Nuet, nuet

La Fiscalia ha fet saltar Joan Josep Nuet de la querella presentada contra els membres de la mesa del Parlament per la seva trajectòria política, s'entén, per no ser independentista! Això sí que és un gir argumental!

Diu la Fiscalia que Nuet "no pretenia incomplir els mandats del Tribunal Constitucional", tot i que va votar el mateix que els querellats, ni "donar un impuls al procés constituent", segons dedueix de la seva trajectòria política, en la que la Fiscalia hi veu una "manca de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral", basant-se, entre d'altres votacions, en l'abstenció de Nuet (com a diputat de CSQP) en la resolució sobre el referèndum vinculant per la independència aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 6 d'octubre.

La no-querella de Nuet sembla redactada per en Jep Cabestany del programa radiofònic "La Competència": el senyor Nuet és independentista? No, doncs "innocente"! Es dedueix, doncs, que ser independentista és un agreujant, no ser-ho un atenuant!

Sembla que la Fiscalia, amb aquesta sorprenent (i preocupant) decisió, vulgui evitar de totes totes seure al banc dels acusats d'un possible judici per desobediència a un declarat no independentista, i aquí el que preocupa no és només la discriminació que puguin patir els independentistes, sinó sobretot el marge d'impunitat que la Fiscalia sembla donar als qui no ho són! És com si la Fiscalia digués: tranquils, en Nuet és inofensiu!

Aprofitant aquest marge d'impunitat que dóna la Fiscalia potser caldria plantejar la possibilitat que fos Joan Josep Nuet qui signés el decret de convocatòria del referèndum, potser així hi hauria una mínima possibilitat que ni el decret ni el propi Nuet fossin impugnats, sempre que es trobés, en el redactat, un text que permetés a la Fiscalia seguir argumentant la manca de voluntat política de Nuet de sumar-se al projecte de ruptura unilateral.

Amb la seva decisió la Fiscalia menysté Nuet, pretén neutralitzar-lo políticament, fer-lo irrellevant, descavalcant-lo del procés, si és que mai hi ha cavalcat!

Joan Josep Nuet no és independentista i aquest podria ser, als ulls i al cor dels que ho són, el seu delicte! Però en comptes de ser titllat d'unionista i botifler (ei, tot pot arribar, ja ho va viure Joan Herrera!!) aquests dies és més aplaudit, lloat i admirat pels independentistes que per alguns dels seus companys de grup parlamentari i de partit.

Nuet deu ser conscient, però, del perill de l'abraçada de l'ós, que avui t'escalfa i et reconforta però que demà t'estreny i t'ofega, quan no directament t'escup. Nuet, com tants altres, no neda entre dues aigües sinó entre les dues ribes del procés, dues ribes enfrontades!  

Enfrontades? Els independentistes i la Fiscalia estan a anys llum, però ambdós pensen, i ara ja afirmen públicament, que els "comuns" no estan per la independència! Aquí la Fiscalia, per si n'hi havia, també ha esvaït els dubtes!

La bicoca d'en Viloca...

Temps enrere cantaven "sense Convergència no hi ha independència" però el cert és que avui Convergència ja no hi és i a la independència encara se l'espera...

I de la mateixa manera que al seu dia Mr. Proper va passar-se a dir Don Limpio avui Convergència és el PDeCAT, i els seus militants han actualitzat el seu càntic: sense el PDeCAT no hi haurà nou estat!

Diu Artur Mas que és precisament per això que el seu partit és i serà perseguit per terra, mar i aire: ens volen destruir!

Ho deia Artur Mas enèrgicament, com un cavall desbocat, no sé si més per la pulsió encara latent del seu judici pel 9N i a les portes del de Francesc Homs, o bé per les darreres informacions publicades sobre la (nova) presumpta vinculació del 3% no només amb el seu partit sinó directament amb ell mateix!

Veurem el recorregut que té aquest testimoni investigat (un contractista presumptament "donant" del 3%) que va assegurar reunir-se amb Artur Mas abans que aquest fos president, en relació a les "donacions" a canvi d'obra pública...  

Artur Mas cridava molt, se'l veia especialment indignat i motius no li'n falten: té raó, van a per ell! El problema és si entre totes les mentides que li llancen apareix una incòmode veritat!

El cert és que jo, de moment, de la mateixa manera que quan veig Don Limpio no puc evitar veure i pensar, encara, amb el Mr. Proper, quan veig el PDeCAT també veig i penso amb Convergència, i, com més crida Artur Mas, la bicoca d'en Viloca...

No sé, posats a fer frases i càntics, què tal "pel nou estat, un PDeCAT lliure de pecat"!... Suposo que aquest és l'objectiu, la seva raó de ser...

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Singin' in the Rain"

La simple presència del fanal a l'escena ja és premonitòria i quan Sebastian Wilder (Ryan Goslin) la volteja la sospita s'esdevé evidència i resulta impossible no recordar el fanal en el que Don Lockwood (Gene Kelly) voltava, xop, tot cantant sota la pluja!

Aquest és tan sols un dels molts homenatges que "La la land" fa al món del cinema en general, i els musicals en particular...


La La Land - Movie References from Sara Preciado on Vimeo.

I naturalment la pel·lícula espera ser homenatjada a la gala dels Oscars d'enguany, que afronta amb 14 nominacions! Veurem quantes estàtues s'endú "La la land"!

Als qui en sou fans incondicionals, i per si us serveix de consol, podem recordar que "Cantant sota la pluja" no en va guanyar cap i ni tan sols va ser nominada a millor pel·lícula; sí va rebre una nominació a millor banda sonora (Lennie Hayton) i a millor actriu de repartiment (Jean Hagen).

Però la glòria dels Oscars no ho és tot, i la pel·lícula, i en especial la cançó i l'escena de Gene Kelly cantant sota la pluja han esdevingut icòniques, referència imprescindible del cinema en general, i els musicals en particular...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: 7 planetes per seguir explorant, i somiant...

Set nuvies per a set germans, Blancaneu i els set nans, set notes al pentagrama i set colors a l'arc de Sant Martí; els set samurais, el setè de cavalleria, les set cames de la Vella Quaresma o les set vides dels gats!

El número set ens envolta i ara a més ens enlluerna fent-nos mirar el cel, més enllà del cel, en aquest extraordinari descobriment d'aquests set planetes (exoplanetes per a ser més precisos, doncs orbiten fora del sistema solar) que giren al voltant de l'estrella TRAPPIST-1 a menys de 40 anys llum!

El descobriment és històric i alimenta el somni de trobar vida, i qui sap si vida intel·ligent! I sobretot alimenta la fantasia, tantes vegades narrada en el cinema i la literatura, de poder-nos-hi traslladar, d'explorar algun d'aquests planetes i conquerir-lo (quina mania tenim en conquerir!) qui sap si per anar-hi a viure!

De fet Catalunya podria començar a bastir una nova estructura d'estat, una agència especial pròpia, doncs si la independència ens ha d'expulsar del planeta Terra, fins i tot del sistema solar, qui sap si podríem construir el nou país, el nou estat en un d'aquests set planetes!

Set planetes per a seguir explorant l'espai, set planetes a per seguir somiant...



Bon divendres!

pd: conferència de la NASA en la que respon a preguntes sobre el descobriment d'aquests set planetes.

El dinar dels idiotes

El passat dimecres 11 de gener els presidents Mariano Rajoy i Carles Puigdemont no es van reunir ni es van trobar, simplement van dinar junts a La Moncloa! Tampoc van negociar res, tot i que sí que van parlar i diria que, sobretot, van menjar!

De fet no sembla que en aquell dinar passés res rellevant més enllà de constatar els posicionaments contraposats, i sobradament coneguts, d'un i altre: el referèndum o referèndum de Puigdemont, el ni referèndum ni referèndum de Rajoy!

El problema no és tant el dinar sinó el rebombori que ha generat, més d'un mes després, als mitjans de comunicació amb declaracions, contradeclaracions, desmentiments i no desmentiments. Curiós aquí que sembla que tots, el govern espanyol i el català, s'han empeltat en aquesta qüestió del més pur estil Rajoy: ni sí, ni no, ni tot el contrari!

La negació contundent per part de la portaveu del govern, Neus Munté ("No hi ha hagut reunions secretes"), i del president del grup del PP al Parlament de Catalunya, Xavier Garcia Albiol ("El govern d'Espanya no està negociant de manera secreta amb ningú") els deixa ara en fora de joc amb l'evidència de la trobada (perdó, del dinar!).

I davant tanta contundència un interrogant: quina necessitat, o interessos, hi havia en mantenir oculta i secreta la trobada (perdó, el dinar!), si igualment el dinar no aportava res de nou? La necessitat de seguir mantenint discursivament el relat, el diàleg de sords? És evident que els dos comensals tenien interès en mantenir el dinar en la màxima discreció... De fet aquest deuria ser l'únic acord al que van arribar, acord que un d'ells, imprudent, sembla que va incomplir... I tot apunta a Mariano Rajoy! Tot i que altres informacions disparen contra ERC...

I tot seguit una altra pregunta: qui dels directament o indirectament implicats tenien i tenen un major interès en filtrar la notícia als mitjans, en fer aflorar el dinar?

Ja sabem que una cosa és dir una mentida, i l'altra no dir tota la veritat... També sabem que aquesta és la setmana del Carnaval, quan tot s'hi val! Sí, tots plegats fan, aquests dies, una bona comparsa! Al final hem acabat descobrint que en aquest dinar hi ha hagut més convidats que comensals, com en els sopars dels idiotes!

Al capdavall, però, ja que anem de cites literàries: molt soroll per no res!

Pacifista amb el lliri a la mà

Per mi millor sense exèrcit! Aquesta és la resposta que donaria a la pregunta si una hipotètica Catalunya independent hauria de tenir exèrcit!

Sí, ja sé que els exèrcits són una estructura d'estat i que vetllen per la seguretat i la defensa (?) com ho fan el sistema sanitari amb la salut, o el d'ensenyament amb l'educació, però per mi, si m'ho preguntes, millor una Catalunya sense exèrcit!

Aquest és un debat que l'independentisme encara no ha afrontat seriosament com sí n'ha afrontat (no sé si seriosament) d'altres, com per exemple el de la hisenda pròpia.

És cert que des dels seus inicis la humanitat ha tendit a resoldre els seus conflictes d'interessos i diferències utilitzant la violència, matant i/o sotmetent a l'enemic en guerres més o menys llargues, més o ments grans, més o menys sanguinàries. Però jo em resisteixo a pensar que la guerra i la violència siguin necessàriament inherents, a dia d'avui, a la condició humana, per més que la realitat en massa ocasions em contradigui.

I sabem que hi ha un altre camí, per resoldre les diferències, per resoldre els inevitables conflictes, un camí més complex i que requereix d'altres habilitats, allunyades de les arts de la guerra, d'altres forces, que no armades: de la força del diàleg i la negociació. I sobretot, de la força de la justícia i l'equitat.

També sabem que la Pau és quelcom més que absència de guerra, i que avui les guerres són locals i globals alhora! Ens en podem fer clarament una idea amb aquest text de les Nacions Unides de l'any 2004!:

"La pobreza, las enfermedades infecciosas, la degradación del medio ambiente y la guerra se refuerzan mutuamente en un ciclo mortífero. La pobreza (expresada mediante el producto interno bruto per cápita) está estrechamente vinculada con el estallido de la guerra civil. Enfermedades tales como el paludismo y el VIH/SIDA siguen cobrándose numerosas víctimas y refuerzan la pobreza. Las enfermedades y la pobreza, a su vez, están relacionadas con la degradación del medio ambiente; el cambio climático aumenta la incidencia de enfermedades infecciosas como el paludismo o el dengue. El estrés ambiental, provocado por una alta densidad demográfica y una escasez de tierras y otros recursos naturales, puede contribuir a la violencia civil... La corrupción, el tráfico ilícito y el blanqueo de dinero contribuyen a debilitar el Estado, impiden el crecimiento económico y socavan la democracia, creando así un entorno que hace posible el conflicto civil”.

No crec que el món necessiti més exèrcits, sinó més igualtat, més equitat i més justícia; eradicant la pobresa treballem per la Pau, promovent la salut treballem per la Pau, protegint el medi ambient treballem per la Pau, combatent la corrupció treballem per la Pau; és un altre l'exèrcit que necessitem!

Sí, potser sí que no sóc més que un altre pacifista amb el lliri a la mà, però a la mà sempre preferiré tenir-hi un lliri, abans que un fusell!

Volem acollir, o no?

El titular me'l va donar la meva dona després de llegir els dos titulars: volem acollir, o no? Paradoxes de la vida, tan paradoxals com la vida mateixa...

Els dos titulars apareixien el mateix dia, la setmana passada, al mateix diari i causaven, inevitablement, una certa perplexitat i un gran interrogant: volem acollir, o no?

És cert que un dels titulars (Un barri de Girona no vol acollir veïns de les Pedreres) quedava força més matisat al desplegament de la notícia, ja sabem que els titulars fan d'esquer, però tot i així, sense entrar en les circumstàncies concretes que va generar el titular, el contrast amb l'altre (Catalunya vol acollir 270 refugiats malalts) ens situen davant un possible dilema ètic: fins a quin punt volem acollir?

En el fons aquesta dicotomia no sempre és de bon resoldre, sobretot en el pas de la teoria a la pràctica, de la ideologia a l'acció, de la paraula al fet: volem acollir, o no?

Volem acollir és un clam a Catalunya i des de Catalunya ens mostrem oberts i ben predisposats a fer-ho, tal i com fa temps ha expressat el parlament, el govern i l'anomenada societat civil, representada en aquest cas per organitzacions com "Casa nostra, casa vostra". Però una cosa és que jo signi un manifest i participi en una manifestació reclamant l'acollida de refugiats, i una altra tenir els refugiats acollits per veïns, per posar només un exemple...

Sí, també amb els refugiats hi ha el risc que succeeixi allò de "sí d'acord, però no rere el pati de casa meva!"

