El Girona FC es precipita al descens

Podem lamentar-nos de la pilota al pal que, d'haver entrat, no només hauria canviat el resultat i el curs del partit, sinó que també hauria servit per salvar el Girona FC. Però lamentar-nos només per aquesta jugada seria com mirar i centrar-nos, només, en l'arbre que ens impedeix veure el bosc.

I en el bosc d'aquesta temporada hi ha un mal inici, amb una ratxa negativa que va costar molt de revertir, i un final nefast, incapaç de guanyar un sol partit en les darreres jornades. I així, sense guanyar, la salvació no només es fa més costeruda: el descens, com ha passat, s'acaba precipitant irremeiablement. I només faltava que l'Elx CF acabés empenyent el Girona FC precipici avall...

Míchel torna a deixar el Girona FC allà on l'havia agafat, a la Segona Divisió, després d'haver-lo enlairat a l'olimp del futbol europeu en una temporada històrica. Potser d'aquest creixement accelerat també n'ha estat víctima, el Girona FC: el club va esdevenir un gegant amb peus de fang, vivint un miratge que ens feia creure que érem més grans del que realment som. Que el futbol de primer nivell europeu era ja el nostre hàbitat natural. I resulta que no. El nostre hàbitat natural no és, encara i de moment, la Primera Divisió.

El Girona FC ha consumat el seu segon descens a Segona Divisió i ara tocarà tornar a mastegar un ascens, una tasca realment difícil, com el propi club ja sap per experiència. Caldrà refer el projecte esportiu, qui sap si començant per l'entrenador, i iniciar un nou cicle, tancat ja el de Míchel. Un cicle que, malgrat el final amarg, ens ha donat moments que cap aficionat del Girona no oblidarà mai. I amb això, com a mínim, ningú no ens podrà prendre.

A partir d'avui, doncs, el camí torna a fer pujada...

Vorejant el precipici

Hi ha un acudit en castellà, de qualitat qüestionable i alhora metàfora clara, que diu que un senyor s'apropa a un precipici i hi veu un cartell: "Cuidado con el borde del precipicio." El cas és que apareix un altre home en escena que, després d'empènyer el senyor precipici avall, diu: "Yo soy el borde del precipicio." Doncs bé, el Girona FC porta unes setmanes vorejant el precipici, i arribats a aquest punt, hi ha qui està disposat a empènyer-lo precipici avall, a fer-li una darrera empenta, després d'haver-s'hi encaminat perillosament.

Quatre derrotes i dos empats en els darrers partits han portat el Girona a una situació que fa uns mesos semblava inimaginable i que semblava superada, després d'un nefast inici de competició i d'una certa recuperació esperançadora: a falta d'una sola jornada per acabar la lliga, l'equip es troba en zona de descens. I el que és pitjor, a diferència d'altres vegades que n'hi ha prou amb no perdre o amb esperar que els rivals s'enfonsin, aquí la situació no admet matisos ni càlculs: al Girona només li val guanyar. Ni tan sols l'empat el salva. Caixa o faixa.

El darrer partit de la lliga, contra l'Elx CF a Montilivi, és, doncs, una final absoluta. Una final que no hauria d'haver-se de jugar, perquè la temporada del Girona ha tingut moments prou bons com per no haver-se de trobar en aquesta situació límit a l'última jornada. Però el futbol ja se sap que no entén de mèrits acumulats ni de trajectòries; entén de punts, i els punts, en els moments clau, no han arribat. Dels 37 partits disputats, el Girona FC només n'ha guanyat 9, n'ha empatat 15 i n'ha perdut 13.

I enmig de tot plegat, Míchel, el més gran i més estimat entrenador del club. Ell que va agafar el Girona FC a Segona Divisió, que el va fer ascendir a Primera Divisió i el va portar al capdamunt de la classificació, amb una magnífica temporada i una històrica classificació per la Champions League, seria una llàstima que, ara que sembla que té els dies comptats a Montilivi, passi el que passi, deixés el club allà on el va agafar. El costat positiu és que el Girona FC es jugarà la permanència contra l'Elx CF, un equip amb unes xifres similars. El costat negatiu és que l'empat no val. Montilivi, dissabte al vespre, dictarà sentència: Girona FC o Elx CF, un dels dos caurà; l'altre podrà dir, alleugerit, com diu l'acudit, "Yo soy el borde del precipicio".

Per activa

El pròxim clàssic, el Barça - Real Madrid que es jugarà diumenge vinent al nou Camp Nou, no és una final, però ho sembla. No ho és perquè no deixa de ser un partit més d'una jornada més de la lliga espanyola, tot i que no és un partit qualsevol: és un clàssic, i un Barça - Real Madrid sempre és especial, però aquest, a més, és un clàssic en el qual es pot decidir un títol, el de lliga per al Barça, sempre que guanyi, o fins i tot empati, contra el Real Madrid. És per això que, tot i no ser una final, ho sembla.

El Barça podria haver estat, matemàticament, campió de lliga per passiva si el Real Madrid hagués perdut o empatat, aquest diumenge passat, contra el RCD Espanyol, però finalment va guanyar i va posposar, per a diumenge vinent, l'oportunitat de seguir posposant al Barça la celebració d'un títol que ningú dubta que s'endurà. I amb la victòria contra els "pericos", el Real Madrid també es va estalviar haver-li de fer el passadís d'honor al Barça al nou Camp Nou.

Així doncs, és força probable que el títol de lliga es confirmi diumenge vinent en el clàssic que es jugarà al nou Camp Nou, ja que, dels tres resultats possibles, dos (victòria "culer" o empat) certificarien el títol de lliga per al Barça, mentre que una victòria del Real Madrid el posposaria, com a mínim, una jornada més.

Aquest és, de fet, l'escenari preferit de la majoria de la "culerada": no només guanyar el títol per activa, guanyant o traient un resultat positiu sobre el terreny de joc, sinó sobretot fer-ho davant l'etern rival, contra el Real Madrid, quelcom que no ha passat mai a la lliga. Jo, "tribunero" de cor, sincerament preferia que el títol ja estigués decidit i que el Barça afrontés el clàssic ja campió i sense pressió, però confiar en un Espanyol que aquest 2026 encara no ha guanyat cap partit, i que els darrers quatre o cinc partits només ha fet un gol, era confiar massa.

La part positiva és que una victòria, fins i tot un empat, contra el Real Madrid que permeti certificar un nou títol de lliga representa un valor afegit més a un partit que, per si sol, ja és apassionant. Diumenge a la nit en traurem l'entrellat, i jo ja estic preparat, i mentalitzat, per a qualsevol resultat, fins i tot una victòria "merengue"...