dissabte, 23 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Need You Now"


L'amor crea dependència, fins i tot pot crear addicció! Potser aleshores ja no és amor, malgrat ho sembli...

Fins a quin punt necessitem l'altre o l'altra? Fins a quin punt l'altre o l'altra ens necessita? La sensació d'abisme davant el trencament, la pèrdua, pot ser molt poderosa, pel que a banda d'encegar-nos al principi (per no acabar de veure els seus defectes) l'amor ens pot convertir en miops...

Potser quan s'arriba a aquest punt ("suposo que prefereixo que faci mal que no sentir res de res") s'evidencia que ja no es fa de la necessitat virtut, sinó dependència...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la infància

Imagen de Free-Photos en Pixabay

La infància amaga les respostes a les preguntes que d'adults no ens sabem fer, i així anem a vegades, cercant permanentment qui som, i perquè som com som, tinguem angles cantelluts, o angles rodons...

Amb el pas dels anys, a mesura que l'anem deixant enrere i abandonant amb ella el "jo" infant, la infància s'alimenta de nostàlgia i d'innocència per restar allà, la majoria de vegades idealitzada i enyorada des del moment immediatament després de prendre consciència que l'hem perdut.

És clar que hi ha qui no la perd senzillament perquè no l'ha tingut, car la infància també es roba, es manlleva quan els drets que la protegeixen no són respectats, quan l'explotació sexual o laboral, quan els maltractaments físics o verbals la tenallen i esmicolen vilment...

Ana María Matute va dir que "a vegades la infància és més llarga que la vida"; potser aquest "a vegades" s'acompleix quan, com va dir Mario Benedetti, "la infància és un privilegi de la vellesa; no sé perquè la recordo actualment amb més claredat que mai".

Al capdavall, com va dir Rilke, "la infància és la nostra única pàtria"... Possiblement per això sempre mirem de tornar-hi, a la nostra pàtria, per recordar qui som, per descobrir les respostes...

dijous, 21 de novembre del 2019

Avui fa 25 anys...

Imagen de DarkWorkX en Pixabay

En la construcció del relat, del relat de la meva vida, el 21 de novembre de 1994 és una data significativament important. Fent un paral·lelisme amb el futbol, seria com el gol de Bakero a Kaiserslautern, o si voleu com el de Iniesta a Stamford Bridge...

Avui fa 25 anys aparentment no va passar res extraordinari, però sense el que va passar aquell dia no s'hauria esdevingut el que setmanes, mesos i anys després va passar, ha passat.

O si més no així és com jo, al llarg d'aquests vint-i-cinc anys, he construït el meu propi relat. Per això és inevitable que em pregunti, avui més que mai: què seria de mi, a nivell professional, sense el que va passar aquell 21 de novembre de 1994? I encara diria més: què seria de mi a nivell personal?

L'especulació és pura ficció, fins i tot un "divertimento", i alimenta la creença, la fantasia i tal vegada la veritat, que la nostra vida és la inevitable suma i successió de fets, de decisions, de situacions algunes vegades volgudes, buscades, d'altres simplement trobades.

D'aquesta manera també podria preguntar-me: la meva vida seria diferent, avui, sense el que va passar aquell 31 de gener de 1981? I sense el 3 de juliol de 1993? O fins i tot: seria diferent si l'any 1974, poc abans de néixer, els meus pares haguessin anat a viure als pisos de la Creu de Palau en comptes d'un pis al barri del Pont Major de Girona?

Entre tantes incerteses afortunadament emergeix una certesa, una evidència salvadora: sense el meu 21 de novembre de 1994, el 28 de desembre d'aquell mateix any igualment hagués nascut Plataforma Educativa, tot i que aleshores jo no n'hauria format part, ni possiblement Plataforma Educativa hauria format part de la meva vida...

El dilluns 21 de novembre de 1994, just avui fa 25 anys, quan faltaven pocs minuts per les vuit del matí vaig entrar per primer cop a la Comunitat Infantil Salt - El Tarlà de Girona, situada al carrer Joan Alsina. Tenia vint anys i aquell va ser el meu primer dia de feina com a becari...

Tot i que aleshores no ho sabia, ni n'era conscient, aquell dia, aquell fet, va impactar enormement en la meva vida professional i personal! O si més no així és com he construït el meu relat, relat de vida...

dimecres, 20 de novembre del 2019

I 30 anys després, seguim celebrant (i reivindicant) els Drets de la Infància!


Avui no només celebrem els Drets de la Infància, avui a més celebrem els 30 anys de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants que van fer-los possibles!

