Si el prems, no passis!

Com a vianant, ho reconec, en alguns passos de zebra regulats per semàfors amb polsador a vegades me'ls passo en vermell. Ni tan sols premo el polsador. Si en aquell moment hi ha poc trànsit i puc passar penso que és millor no fer aturar el món perquè jo travessi el carrer...

Potser és per això que, com a conductor de cotxe i moto, em molesta especialment quan m'aturo amb el vermell davant un pas de vianants regulat per semàfor amb polsador i no travessa ningú, perquè qui ha premut el polsador ja ha travessat sense esperar el verd i el veus allà, seguint el seu camí com si res, després d'haver aturat inútilment el món...

No sé si m'explico, però per mi hi ha una llei no escrita que diu que si prems el polsador del semàfor de vianants per travessar el carrer t'has d'esperar al verd, que si ja podies travessar i volies fer-ho sense esperar el verd no calia que el premessis, ni que ens fessis aturar per res a la resta.

Aquesta emoció, aquesta animadversió no la puc evitar i a vegades penso què la desperta, perquè em sento així quan estic aturat davant el vermell sense que travessi ningú; dedueixo que deu ser el fet de sentir-me inútil, d'aturar-me obligatòriament per a no res.

I encara hi ha quelcom més: la sospita que per al vianant la resta (nosaltres) i les nostres circumstàncies li importin un rave. Potser sí que en faig un gra massa, però darrerament és quelcom que veig més sovint, que pel motiu que sigui m'hi fixo més. I internament, quan sóc al cotxe aturat davant el semàfor, m0imagino que obro la finestra i que, a viva veu, interpel·lo al vianant dient-li "si el prems, no passis!"