dimecres, 5 d’agost de 2020

Tancats a casa, oberts al món


No sé si algú de vosaltres ha invocat, en temps d'estat d'alarma i confinament, al Déu Lar, el protector llar. Durant setmanes ens hem reclòs a casa nostra com mai ens hauríem imaginat, convertint casa nostra en "casa", el lloc segur dels jocs infantils, protegint-nos així de l'hostil i arriscat carrer, en un aparent exili intern.

Moltes llars s'han transformat eventualment en aules, despatxos i fins i tot en gimnasos. Durant setmanes per a moltíssima gent tot, o quasi tot, ha passat dins de casa: l'escola, la feina, l'oci, l'esport...

El confinament ens ha donat la justa mesura de les nostres cases, i en massa ocasions s'ha demostrat que qui tenia un balcó tenia un tresor, i qui tenia un pati, per petit que fos, tenia mig paradís! Urbanistes i arquitectes, preneu nota!

Closos a casa nostra, notant-ne les costures a flor de pell, Internet s'ha revelat, una vegada més, com una enorme finestra oberta al món, o per ser més precisos, oberta als mons; al món al real, cas que efectivament encara existeixi, i a tots els virtuals i de ficció que neixen creixen i es reprodueixen des de fa dècades.

El notable increment del comerç electrònic i del consum audiovisual de plataformes de "steaming", amb Amazon i Netflix com a puntes de llança, descriu prou fidelment com hem passat les setmanes més recloses del confinament: consumint.

Sí, també hem llegit més del que ho hauríem fet, tot i la suspensió del Sant Jordi, i sobretot hem aplaudit cada vespre, fent viral el fenomen a les xarxes socials, fins que les terrasses de bars i restaurants van començar a reobrir, a partir de la Fase 1.

Les xarxes socials han esdevingut, de nou, cronistes descarnades i a vegades crues de la realitat, o com a mínim han estat i són el testimoni d'un relat paral·lel, mig postís mig veritat, no exempt de notícies falses, quan no interessades. Tal vegada encara en sobredimensionem l'impacte...

Moltes d'aquestes coses (el comerç electrònic les plataformes digitals, les xarxes socials...) ja les teníem abans de la crisi del Coronavirus; aquestes setmanes simplement, amb el confinament, han agafat major volada.

La gran novetat, el gran descobriment per a moltes persones durant la reclusió, han estat les videoconferències, i en qüestió de dies qui més qui menys s'ha trobat enmig d'una reunió de treball en línia, o bé una trobada virtual familiar o d'amistats a Zoom, Meet, Jitsi i fins i tot, encara Skype!

Sens dubte una de les imatges icòniques d'aquesta crisi, al costat de la del personal sanitari, els balcons com a espai d'expressió i manifestació o les cares emmascarades, són les captures de pantalla de galeries de finestretes farcides de gent reunida a Zoom, per exemple. Mai com fins ara havíem fet tantes fotos de les reunions que fem!

El fenomen de les videoconferències, a banda d'alimentar un xic el nostre narcisisme, també ens ha evidenciat dues qüestions prou rellevants:
1. Ser el primer no garanteix ser el millor, i la percepció és que Skype ha perdut pistonada...
2. El replantejament de l'abús de les reunions presencials, tot i que tampoc caldria eliminar-les.

Les videoconferències han impactat sobretot en l'àmbit laboral, erigint-se com una de les eines necessàries, quasi imprescindibles, del teletreball.

Per a moltes persones treballadores el teletreball ha esdevingut imperatiu legal, i moltes organitzacions (administració empreses, entitats...) s'hi han hagut d'adaptar a marxes forçades, implementant tecnologia i recursos per traslladar llocs de treball de l'oficina a casa.

El teletreball, és evident, no és una opció per a tots els llocs de treball, i per als que ho són o podrien ser-ho, parcialment o total, ha representat un repte per a les organitzacions, i sobretot per a les persones.

El teletreball requereix, a banda dels recursos tècnics, disposar d'unes habilitats i competències personals que, si no es tenen o no s'han desenvolupat en la modalitat del teletreball, convé fer-ho. Un senyal d'aquesta necessitat ha estat la prolongació de jornades laborals, a vegades sense horaris, fins i tot per moments sense ordre ni concert.

Paral·lelament a la implementació de la tecnologia doncs, també convé adquirir i entrenar les competències i habilitats que permeten optimitzar el teletreball: organització, planificació, disciplina...

Si el teletreball ja representa un repte en condicions normals, aplicar-lo d'urgència i en la situació de confinament ha estat, per a moltes persones treballadores, un autèntic galimaties, especialment si alhora les persones treballadores també havien de donar suport i fer seguiment de les tasques docents dels seus fills i filles.

Els centres educatius van ser els primers a tancar, fins i tot abans del decret d'Estat d'Alarma, i per al sector aquests mesos han estat, sobretot, de supervivència.

L'activitat docent, en la seva àmplia majoria presencial, s'ha hagut de reinventar improvisant sobre la marxa en la seva accelerada adaptació a la modalitat en línia. Aquest ha estat un canvi brusc i inesperat que ni l'administració, ni el professorat, ni l'alumnat ni les famílies estaven preparats per assumir, i encara menys amb les presses i exigències del moment; al final ha estat una mena de banc de proves, amb grans i extraordinàries iniciatives, i també amb la detecció de l'enorme risc que l'educació en línia representa si el pes del seguiment de les tasques docents recau en la família.

Aquí és on les desigualtats afloren i creixen, ja que no totes les famílies disposen de les mateixes eines i recursos tecnològics, tampoc de les mateixes habilitats i competències educatives, una qüestió que els centres educatius i l'activitat docent presencial iguala i compensa, en part.

En l'educació a distància i en línia, com en el teletreball, la tecnologia no ho és tot, només és el mitjà, i per validar-lo cal activar i potenciar altres recursos, habilitats i competències, tant del professorat com de l'alumnat, com també de les famílies.

Veurem què en queda, de tot plegat, en aquesta (mal?) anomenada nova normalitat; veurem quin pòsit deixa el consum de plataformes digitals, el comerç en línia, el teletreball i l'educació a distància.

La digitalització és imparable i ara, per motius sanitaris, fins i tot ens qüestionem si volem pagar el preu de la privacitat i la llibertat davant la seguretat amb l'ús de les nostres dades personals (geolocalització, historial mèdic, etc.) a través de la nostra identitat digital.

Qui sap si tancats a casa, i oberts al món, esdevindrem més vulnerables.

Article publicat al número 106 de la revista Parlem de Sarrià.

Cap comentari:

Publica un comentari