El cas Íñigo Errejón ha dinamitat, aquests dies, l'esquerra espanyola, que si no convulsionava prou fins ara, fruit de les endèmiques lluites internes, més ho està fent ara intentant tapar totes les vies d'aigua.
El cas Íñigo Errejón té diverses derivades i, a banda de l'estrictament personal, amb Íñigo Errejón, el seu personatge, els seus problemes d'addicció i els seus comportaments masclistes, a mi també m'interessa especialment el problema sistèmic que ha fet surar, novament, ara en una organització política: els protocols de prevenció i de denúncia interns són molt benintencionats, però acaben servint més per a protegir els agressors i no les víctimes.
El cas Íñigo Errejón ens ha recordat novament que el masclisme, els abusos sexuals i la violència masclista no coneixen classe social, religió, ètnia o ideologia i que, en siguem més o menys conscients, en tot home hi ha un masclista en potència. Ser-ne conscients, ser conscients dels nostres comportaments i privilegis masclistes, és un primer pas per erradicar-los de la nostra conducta.
El cas Íñigo Errejón també ens ha recordat que el paper ho suporta tot, no la realitat; perquè que ara el seu partit (com abans tantes altres organitzacions, com l'església, escoles de teatre, clubs esportius, centres educatius i de lleure, etc.) ha vist com els protocols de prevenció i de denúncia no han servit per a prevenir ni per a denunciar, sinó per a tapar i protegir el seu líder.
El cas Íñigo Errejón, com a símptoma, ens fa viure en una cruel paradoxa, viure en una mena de miratge: tenir una de les legislacions més avançades en contra la violència masclista ens fa creure que socialment ja no som masclistes, i quan la realitat ens esclata a la cara, com ara amb el cas Íñigo Errejón, descobrim cruentament que hi ha llops que es mostren com a tals, i d'altres que segueixen amagant-se sota la pell de xai...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada