Aneu a passeig!

A dreta i esquerra, concretament la dreta més unionista i l'esquerra més independentista, si poguessin enviarien a passeig els presidents Sánchez i Torra després de la seva trobada si no fos perquè a passeig ja s'hi van enviar, literalment, ells mateixos!

El president Torra, com una part important de l'independentisme (el que descarta ara la via unilateral com a única) reclamaven sempre diàleg i amb el president Sánchez l'han trobat; han trobat, per sort o per desgràcia, algú amb qui parlar de tot, algú disposat a escoltar-los, que no necessàriament a fer-los cas... Això ja seria una altra cosa!

Invocar el diàleg quan no era possible i defugir-lo ara hauria estat un greu error de l'independentisme, error potser més Europa enfora que Catalunya endins, però error polític majúscul.

Hi ha qui considera que, amb les seves (males) arts de seducció, el president Sánchez se'n va endur el president Torra a l'hort! En realitat va ser una font, una al voltant de la qual Antonio Machado festejava, i sembla que la petició de la visita a la font, passeig inclòs, va ser una petició feta pel propi president Torra en la trobada i conversa informal que van tenir a la llotja dels Jocs Mediterranis.

No crec que amb el passeig el president Sánchez portés el president Torra al seu terreny; ambdós saben que en determinades qüestions llurs posicions estan molt allunyades, però també saben que en allò que poden acordar han de posar-hi voluntat, a pesar, i mal els pesi, a qui els engegaria, a un i a l'altre, a passeig!

I tu, què (hi) pintes?

Un diu que de tanta pressa i tantes ganes que tenia per arribar i veure món va néixer abans d'hora i, és clar, va anar directament a la incubadora; un dia va haver-hi una incidència a l'hospital que el va afectar directament quedant-se per moments sense oxigen i afectant-lo, en aquell moment i de per vida, de paràlisi cerebral.

Aquell fet, com d'altres amb la nostra, va marcar-li la vida i lluny de lamentar-se'n (tal vegada algun dia va fer-ho) el reafirma en la convicció que li va permetre al seu dia conèixer i enamorar-se de la seva dona, afectada també de paràlisi cerebral, i ser (ahir) amb nosaltres parlant-nos de valors, motivació i treball en equip!

Una altra agraeix sincerament a totes les persones que de petita la compadien a ella i sobretot a la seva família: no podrà fer ni ser res aquesta nena, més enllà d'una càrrega!

I és clar, una cosa és tenir paràlisi cerebral i l'altra ser ximple i ella, llesta com és, ho escoltava i en comptes d'empetitir-se es va fer encara més gran. Avui condueix la seva cadira de rodes amb la barbeta, tecleja amb destresa el seu telèfon mòbil amb el nas i gaudeix d'una autonomia i llibertat que s'ha treballat i guanyat a pols. I per postres acaba de guanyar la medalla de bronze al Campionat del Món de Boccia celebrat recentment a Portugal!

Aquests van ser només uns fragments dels relats de vida que els membres de l'Associació No Som Invisibles van compartir ahir amb participants del programa Reincorpora a Girona en un taller que va permetre'ns pintar, literalment, amb el cap!

Jo aquí no pinto res!, vaig dir en un principi intentant esquivar d'entrada posar-me el pinzell al cap, però de seguida vaig adonar-me del meu error: aquí no només pinta tothom, sinó que tothom hi pinta molt!

Aquest és el repte, aquesta és la clau, que malgrat pinten i hi pinten molt, com tothom, hi ha persones que, pel motiu que sigui, per més que les veiem les fem invisibles...

I tu, què (hi) pintes?

Sánchez - Torra: atiar o descongelar?

La simple trobada, ni que fos sense més contingut que una encaixada de mans, ja és positiva; si a més és per parlar, discutir, debatre i fins i tot discrepar, millor que millor!

Inequívocament un element clau de la trobada entre els presidents Sánchez i Torra d'ahir va ser l'evidència de la discrepància, situar sobre la taula allò en que, segur, no es posaran d'acord, temes cabdals com el dret a decidir, un referèndum pactat o els presos polítics.

Fer evident la discrepància és important per posar-hi nom, per identificar-la i definir-la per decidir, després, cadascú pel seu costat i ambdós alhora, què fer-ne: (1) situar-la com a peça imprescindible per fer avançar la trobada, és a dir, com a element de bloqueig, o bé, sense deixar d'evidenciar-la, (2) desar-la en un costat per seguir avançant en l'exploració del terreny dels possibles acords, que hi són i no són pocs.

Sembla evident que en la reunió d'ahir, més enllà d'alguns titulars i piulades, es va imposar la voluntat de, malgrat les discrepàncies, donar un major recorregut als possibles acords, descongelant a banda de la relació institucional, també les comissions de treball bilateral Catalunya - Espanya.

La trobada d'ahir, doncs, va ser quelcom més que una simple encaixada de mans, dos llibres, una inesperada ampolla de ratafia i un passeig presidencial. La trobada d'ahir, més que per a seguir atiant el foc de la discrepància va servir per a descongelar les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, una trobada que precisament per això no ha agradat un sector de l'independentisme, que hi veu el retorn de l'autonomisme (l'anomenat independentisme autonomista), ni tampoc ha agradat a un sector del constitucionalisme, que hi veu la rendició del govern Sánchez davant el xantatge independentista.

Sánchez i Torra, ambdós presidents per sorpresa, han fet un petit pas per l'home (i la dona), veurem si també un gran pas per a resoldre políticament el conflicte Catalunya - Espanya...

Les caputxetes vermelles d'avui

Hi ha qui titlla el conte de la Caputxeta Vermella de masclista, com tants altres, i no seré jo qui ho desmenteixi: al capdavall la dòcil i innocent noieta, com tantes altres, o bé acaben sotmeses pel mal o bé salvades, quan no en braços, per un valent i, generalment, atractiu home!

En el cas de la Caputxeta Vermella no sé si la voluntat de l'època era advertir a les noietes dels riscos de la pròpia vida, farcida de llops i, per tant, de perills! Una advertència per no ser confiades, per no deixar-se entabanar, pel risc que si van soles s'exposen, vulnerables com són, a tota mena de perills, als temibles llops, solitaris o en "manada"!

És cert que d'aquest tradicional conte se n'ha fet versions en les que les protagonistes són noies i dones apoderades que no només prenen decisions, sinó que afronten amb determinació els avatars de la seva vida, perills inclosos! Protagonistes que no necessiten l'auxili d'un atractiu i valent cavaller, ni tan sols d'un rude i forçut llenyataire, dones que es salven a elles mateixes.

I no obstant això, la sensació que tinc és que d'una o altra manera els pares (i mares?) seguim explicant el conte de la Caputxeta Vermella a les nostres filles, advertint-les que siguin prudents, fins i tot desconfiades, que no vagin soles a segons on i confiant, quan no patint, que tornin sanes i estàlvies...

Aquest és el drama, la derrota si voleu, que sembla que aquest conte segueix més vigent que mai, més que per les caputxetes vermelles pels llops, solitaris o en "manada", que encara campen arreu!

Minuts Musicals de desamor amb "I'll Be Fine"

El desamor és a l'amor el que la tempesta a la calma i, com aquesta, quan passa ens sentim alliberats de les angúnies i angoixes que el desamor, com la tempesta, fa créixer dins nostre.

I en plena tempesta, com en plena turbulència, no deixem de dir-nos a nosaltres mateixos que estarem bé, que sí, que ara sabem que no ho estem i precisament per això no deixem de dir-nos, i de dir als qui en aquest trànsit ens acompanyen, que estarem bé.

"I'll Be Fine" sembla expressar, en aquesta cançó, més un desig que una convicció... I possiblement el desig no és suficient, però sí del tot necessari, per fer realitat l'esperada calma que, sabem, arriba després de la tempesta...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: aniversari

Avui és el dia, el meu dia! Avui és el dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable: el meu naixement!

Ei, que no m'ho invento jo, que ho diu el diccionari que és el meu aniversari!

[1204; del ll. anniversarium 'que torna al cap d'un any']

m 1 1 Dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable.
 
2 Aniversari del naixement; natalici.

2 DR CAN Lot de béns que el testador deixa assenyalats perquè anualment, en dates determinades, hom celebri exèquies per la seva ànima.

3 LITÚRG Ofici o missa que hom celebra en sufragi de l'ànima d'algun difunt el dia que fa l'any o els anys de la seva mort.

Ja comprenc que per a la immensa majoria de vosaltres el meu naixement no ho fos, però la immensa majoria de vosaltres comprendreu que, si més no per mi i tot i que aleshores no n'era conscient, el meu naixement va ser un dels esdeveniments més memorables de la meva vida, com el vostre de la vostra!

I sí, ja que pregunteu, són quaranta quatre anys i reconec que encara no he trobat l'edat que no em faci il·lusió celebrar, així que avui celebraré aquesta, que segur que és la millor edat de la meva vida, car no en tinc cap altra!

Les engrunes dels presos polítics

L'apropament dels presos polítics són les engrunes i ells, com molts de nosaltres, volem el pa sencer! Un dia em va semblar sentir que el president Torra deia, en un altre ordre de coses, que més que el pa volia la fleca!, no sé si una fleca com la del president Puigdemont...

El pa sencer és, en aquest cas, la llibertat que mai els hauria d'haver estat presa, i ni amb totes les engrunes podríem fer un pa! En fi...

L'apropament vol ser quelcom més que un gest i, tot i que insuficient, sens dubte permetrà alleugerir el trasbals dels familiars dels presos polítics, que els visitaven fins ara a centenars de quilòmetres, i podran fer-ho a partir d'ara a desenes...

El càstig infligit a les famílies era part de la condemna, d'aquesta condemna prèvia al propi judici que tenia i té per missió l'avís per a navegants, un avís que, sembla, també ha donat els seus resultats...

De moment amb els presos polítics ens haurem de conformar (o no) amb les engrunes, i també diria que amb altres qüestions, en especial les que el president Torra vol situar prioritàriament a l'agenda política de la reunió que mantindrà, la setmana vinent, amb el president Sánchez.

Quan semblava que podíem tenir la fleca, que només depenia de nosaltres, de voler-ho molt i molt, de moment resulta que no tindrem ni el pa i que hem de maldar per les engrunes, també les dels presos polítics... En fi...

Els despropòsits del mediterrani

Amb el Mediterrani tenim un problema de mal resoldre, l'evidència més clara que els països europeus, malgrat la Unió Europea, van a la seva i, en el millor dels casos fan el que poden o els deixa fer la demagògica dreta xenòfoba que, sense pressa i sense pausa, s'escampa arreu d'Europa; la prova del cotó és la seva descoordinació i incapacitat d'afrontar plegats els reptes que el procés migratori per aquest nostre mar ens (els) planteja, amb un acord de mínims acordat in extremis de matinada a la recent cimera europea convocada precisament per a tractar aquest tema.

Amb el Mediterrani tenim un problema humanitari de primer ordre, és un taüt per massa persones, i no el sabem resoldre.

Salvant les distàncies els jocs que duen el seu nom, els Jocs Mediterranis que s'han celebrat a Tarragona, també han estat una inesgotable font de disgustos per tots plegats, possiblement també fruit de la descoordinació entre institucions (administracions local, catalana i espanyola, federacions, etc...) i, ignorant quina deu haver estat la imatge portes enfora, la de portes endins ha estat més aviat trista i galdosa...

Els Mediterranis de Tarragona han estat uns Jocs que ja van començar amb mal peu, havent-se de posposar un any per la manca d'inversions, i la percepció és que des d'aquella entrebancada han seguit entrebancats pràcticament fins a la seva clausura.

L'alcalde Ballesteros volia que fossin un espai de treva, de pau política com van ser-ho els olímpics de la Grècia clàssica al seu dia, però em sembla que ni tan sols aquest objectiu tan noble, i alhora aparentment senzill, s'ha assolit ni de bon tros.

De fet els propis jocs, més enllà d'algunes errades d'organització, no han pogut evitar esquivar la tensió política entre Catalunya i Espanya en general, i en particular també hi han contribuït per acció o omissió.

El seu caràcter filo constitucionalista els han fet especialment poc atractius pel sector més filo independentista, que no ha desaprofitat l'ocasió per elevar a categoria alguna anècdota, alguna errada... I viceversa, hi ha sectors constitucionalistes que s'han volgut fer seus aquests jocs tenyint-los només d'una bandera quan la veritable bandera hauria d'haver estat la de la concòrdia i l'esportivitat.

Els Jocs Mediterranis de Tarragona han estat massa sotmesos a les fílies i fòbies que contaminen la política catalana i espanyola... En certa manera més que del Mediterrani han estat els jocs dels despropòsits!
I que ho sigui (un despropòsit) aquesta competició esportiva passa, però que el despropòsit sigui la.política migratòria i d'acollida dels països europeus amb el que passa al Mediterrani és del tot inadmissible!

El despropòsit dels Jocs Mediterranis de Tarragona com a molt genera vergonya (sigui o no aliena), el despropòsit del Mediterrani ignomínia!

25 anys

Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts, i cada mes era una petita victòria que recordàvem i, en ocasions, celebràvem!

No sé fins quan vam deixar de comptar i celebrar els mesos, potser fins als seixanta, tot un lustre, quan vam afegir a la data de l'inici de la nostra relació una altra data molt celebrada, aquesta sí que només any rere any: la del casament!

Vint-i-cinc anys de relació diuen moltes coses, però sobretot tres: (1) que aleshores érem joves, (2) que ara ja no ho som tant, i sobretot que, amb alts i baixos com tothom, (3) hem sabut perdurar com a parella com a mínim fins avui: vint-i-cinc anys!

Els vint-i-cinc anys junts, que ja fa anys que per ambdós ja són més de mitja vida, són una bona base sobre la que seguir bastint la nostra bonica història d'amor, però ni molt menys són garantia, per si sols, d'un amor vitalici...

Els vint-i-cinc anys només expliquen el nostre passat i l'únic que garanteix el nostre futur, com el de totes les relacions, és el present, el dia a dia, un dia a dia no dels de "qui dies passa anys empeny" sinó un dia a dia que, en el còmput global (de la setmana, del mes, de l'any) sumi molts més dies bons que dolents.

Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts: avui celebrem el que fa tres-cents!

Per molts anys Sira, i moltes gràcies per la part que et toca!

Quasi quaranta

El de David Trueba amb la seva darrera pel·lícula, "Casi 40", diuen que és un retrat generacional en format "road movie", una mirada al final d'una dècada (la dels trenta) i d'una etapa (la joventut) just abans de l'inevitable inici d'una altra dècada (la dels quaranta) i d'una altra etapa (la maduresa).

Els quaranta són uns anys que, d'uns anys ençà, també van associats al risc d'una crisi personal i generacional comparable a la clàssica dels cinquanta, una crisi que situa a qui afronta aquesta edat a les portes de la meitat de la seva esperança de vida i, per tant, a prop de la temuda i per això mai reconeguda mitjana edat!

Als quaranta hom fa una primera mirada enrere al recorregut fet fins ara, ja prou farcit personalment i vital, una mirada en la que pesa menys el que encara no s'ha viscut i difícilment es viurà (com sí passa a partir dels cinquanta) i sobretot pesa molt més el que resta per viure, que és molt!

Els quaranta són uns anys que es celebren, generalment, amb molta vitalitat, doncs és molta encara l'energia que tenim, sumada a la notable l'experiència i vivències (positives i negatives) que ja anem acumulant en les nostres vides personals, familiars, laborals...

No sé si aniré a veure la pel·lícula de David Trueba; segur que si hi vaig, o quan la vegi ni que sigui d'aquí uns anys a la televisió, m'agradarà com m'agraden les seves pel·lícules (La buena vida, Soldados de Salamina...). Però la vegi o no, i més enllà de les particularitats dels seus personatges, aquesta és i serà una pel·lícula que sempre em farà pensar en ella, en l'estimada i enyorada Anna, que avui hagués celebrat els seus quaranta-un anys si no fos perquè fa poc més de dos anys es va morir, quasi als quaranta!

Quasi quaranta... Anna, quasi quaranta!