Sí, volem que els alumnes de famílies conflictives es reparteixin per diferents escoles, per evitar escoles gueto fins que resulta que una colla d'alumnes aterra a la nostra amb les respectives famílies conflictives; volem que es reparteixi la riquesa fins que és la nostra la riquesa que cal repartir; defensem la diversitat cultural i religiosa fins que a la nostra escala de veïns la nostra cultura i religió és la minoritària. Ja ho sabem això, ja hi comptem amb la quota de fariseisme de la nostra societat... I advertits del risc d'intolerància i xenofòbia amb el tractament que organitzacions i partits d'ultradreta fan d'aquests fenòmens migratoris: material sensible, com veiem a Europa mateix!

Volem acollir és sobretot un clam a les administracions de tots els nivells, i especialment les estatals i europees (ai les (in)competències!) per tal que afrontin la seva responsabilitat, però ens equivoquem si, mentre clamem al cel i al carrer "Volem acollir" no ens interpel·lem també a nosaltres mateixos: volem acollir?

Confio que majoritàriament la resposta sigui, fins i tot assumint el risc d'equivocar-nos, sí!

Fora l'exèrcit!

Fora l'exèrcit espanyol dels nostres pobles i ciutats. El missatge és clar, contundent i inequívoc i, tot i això, no deixa de generar-me algun dubte: el volem fora perquè és un exèrcit o perquè és l'espanyol?

Sí, ja ho sé, molts de vosaltres em direu: doncs precisament per totes dues coses Roger, et semblen pocs arguments?!

L'exèrcit espanyol fa aquests dies unes maniobres ("marxes d'enduriment") per marcar terreny, per marcar paquet si voleu, per ser visibles i recordar-nos no només que hi és (ei, sóc l'exèrcit i sóc aquí!) sinó per advertir-nos que també pot campar per aquí, pels nostres pobles i ciutats, car també, ens sembla dir amb la seva presència, són els seus!

Si poc m'agrada que l'exèrcit sigui present al Saló de l'Ensenyament o a l'Expo Jove de Girona, encara m'agrada menys que maniobrin pels nostres camins forans, fora de les zones estrictament militars, els que hi ha entre Girona i Celrà. Sí, a mi tampoc m'agrada que l'exèrcit campi per "territori" civil!

Fora l'exèrcit espanyol? I si fos l'exèrcit català, seria benvingut?
M'agradaria pensar que la majoria dels qui el volen foragitar l'exèrcit espanyol es mostrarien igualment indignats en cas que l'exèrcit fos el català, doncs per sobre de qualsevol altre valor el que mou (o m'agradaria pensar que mou) la protesta és el pacifisme.

Entenc que el fet que l'exèrcit sigui espanyol, en el context polític actual, afegeix més pebre a l'assumpte, però sospito que més d'un en cas que l'exèrcit fos el català defensaria, aleshores, la seva presència al Saló de l'Ensenyament, a l'Expo Jove de Girona i fins i tot deixaria que fessin maniobres, en cas de ser necessari, al pati de casa seva!

Per mi la consigna és més breu: fora l'exèrcit! D'aquesta manera no hi ha dubtes!

Minuts Musicals de pel·lícula amb “City Of Stars”

Vaig decidir que per sempre més seria fan de Ryan Goslin després de veure'l a "Drive" (2011), en el paper d'un solitari, fred i hàbil conductor de moral aparentment discutible, però de valors ferms!

I sí, també em va agradar en la comèdia dramàtica "Crazy, Stupid, Love", amb un paper de xulo "Casanova" i on s'enamora del personatge interpretat per... sí, Emma Stone! Una Emma Stone que ja va brillar, Spiderman a banda, com a médium a "Màgia a la llum de la lluna" de Woody Allen i com a joveneta addicta a Birdman!

Però on brillen especialment, i per a la història del cinema, Ryan Goslin i Emma Stone és a "La la land, la ciutat de les estrelles", el musical, la pel·lícula del moment!

Sí, jo també he decidit que sóc molt fan d'aquesta pel·lícula, d'aquest musical, amb independència dels Oscars que guanyi!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: 412 pasos

La vida és un no parar de casualitats, penseu sinó en vosaltres mateixos, en la vostra pròpia existència: de quantes casualitats sou fruit?

La vida fins i tot està farcida de casualitats encadenades, com les que passen entre els diferents personatges de "412 pasos", curtmetratge dirigit per Alejandro G. Salgado. A vegades els miracles necessiten mil casualitats, versa en un moment donat la veu en off que narra aquesta intrigant història...

Casualitats encadenades, vides encadenades... Jo, des que vaig veure Vides encreuades (1993) de Robert Altman sóc molt fan de les vides, i casualitats, encadenades i les que s'encadenen entre aquests 412 passos són una petita delícia!


412 pasos from LA MALETA CREACIÓN CULTURAL on Vimeo.


Bon divendres!