La commemoració, però, té un gust agredolç doncs, si bé la Convenció sobre els Drets dels Infants ha estat un gran instrument per a garantir els drets de molts infants, alhora ha resultat, al llarg d'aquests trenta anys, estèril per garantir-ne els de molts altres, encara avui...

En tot cas la commemoració és important per tal de reforçar-los allà on es garanteixen, que ja veiem que en matèria de drets també és possible fer marxa enrere, i per exigir-los allà on encara manquen!

Entre les moltes activitats que aquests dies es faran arreu, modestament faig ressò de la celebració que la Llibreria 22 i la Fundació Infància i Família han organitzar per aquest proper dissabte 23 de novembre a partir de les 11h. a la Plaça Jordi de Sant Jordi de Girona!

Us hi esperem!

La Fundació Infància i Família va néixer l'any 2003 amb l’objectiu de garantir el dret dels infants a tenir una família i una llar on créixer. En aquest vídeo expliquen, amb menys de tres minuts, la feina que fan!


dimarts, 19 de novembre del 2019

L'esportivitat, també a la graderia

Imagen de jiebing xu en Pixabay

Aquesta temporada hem tornat als esports d'equip; la meva filla petita ha començat a jugar a handbol, a la Unió Esportiva Sarrià (UES).

Uns quants anys després, des que la meva filla gran va deixar el bàsquet, tornem als partits de casa i als desplaçaments quinzenals aquí i allà, amb estones d'espera i cafè amb la resta de mares i pares... I jo que em pensava que ja havia deixat enrere aquesta vida! La temporada de gimnàstica rítmica, que fa una colla d'anys que practica la meva filla mitjana, té una altra dinàmica...

La meva filla petita fa handbol i, com ella, la majoria de les jugadores del seu equip tot just fa unes setmanes que han començat a jugar, pel que el més habitual, de moment, és que perdin tots els partits per una diferència tan gran de gols que, com també es fa en el bàsquet, arriba un moment que es tanca el marcador. Al darrer partit fins i tot el marcador es va tancar des de l'inici, una decisió que també s'agraeix.

És un equip en formació, i de moment la lluita és contra elles mateixes, millorant poc a poc partit a partit, en el treball dels entrenaments. Potser per això la seva actitud és en general tant positiva malgrat les pallisses que reben, i això és quelcom que trobo admirable.

Cada intent de jugada és aplaudit, cada aturada de les porteres, i també els gols, encara que escassos, que fan! Potser per això no m'agrada quan a vegades, potser fruit de la desesperació o la poca paciència, alguns pares i mares exigeixen més que animen i encoratgen...

També a la graderia cal fer molta pedagogia; com l'altre dia, quan algun o alguns nois d'un equip visitant que jugava després a la pista de la UES, se'n reien de la portera del nostre equip fins al punt que ella, tipa de sentir-ho, no va poder evitar plorar, i naturalment va ser canviada.

Afortunadament aquest lamentable fet no va quedar aquí, i el coordinador de formació de la UES, que era a la pista, es va dirigir a la graderia per parlar amb els responsables adults de l'equip de joves, que van ser, com a mínim, advertits.

El públic, la graderia, és una part més de l'esport, i no és un subjecte passiu sinó actiu (s'espera que animi!), i com a tal té una responsabilitat en el bon desenvolupament de l'activitat esportiva, sigui un partit de primera divisió de futbol, o d'infantil femení de handbol...

Al públic, a la graderia, també li hem d'exigir esportivitat!

dilluns, 18 de novembre del 2019

Mifas: 40 anys, 4 reflexions


El divendres de la setmana passada una jornada de Mifas va cloure la celebració dels seus 40 anys d'història, una història marcada per la lluita dels drets de les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial, una lluita per la inclusió, i contra les barreres físiques i mentals, també legislatives, que avui encara dificulten la seva inserció social i laboral, la seva plena inclusió.

La jornada ens va permetre reflexionar sobre els canvis que s'han produït al llarg d'aquests darrers quaranta anys, de la mà de l'escriptor Antoni Puigvert, debatre sobre la resposta política a les seves necessitats, amb l'incombustible Quim Nadal, l'ex consellera Anna Simó i l'ex diputat, i actual director de la Dincat, Carles Campuzano, i sobretot ens va permetre motivar-nos, i fins i tot emocionar-nos un xic, amb la vitalitat de l'esportista andorrà Albert Llovera.

Reposada i digerida la jornada, afloren, especialment per mi, quatre reflexions:

La primera reflexió és sobre un concepte que l'Albert Carbonell, president de Mifas, va voler expressar, diria, deliberadament: el paternalisme. En la seva defensa dels drets i les necessitats de les persones amb discapacitat Mifas, com tantes altres entitats socials, ja fa anys que no demanen permís sinó que exigeixen el que és just. Roman encara una visió condescendent i paternalista, la que fa dir "pobrets", potser amb la millor de les intencions i des del cor, però no és ni ha de ser aquesta la visió, ni la qüestió...

La segona reflexió la va transmetre, a la seva manera, tan apassionada com, a vegades, desordenada, i sempre vital, l'esportista Albert Llovera, i té a veure amb la importància de les adaptacions. Som molts els qui necessitem adaptacions per circular per la vida, com a mínim tothom que necessita i duu ulleres! Ell, com tantes altres persones amb discapacitat física, les necessita per a moltes coses més, algunes de primera necessitat per al seu dia a dia, d'altres per gaudir de les seves passions, com l'automobilisme. Pot una persona com ell, paraplègic de mig tors per avall, pilotar un cotxe de rally? Amb adaptacions sí, tal i com ha demostrat, però ell no s'hi ha conformat, amb això... Si pot pilotar, pot aleshores competir amb la resta de pilots aparentment no discapacitats? L'adaptació al cap i a la fi és una solució tècnica que requereix, naturalment, inversió, investigació i personalització; però l'adaptació no és una finalitat en ella mateixa, sinó que és només el mitjà; és el mitjà per per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Llovera va trobar més resistència en que acceptessin que podia competir amb les persones "normals" que no dificultats per trobar solucions tècniques a les adaptacions...

La tercera reflexió, també manifestada per Albert Llovera, és la importància, també per a les persones amb discapacitat física, especialment per a les persones amb discapacitat física, de mantenir una vida activa, de fer exercici físic. Mantenir-se actiu, va venir a dir, no només millora la qualitat de vida, també ha augmentat l'esperança de vida atribuïdes a algunes discapacitats... Llovera, és evident, és un esportista nat, ja ho era abans de l'accident (precisament en una prova esportiva) i no ha deixat de ser-ho després.

I finalment la quarta reflexió, retro alimentada i compartida a la jornada de Mifas amb molts dels assistents entre entrepans, mini croissants i brunyols de bacallà; una reflexió que va més enllà del món de les persones amb discapacitat, que és més general de sector, del del tercer sector social, i que deixo anar en forma de pregunta: en quin moment vam deixar-nos trepitjar definitivament per l'administració?

La contribució de Mifas al llarg d'aquests quaranta anys és impagable; han trencat barreres físiques i mentals, han contribuït a fer una societat, la nostra, més accessible i inclusiva per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial; i seguiran fent-ho durant molts anys més, veient la feinada que encara ens resta fer col·lectivament en matèria d'inclusió social i laboral, d'accessibilitat i de mobilitat.

Moltes gràcies Mifas, i per molts anys!

dissabte, 16 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "What Other Guy"


En les relacions de parella, quan hi ha la convivència del dia a dia (no passa amb totes les relacions de parella, que fa molts anys que es practica el "living apart together"...), es comparteixen moltes coses; ja sabeu, allò de la intimitat.

Aquesta intimitat permet conèixer encara molt més, se suposa que també molt millor, i fins potser hi ha qui considera que potser massa, a la persona estimada, o si més no a la persona amb qui convius, que ja deia en Capri que l'amor se'n va però ella (o ell!) es queda...

És aleshores quan, en algunes circumstàncies, podríem cantar això de quin altre noi (en aquest cas) et coneix tant com jo...

A vegades precisament aquest és el problema, conèixer massa, o encara pitjor, conèixer-ho tot; sempre és millor deixar un marge per al descobriment, o encara millor, per a la sorpresa!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la discreció

Imatge: Pezibear en Pixabay

La discreció és una virtut que, tinc la sensació, aquests darrers anys ha vingut a menys, no sé si fruit del creixent narcisisme que ens han inoculat les xarxes socials,  o per la poca vergonya que hem adquirit (si és que no la teníem abans) retransmetent la nostra vida quasi a diari, qui sap si sobretot cercant l'aprovació dels altres...

Ja sabem que si no volem que una cosa es sàpiga, és millor no dir-la a ningú! De fet hi ha qui va més enllà i diu que és millor no pensar-la, ja que tenim una tendència a explicar, a transmetre, allò que pensem... Per la boca mor el peix!

És precisament per això que a vegades a algú li pot convenir ser un bocamoll i xerrar pels descosits, precisament perquè allò que explica no arribi a bon port, com la no negociació d'un acord de govern que PSOE i Unidas Podemos van fer mesos enrere a través dels mitjans de comunicació, filtració rere filtració, fins a la investidura fallida.

Per això ara no només han negociat un preacord de pressa, sinó que sobretot ho han fet molt discretament; de fet la seva sorprenent discreció fins i tot ha aixecat sospites i recels portes enfora, però segur que ha cultivat altes dosis de confiança portes endins; les encaixades de mans entre somriures i l'abraçada entre els nous "picapedra", Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, en són una bona mostra, impostada segurament pels qui en recelen...

El filòsof Francis Bacon va dir que "la discreció és una virtut sense la qual deixen de ser-ho les altres"; veurem fins a quin punt aquest preacord, i possible pacte, pot ser virtuós...

dijous, 14 de novembre del 2019

Seré vell?


Jo quan sigui gran vull ser vell. No sé si la meva vida donarà per tant, però m'agradaria.

És clar que això de ser vell no és el mateix ara que fa vint o trenta anys. Realment comença als seixanta-cinc anys la vellesa?

La setmana passada vaig tenir el goig de participar a la trobada de Juntes dels EspaiCaixa de Catalunya que es va fer a Girona, i amb tots ells i elles vam compartir reflexions, projectes, horitzons i moltes rialles sobre la vellesa i la gent gran, i naturalment després vam compartir un bon dinar!

De tot el que es va dir m'agradaria compartir algunes idees que va esboçar el Dr. Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació Bancaria "la Caixa".

Per començar la constatació de la millora general de la qualitat de vida de la gent gran, no només per l'augment de l'esperança de vida (més que viure molt més anys, més gent en edats més longeves), sinó precisament per la qualitat dels anys, la majoria dins la vellesa viscuts amb plenitud física i mental.

Una altra qüestió és que ara ja estem davant, possiblement, de la generació de gent gran millor formada de la història, i aquest factor situa a la gent gran amb una actitud diferent, en general, alhora d'afrontar la seva jubilació, la seva vellesa.

Ja fa anys que es parla de vellesa activa, i de fet aquesta és la premissa bàsica que ha fet virar el concepte d'equipament per a la gent gran, passant, per exemple (i perdoneu-me la simplificació) dels esplais de dòmino i cartes, als EspaiCaixa de clubs de lectura, aules d'informàtica i activitats i tallers molt variats, molts d'ells dinamitzats per la pròpia gent gran.

I una darrera qüestió que el Dr. Yanguas va subratllar: la potencialitat comunitària de l'acció de la gent gran. Valorant i molt les activitats que la gent gran fa per a sí mateixa, i amb la voluntat que les segueixin fent, va apuntar la necessitat de tenir mirada més oberta, més panoràmica, més comunitària, enfocant aquest voluntariat actiu i activista en accions que incideixin en altres sectors i col·lectius de la comunitat; aquest punt, i ara potser tampoc ve al cas, és precisament el que va motivar la meva participació en aquesta jornada com a coordinador del programa Incorpora a Girona...

De fet aquesta visió comunitària és inherent a una part de la gent gran als que són avis i, sobretot, àvies, que en general juguen encara avui un paper important, vital en algunes ocasions, de suport familiar.

És evident, doncs, que la concepció social de la vellesa s'està transformant, i d'ésser considerada un passiu és, avui per avui, un important actiu en molts sentits, també en el social des d'una perspectiva comunitària.

Jo quan sigui gran vull ser vell.... el que avui no sé, però, és com seré quan sigui vell, però les ganes d'arribar-hi, sense més pressa de la necessària, reconec que hi és!

dimecres, 13 de novembre del 2019

Conciliar no és cosa d'homes!

Photo on Foter.com
L'afirmació que encapçala aquest article no arriba a la categoria de secret a veus perquè, com bé sabem, no és cap secret, sinó que ho sap tothom i és profecia! El que passa és que ara tenim, novament, dades que demostren aquesta realitat que, encara avui,lamentablement s'imposa.

Conciliar no és cosa d'homes! Aquesta és la conclusió que podem extreure després de llegir l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "Per què els homes no fan servir les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar?"; el títol és prou revelador...

I més ho són algunes de les dades que conté:

- Només el 4,9% dels pares assalariats (amb fills fins a quatre anys) treballaven a temps parcial, mentre que en el cas de les mares eren el 29,2%.

- El 37,7% de les mares van demanar una reducció de jornada o bé treballar a temps parcial en reincorporar-se a la feina, mentre que els pares que van demanar el mateix només van ser el 4%.

- Les mares van estar una mitjana de 162,7 dies de baixa per tenir cura del nadó, mentre que els pares hi van estar 16,8 dies.

Sobre aquestes dades, els factors que les genera i algunes mesures que poden emprendre les empreses i organitzacions per a fomentar la conciliació entre els pares en vam parlar, aquesta setmana, a l'espai "Món laboral" de Ràdio Sarrià.



 La conciliació també és cosa d'homes!