No sé si algú de vosaltres ha invocat, en temps d'estat d'alarma i confinament, al Déu Lar, el protector llar. Durant setmanes ens hem reclòs a casa nostra com mai ens hauríem imaginat, convertint casa nostra en "casa", el lloc segur dels jocs infantils, protegint-nos així de l'hostil i arriscat carrer, en un aparent exili intern.
Moltes
llars s'han
transformat eventualment en
aules,
despatxos i fins i tot en
gimnasos. Durant setmanes per a moltíssima gent
tot, o quasi tot,
ha passat dins de casa: l'escola, la feina, l'oci, l'esport...
El
confinament ens ha donat la
justa mesura de les
nostres cases, i en massa ocasions s'ha demostrat que
qui tenia un balcó tenia un tresor, i qui tenia un
pati, per petit que fos, tenia
mig paradís! Urbanistes i arquitectes, preneu nota!
Closos a casa nostra, notant-ne les
costures a flor de pell,
Internet s'ha revelat, una vegada més, com una enorme
finestra oberta al món, o per ser més precisos, oberta als
mons; al món al
real, cas que efectivament encara existeixi, i a tots els
virtuals i de ficció que neixen creixen i es reprodueixen des de fa dècades.
El notable increment del
comerç electrònic i del
consum audiovisual de plataformes de "steaming", amb
Amazon i
Netflix com a
puntes de llança, descriu prou fidelment com hem passat les setmanes més recloses del confinament: consumint.
Sí, també
hem llegit més del que ho hauríem fet, tot i la
suspensió del Sant Jordi, i sobretot hem
aplaudit cada vespre, fent viral el fenomen a les xarxes socials, fins que les
terrasses de bars i restaurants van començar a
reobrir, a partir de la Fase 1.
Les
xarxes socials han esdevingut, de nou,
cronistes descarnades i a vegades
crues de la realitat, o com a mínim han estat i són el testimoni d'un
relat paral·lel, mig postís mig veritat, no exempt de
notícies falses, quan no interessades. Tal vegada encara en
sobredimensionem l'impacte...
Moltes d'aquestes coses (el comerç electrònic les plataformes digitals, les xarxes socials...) ja les teníem abans de la crisi del
Coronavirus; aquestes setmanes simplement, amb el confinament,
han agafat major volada.
La gran
novetat, el gran descobriment per a moltes persones durant la
reclusió, han estat les
videoconferències, i en qüestió de dies qui més qui menys s'ha trobat enmig d'una
reunió de treball en línia, o bé una
trobada virtual familiar o d'amistats a
Zoom,
Meet,
Jitsi i fins i tot, encara
Skype! Sens dubte una de les
imatges icòniques d'aquesta crisi, al costat de la del
personal sanitari, els
balcons com a espai d'expressió i manifestació o les
cares emmascarades, són les
captures de pantalla de galeries de finestretes farcides de gent reunida a
Zoom, per exemple. Mai com fins ara havíem fet tantes fotos de les reunions que fem!
El fenomen de les
videoconferències, a banda d'alimentar un xic el nostre
narcisisme, també ens ha evidenciat dues qüestions prou rellevants:
1.
Ser el primer no garanteix ser el millor, i la percepció és que
Skype ha perdut pistonada...
2. El
replantejament de l'abús de les reunions presencials, tot i que tampoc caldria eliminar-les.
Les
videoconferències han impactat sobretot en
l'àmbit laboral, erigint-se com una de les eines necessàries, quasi imprescindibles, del
teletreball.
Per a moltes persones treballadores
el teletreball ha esdevingut imperatiu legal, i moltes organitzacions (administració empreses, entitats...) s'hi han hagut
d'adaptar a marxes forçades, implementant tecnologia i recursos per traslladar llocs de treball de l'oficina a casa.
El
teletreball, és evident, no és una
opció per a tots els
llocs de treball, i per als que ho són o podrien ser-ho, parcialment o total, ha representat un repte per a les organitzacions, i sobretot per a les persones.
El
teletreball requereix, a banda dels
recursos tècnics, disposar d'unes
habilitats i competències personals que, si no es tenen o no s'han desenvolupat en la modalitat del teletreball, convé fer-ho. Un senyal d'aquesta necessitat ha estat la
prolongació de jornades laborals, a vegades
sense horaris, fins i tot per moments
sense ordre ni concert.
Paral·lelament a la implementació de la tecnologia doncs, també convé
adquirir i entrenar les competències i habilitats que permeten
optimitzar el teletreball: organització, planificació, disciplina...
Si el
teletreball ja representa un repte en condicions normals,
aplicar-lo d'urgència i en la situació de
confinament ha estat, per a moltes persones treballadores, un autèntic
galimaties, especialment si alhora les persones treballadores també havien de
donar suport i fer seguiment de les tasques docents dels seus
fills i filles.
Els
centres educatius van ser els primers a
tancar, fins i tot abans del decret d'Estat d'Alarma, i per al sector aquests mesos han estat, sobretot, de
supervivència.
L'activitat
docent, en la seva àmplia majoria
presencial, s'ha hagut de
reinventar improvisant sobre la marxa en la seva
accelerada adaptació a la modalitat
en línia. Aquest ha estat un
canvi brusc i inesperat que ni l'
administració, ni el
professorat, ni l'
alumnat ni les
famílies estaven
preparats per assumir, i encara menys amb les presses i
exigències del moment; al final ha estat una mena de
banc de proves, amb grans i extraordinàries iniciatives, i també amb la detecció de
l'enorme risc que
l'educació en línia representa si el
pes del seguiment de les
tasques docents recau en la família.
Aquí és on les
desigualtats afloren i creixen, ja que
no totes les famílies disposen de les mateixes
eines i recursos tecnològics, tampoc de les mateixes
habilitats i competències educatives, una qüestió que els centres educatius i l'activitat docent presencial iguala i compensa, en part.
En
l'educació a distància i en línia, com en el
teletreball, la
tecnologia no ho és tot, només és el mitjà, i per validar-lo cal activar i potenciar altres recursos, habilitats i competències, tant del professorat com de l'alumnat, com també de les famílies.
Veurem què en queda, de tot plegat, en aquesta (mal?) anomenada
nova normalitat; veurem quin
pòsit deixa el
consum de
plataformes digitals, el
comerç en línia, el
teletreball i
l'educació a distància.
La digitalització és imparable i ara, per motius
sanitaris, fins i tot ens qüestionem si volem
pagar el preu de la
privacitat i la
llibertat davant la
seguretat amb
l'ús de les nostres
dades personals (geolocalització, historial mèdic, etc.) a través de la nostra
identitat digital.
Qui sap si tancats a casa, i oberts al món, esdevindrem més vulnerables.
