticament correcte, però altra cosa és treballar perquè el diàleg es produeixi...

Els nostres polítics no són tan diferents de nosaltres, de fet són com nosaltres mateixos; fa temps que també ells només escolten als qui pensen com ells, només parlen davant els seus...

Com volem que dialoguin si nosaltres ja ho hem deixat de fer! Som com illes dins un riu i el riu s'endú, corrent avall, tot insensat que intenti nedar cap a l'altra illa en un arriscat intent d'apropar-les...