Miquel Iceta o Núria Parlón?

Dels Beatles o dels Stones? Sí, naturalment com del pare o de la mare, es pot ser de tots dos! Però hi ha un moment en el que cal prendre part, decidir-se per un, assumint que la decisió pot resultar cruel i injusta, fins i tot equivocada.

Hi ha preguntes en que les respostes poden esdevenir més fàcils de respondre, o no!: Messi o Cristiano? Monarquia o república? Independència o... no independència? Sí, podem posar-hi molts matisos, perquè hi són, però arriba un moment que la pregunta resulta inevitable: Brèxit o Unió Europea? Pau o... no Pau?

És clar que a vegades les circumstàncies faciliten l'elecció: Pedro Sánchez o Susana Díaz? En aquest cas de moment, avui per avui, Pedro Sánchez no sembla una opció i Susana Díaz (em) sembla l'equivocada...

El PSC afronta aquest dissabte unes primàries, que com és natural, planteja un dilema: Miquel Iceta o Núria Parlón? Ambdós defensen el No és No a la investidura de Mariano Rajoy, posicionament amb el que el PSC, a ulls del sector que ara governa el PSOE, s'ha enrocat, però que reforça el partit Catalunya endins.

Miquel Iceta domina més el verb, Núria Parlón domina més el carrer, Iceta és l'experiència, Parlón la joventut... Ambdós són bons elements, però a vegades per triar cal mirar un xic més enllà, al voltant, en aquest cas, dels candidats: diga'm amb qui vas...

A comarques gironines no ha passat desapercebut el suport explícit que 23 militants han donat a Miquel Iceta amb un manifest que han fet públic i que també jo podria haver signat, pensant en el PSC d'avui...

El 15 d'octubre també jo estic cridat a votar a les primàries a la primera secretaria del PSC; Miquel Iceta o Núria Parlón? Em sembla que ja ho tinc clar; el que no tinc tan clar és que la meva acabi essent l'opció guanyadora... Tan de bo m'equivoqui!

L'hora del PSC?

La implosió que ha patit el PSOE, amb la latent (ara ja pública) divisió interna és quelcom que el PSC, a la seva manera i amb les seves coordinades, ha viscut aquests darrers anys: dues ànimes, arraconament del líder, crisis internes, sectors i corrents crítics, trencament de la disciplina de vot, díscols, dimissionaris, estripades de carnet, escissions...

Potser no amb Cum laude, però és evident que el PSC ha superat amb nota la seva crisi interna, pagant això sí un alt preu polític, com era d'esperar; el PSC ha sabut tancar ferides i ara va pel camí de cicatritzar-les amb la normalitat d'unes primàries a la secretaria general del PSC.

No faria malament, el PSOE, de mirar el PSC per la gestió i resolució de la seva crisi interna; però em temo que el PSOE, o aquest PSOE provisional, no està per mirar massa el PSC, ni en general cap a Catalunya!

El PSC no ha estat neutral en aquesta crisi del socialisme espanyol, es va alinear clarament a favor de Pedro Sánchez i el seu "No es No" i, ara que Pedro Sánchez ja no hi és, es manté ferm amb la posició contrària a facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

La del PSC és, de moment, una posició sòlida, compacta i contundent, de moment refractària a l'erosió que alguns sectors del PSOE han començat a fer al "No és No". Veurem fins on dura la resistència del PSC, també la dels diputats catalans que hi ha al grup parlamentari socialista al Congrés! Jo espero que la resistència sigui fins al final!

Si les crisis són oportunitats (fins i tot jo em faig mandra...) aquesta podria ser la perfecta per repensar les relacions del PSC amb el PSOE, convertint-les amb les que el PSC voldria entre Catalunya i Espanya: una autèntica relació federal. La millor prova del nou, la del cotó que no enganya, seria la defensa d'un grup parlamentari propi al Congrés, sempre, és clar, que el PSC sabés mantenir una veu pròpia, enlloc de diluir-la entre la cridòria del PSOE.

Ara que sembla que el PSC ha quedat arraconat dins el PSOE, ara que el PSC ja ha superat les turbulències internes i el PSOE està obert en canal, ara podria ser l'hora del PSC!

El PSOE ja deu haver vist que, al contrari que el PP, sense els vots dels socialistes catalans no poden guanyar, avui per avui, les eleccions espanyoles; ells haurien de ser els primers interessats en reforçar el PSC, en donar-li veu pròpia per ser bandera del que el PSC, més que el PSOE, defensa per Catalunya i Espanya: una relació federal.

Miquel Iceta i Núria Parlón, ara és l'hora del PSC!