dilluns, 11 de febrer del 2019

La culpa no és del relator


"La culpa fue del Cha-cha-chá", cantava Jaime Urrutia de Gabinete Caligari, txa-txa-txa!, i ell sabia que en realitat no ho era, com tampoc ho és ara del relator!

El relator, com el txa-txa-txa de la cançó, és només l'excusa, i ni tan sols és la perfecta, tampoc la millor, sinó la més disponible, la que passa per allà, la.que passa per aquí...
Per la dreta espanyola, i part de la suposada esquerra, el relator ha estat la gota que ha fet vessar el got, la prova del nou i del cotó de la submissió del president Pedro Sánchez i el seu govern a la voluntat del govern català en les seves ànsies (dèria?) independentistes. Traïció!, es van afanyar a clamar!

La vintena d'insults del líder del Partit Popular, un desfermat Pablo Casado, va dedicar al president Sánchez, a banda de quedar tristament per la història i l'hemeroteca, han atiat encara més el conflicte, fent-lo més irresoluble i situant, ja no el diàleg sinó el seu intent, a l'alçada del terrorisme, o pitjor!

La culpa no és del relator sinó d'una dreta que negarà a la major qualsevol intent de diàleg i (per tant) resolució d'aquest conflicte polític que no passi per la submissió i (sobretot) humiliació del moviment independentista. O 155 dur i permanent o 155 dur i permanent!

És clar que la situació d'ara no és només responsabilitat (per no dir culpa) de la irresponsable dreta, escorada cada dia més a l'extrema dreta i al populisme, la responsabilitat també és dels governs català i espanyol, ambdós, des de la diferència, a priori predisposats al diàleg però alhora atemorits per ser titllats de traïdors pels seus. Les 155 monedes de plata pesen molt, van pesar molt sobre el president Puigdemont i pesen molt sobre qualsevol intent de cessió, que seria llegit com una debilitat.

Uns i altres s'exigeixen un coratge que no s'apliquen a ells mateixos, el coratge de cedir, si del que es tracta és de dialogar i negociar.

I és clar, el calendari tampoc ajuda, per més que la necessitat dels pressupostos d'aquí i d'allà sembli imperativa; negociar en ple judici dels presos polítics potser també condiciona massa...

En fi, ja ho diu la cançó:
"La culpa fue del Cha-cha-chá,
sí fue del Cha-cha-chá,
que me volvió un caradura
por la más pura casualidad"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada