El Gran Recapte, virtual?

Un any més, aquest passat cap de setmana, s'ha fet el Gran Recapte, aquesta macro campanya de recollida d'aliments que ens recorda, com a mínim un cop l'any per si la resta ens n'oblidem, que hi ha persones que tenen serioses dificultats per accedir a productes bàsics, per entendre'ns, per omplir cada dia la nevera i el rebost.

Aquesta campanya, com tantes altres solidàries com La Marató, no només ens interpel·len per a participar-hi solidàriament, també ens interroguen, més que sobre la seva necessitat (que ho són), sobre la seva existència: vetllar per a  que cada persona, que tota família tingui un sostre i un plat calent a taula, visqui amb unes mínimes condicions de dignitat, no hauria de dependre de la solidaritat, sinó que el propi estat, si és veritablement del benestar, hauria de procurar-ho...

Aquest és un debat etern, i és evident que mentre el fem no pot ser que hi hagi persones que visquin sense uns mínims...

De la campanya d'enguany del Gran Recapte, però, m'ha sorprès l'adjectiu virtual: Gran Recapte virtual. És evident que, a diferència dels antres anys, enguany no hem pogut donar en espècies, és a dir, comprant nosaltres mateixos els productes al supermercat i donar-los després a la sortida, sinó que hem hagut de fer una donació en diners, una aportació econòmica, a partir d'un euro, quan hem anat a comprar en un supermercat.

No sé què té la donació de diners, sigui a la caixa del supermercat, per transferència o per Bizum, de virtual. Altra cosa seria que jo, a través d'una web, o d'una aplicació mòbil, pogués entrar en un supermercat virtual i seleccionar els productes que voldria donar, com els altres anys, i naturalment pagués l'import equivalent al cost dels productes seleccionats...

En fi, perdoneu-me la "boutade", però jo les dues vegades que he fet la donació al supermercat no m'ha semblat fer res virtual; com a molt fer quelcom electrònic, fent el pagament amb targeta...

Entenc que l'ús generós del terme potser responia més a criteris de màrqueting, per transmetre el missatge a la població que, malgrat no poder fer la donació en espècie, era important fer igualment la donació, en aquest cas de diners.

I és evident que, virtual o no, el realment important és que no hi hagi persones, famílies, que passin gana, que les mancances que tenen, gana inclosa, no tenen res de virtual!

A distància

Aquest dissabte passat vaig poder assistir, a distància, a l'assemblea de l'aFFaC, la nova denominació de la FAPAC; fins ara no hi havia assistit, sobretot perquè les presencials requerien desplaçar-se... I possiblement de fer-se presencial enguany, tampoc hi hagués assistit. L'assemblea va ser llarga, més de quatre hores, i al llarg d'aquest temps, i de les pauses per a votar, vaig poder fer feina de l'AMPA Xifra, i fins i tot preparar la massa de la pizza que ens vam menjar per sopar...

El divendres de l'altra setmana, dia 13 per a més detalls, vaig participar, a distància, en una de les taules de la 2a Setmana de la RSC Global; vaig fer-ho des de casa i, amb una presentació com a suport, vaig poder-me explicar tal i com ho hauria fet en cas que la taula hagués estat presencial, parlant del programa Incorpora. D'haver-se fet presencial, m'ho haurien demanat igualment a mi?...

Al mes de setembre vaig programar dues sessions d'una formació per al grup de Girona del programa Incorpora; aleshores la meva previsió era fer-les presencials, amb totes les mesures preventives i de seguretat, i fins i tot ja tenia la reserva de sala. A l'hora de fer aquestes dues sessions formatives, a mitjans de novembre, no vaig tenir més remei que adaptar-les i fer-les en format telemàtic. Les sessions formatives, a distància, van anar més bé del que preveia, i es va generar un clima semblant al presencial...

I així amb tantes altres coses: reunions d'equip, visites a empreses, trobades d'amics... A distància també es poden fer moltes coses, i fins i tot es poden fer molt bé, i algunes millor! I en aquest trànsit fins i tot he après a utilitzar eines que ajuden a dinamitzar reunions i a fomentar la participació, eines que fins i tot també funcionen en formats presencials, i que en el telemàtic escurcen les distàncies.

A distància també està molt bé, però l'únic que lamento és que a distància, ara per ara, no és una opció sinó l'única possible! 

A distància és l'única opció per a fer massa coses; potser per això quan tinc l'oportunitat de fer quelcom en format presencial (una reunió, una visita a una empresa...), a banda de fer-se estrany, em fa una il·lusió inaudita i sorprenent!

Espero que algun dia, més aviat que tard, a distància sigui de nou, només una opció.

Minuts Musicals instrumentals amb "Cliffs of Dover"

Hi ha músics en general, i guitarristes en particular, que s'expressen millor amb el seu instrument que amb la veu; un d'ells és Eric Johnson, un virtuós de la guitarra que té en la cançó d'avui, "Cliffs of Dover", un dels seus majors èxits.

La cançó va guanyar, l'any 1991, el Grammy a la millor interpretació de Rock instrumental, i el solo de guitarra que conté està considerat entre els 20 millors de la història.

Aquí, doncs, un trosset de la història del rock!

El refrany de la setmana, sobre els fills i filles

"Cadascú és fill (o filla) de sa mare" (el pare és una altra història...), diu el refrany, i no són pocs els que es refereixen als fills i filles.

N'hi ha molts d'alliçonadors, com el que diu "vols ton fill bo? Sigues tu millor!", que apunta directament a la responsabilitat que tenim els pares i les mares, tot i que ja sabem que, per sort o per desgràcia, la influència dels pares i mares, tot i que important, no és exclusiva ni sempre determinat...

També n'hi ha d'avisos per a navegants, i al contrari de molts refranys, aquest sí, tristament, en general, s'acompleix: "les disputes dels pares les paguen els fills".

Tradicionalment els fills i filles es tenien en el marc d'una parella casada, és a dir, fruit del matrimoni, i els refranys, també tradicionals, s'encarregaven prou de deixar-ho clar, en aquest cas des de la perspectiva dels pares: "casament de ventura: dona, llit i criatura", o el seu negatiu, "casament sense fills, dia sense sol".

Afortunadament avui els fills es tenen també fora de la parella i del matrimoni, i fins i tot podem desmentir refranys com aquest, des de la perspectiva de les mares: "filla ets, mare seràs; com tu facis et faran".

Sigui com sigui, i a risc de posar-me en un jardí, d'entre els molts refranys que parlen dels fills i les filles, a mi m'agrada especialment aquest, potser perquè d'alguna manera parla de mi: "xiquets i gossos, cadascú els d'ell".

Queda dit!

Calidoscopi d’Afectes: la reestrena!

Fa més o menys un any a Plataforma Educativa tancàvem els serrells de la celebració del nostre 25è aniversari, i entre els esdeveniments importants a celebrar hi havia l'estrena de Calidoscopi d'Afectes, un documental de Gerard Bagué que, entre d'altres efectes, també ens servia per a celebrar el nostre aniversari.

La idea era estrenar el documental en sales de cinema dels diferents territoris on l'entitat hi té programes i serveis, i vam començar per allà on va començar tot: Girona.

Després va venir el que va venir, l'estat d'alarma i el confinament, i les nostres estrenes, com tantes altres coses, van caure... Són moltes les persones, treballadores o ateses a la nostra entitat, que no van poder veure el documental, i davant la impossibilitat de projectar-lo de nou, com vam fer a Girona, en una sala de cinema, setmanes enrere vam decidir reestrenar-lo en línia, passant-lo per YouTube.

La reestrena serà aquest divendres 20 de novembre al vespre, data que, com d'altres vinculades a Plataforma Educativa, no és casualitat, ja que es commemora el Dia de la Infància, i aquest és, també per a Plataforma Educativa, un dia rellevant, no en va l'entitat va néixer, aviat farà 26 anys, per a donar continuïtat a l'atenció i tasca educativa d'uns infants acollits en tres centres residencials de Girona...

Calidoscopi d'Afectes no és un documental sobre la història de Plataforma Educativa, tot i que inevitablement es parla dels orígens; és més aviat el relat d'històries personals i professionals, farcit d'afectes, que com el joc de miralls del calidoscopi, ofereixen una visió, més que de l'entitat, del que l'entitat representa.

Si no heu vist el documental, us animo a veure'l i a descobrir-hi les històries que s'hi relaten; i si l'heu vist, us animo a reviure-les!

Podreu veure'l en aquest enllaç: https://youtu.be/Y4LjE41LnFs

Incorpora com a tribu

És possible que darrerament hagueu sentit a parlar dels ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible, un repte a nivell mundial que ens interpel·la a tothom, i especialment a les administracions, empreses i organitzacions.

La setmana passada, en el marc de la 2a Setmana de la RSC Global, es va parlar dels ODS i l'Agenda2030 com a motor per a impulsar la integració sociolaboral de les persones en risc d'exclusió, i vaig tenir l'oportunitat (i l'honor i el plaer) de participar-hi representant, i parlant, del programa Incorpora.

En aquest vídeo podeu veure la taula sencera en la que vaig participar, i en la que vam parlar d'aquesta qüestió; inicialment es va fer una exposició general dels ODS per després, jo mateix, explicar breument el programa Incorpora, i donar pas a una empresa col·laboradora del programa, Asisgrup, que va exposar la seva política de RSC i, entre les seves accions, de la col·laboració amb el programa Incorpora a través de diferents entitats socials; finalment es va fer una connexió de les accions del programa Incorpora amb alguns dels 17 ODS.

La nostra taula, que us recomano veure sencera, va durar uns tres quarts d'hora, i la meva intervenció la trobareu a partir del minut 16'45"... 

Ah, només mirant el vídeo (la meva intervenció) entendreu el perquè de la tribu...

PErsones

Sí, sé que la primera "e" no hauria de ser majúscula, i no, no m'he equivocat escrivint el títol de l'article d'avui, sinó que m'he pres una llicència, tot i que és evident que no poètica...

Per a ser més precisos la llicència se l'ha pres la meva entitat, Plataforma Educativa, que sota aquest títol, "PErsones", té previst anar publicant una sèrie d'entrevistes a persones que formem part, d'una o altra manera, de Plataforma Educativa. "PErsones", doncs, som això, persones de Plataforma Educativa (PE)...

Hi qui va considerar oportú que jo obrís foc i estrenés aquestes entrevistes, i a mi ja em va semblar bé ser conillet d'índies, tot sigui per l'entitat!

L'entrevista la vam gravar fa setmanes, i a banda de parlar de la meva vida a Plataforma Educativa, també parlo del documental que, entre d'altres coses, també ens ha permès commemorar el nostre vint-i-cinquè aniversari; documental, per cert, que re estrenem en línia el proper divendres 20 de novembre...

Res, són menys de cinc minuts...

Singulars

En tota comunitat humana sigui més gran, sigui més petita, hi ha persones singulars, algunes elevades a la categoria de personatges. Ho veiem, per exemple, al programa de televisió "El Foraster".

La singularitat pot ser molt diversa, ja sigui per algun tret físic o de caràcter, o ambdós alhora, i no necessàriament sempre són singularitats ben avingudes, doncs també s'hi inclouen les persones malcarades; algunes tampoc fan cap esforç per dissimular-ho, (a vegades) ans al contrari.

Al meu barri també n'hi ha, de persones singulars, i fins i tot algun personatge! I com a tot arreu, són persones que, sobretot, sovintegen el carrer, i alguns sembla que hi fan vida; de fet això ja és una singularitat...

Dies enrere, va entrar al supermercat, rere nostre, una d'aquestes persones singulars, aquesta especialment malcarada; quan va travessar la porta va deixar anar un "joves demanant caritat!" desprenent un cert aire despectiu, referint-se a nosaltres; de cua d'ull vaig veure com passava de llarg, olímpicament, del dispensador de gel hidroalcohòlic...

La caritat era el gest de demanar-li, al dispensador, un raig automàtic de gel hidroalcohòlic, i reconec que instintivament vaig pensar, després d'escoltar el seu comentari i de veure que no es rentava les mans, "així et contagiïs!". Em sembla que fins i tot vaig pensar-ho en veu alta...

Moments abans d'entrar, i just abans d'avançar-la, la vam veure increpar un nen que, assegut sobre un petit mur fora del supermercat, jugava amb el mòbil. El nen ni es va immutar!

Aquesta persona, més desagradable que esquerpa, fa mandra i sempre és millor evitar creuar-s'hi, però no sempre és fàcil, que viu molt a prop de casa. No sé quin verí l'ha convertit en una persona especialment desagradable, el que Víctor Küppers diria una persona "ceniza". Algun plaer deu trobar en fer zitzània, els seus motius deu tenir... Quasi sempre se la veu sola, pel carrer, i jo ja no sé si pensar si això és causa o conseqüència...

I posats a pensar, ja no en aquesta persona en concret, sinó en totes les que, per a mi, són singulars, em pregunto si elles en són conscients de la seva singularitat, i que si tothom som part del paisatge, elles i ells, per bé o per mal, amb gràcia o sense, destaquen especialment...

Les persones que no som singulars som, efectivament, plurals, i ens confonem amb aquesta massa corpòria, a vegades líquida, d'altres llefiscosa, anomenada ciutadania...

Minuts musicals instrumentals amb "Lily Was Here"

No em consta que Pimpinela tinguin, en la seva fructífera discografia, cap tema instrumental; la base de les seves cançons són els seus diàlegs sobre el desamor fets cançons...

És clar que en el món de la música en general, i del jazz (i el blues) en particular, no sempre cal la veu per entaular un diàleg, ans al contrari!

Una bona mostra és aquest diàleg entre la guitarra de David A. Stewart, la meitat de Eurythmics, i el saxo de l'holandesa Candy Dulfer, que en part gràcies a aquesta cançó, i col·laboració, va rellançar la seva carrera musical.

Des de la primera nota d'aquesta cançó queda clar que, entre la guitarra de David A. Stewart i el saxo de l'holandesa Candy Dulfer, no hi caben Pimpinela!

 

El refrany de la setmana, sobre els oficis

"Qui té ofici, té benefici", diu el refrany, tot i que aquests dies, tristament, la realitat el desmenteix...

Els oficis també alimenten i engreixen el refranyer popular, molts d'ells amb vocació d'avís, advertiment o recomanació, com el que diu que "ni veí del ferrer, ni renyir amb el barber, ni enemic del carnisser".

Recordo el boter que hi havia al barri de Pedret de Girona, un ofici, com tants altres, vingut a menys, alguns, com el de botxí, afortunadament: "cada u del seu ofici, com el botxí de penjar gent."

També hi ha el que ens adverteix que "filla de botxí i hostaler, vés amb compte que no et sigui res", i arribats a aquest punt no sé si és pitjor la filla d'hostaler que la de botxí, perquè amb la primera s'hi insisteix des d'un altre ofici: "ni ase ni traginer, ni filla d'hostaler".

I per si la filla d'hostaler no rebés prou, n'hi ha que hi insisteixen: "filla d'hostaler i poma recadora, maduren abans d'hora." Aquests dies, ni els hostalers ni les seves filles estan per massa refranys...

Altra cosa són els actuals traginers, tot i que en el refranyer tampoc tenen massa bona nomenada: "cavall de traginer, coneix prou bé les tavernes", tot i advertir-nos que "traginer de vi, no ha d'ésser borratxo..."

Amb la majoria de les tavernes tancades, la realitat d'avui també desmenteix el refrany que diu que "aiguaders i taverners, de l'aigua fan diners."

"Qui sembra cull", diu el refrany, i em temo que aquest any per molts oficis la collita s'ha perdut...