Mil dies amb PM: no hi havia el PSC, però si socialistes!

Respecte a la presentació del llibre de Jordi Mercader "Mil dies amb PM" les notícies han destacat l'absència de dos elements íntimament propers a Pasqual Maragall: el seu partit i el seu govern, fins i tot la continuació del seu govern, ja sense ell. No seré jo qui ho desmentirà, ja que hi era present, a la presentació a Barcelona, i no em va semblar veure'ls...

Personalment m'hagués agradat que algun conseller o ex-conseller hi hagués assistit, així com alguna cara visible del PSC. Però tampoc els hi faig un retret, hi ha la mateixa llibertat d'anar-hi com la de no anar-hi...

Ara bé, el que sí que puc assegurar és que a la presentació hi havia socialistes, i no només ho afirmo per mi mateix, present a l'acte, ni per la meva mare, veterana militant... Amb o sense carnet hi havia socialistes anònims, maragallians, si voleu, però igualment socialistes. I estic convençut que a la presentació del llibre a Girona, el proper 8 d'abril a les 8 del vespre a la Llibreria 22, amb la presència del Director d'El Periódico, Rafael Nadal.

No hi havia el PSC, han dit i escrit alguns, però hi havia, com he dit abans, socialistes!. Jo naturalment no sóc el PSC, doncs no recau sobre la meva persona la representació institucional del partit, però com a militant sí que sóc PSC... bé, només és un lleuger matís...

Sense haver llegit, encara, el llibre, però intuïnt-ne el seu contingut, penso que aquest és un llibre especialment adreçat als socialistes, no per flagelar-nos o redimir-nos de res, sinó per l'oportunitat de conèixer de més aprop i des de dins una de les etapes més apassionants, potser també convulses, del nostre passat recent, del primer govern amb un president socialista.

Pasqual Maragall, la seva trajectòria, la seva projecció, segueix essent, ha de seguir essent un far pel socialisme català. Un Paqual Maragall que ha publicat un article al diari El Periódico: Deixeu-me donar les gràcies. Alguns tastets per fer boca:

"JO NO TINC gens de ganes de morir-me. Penso donar encara bastanta guerra. Però que no m'allarguin la vida innecessàriament.

(...) No convertim la mort en un pou negre. No ho és. És el final de la vida. Que sigui digna, això és el que compta. Que no la decideixi ningú per nosaltres, com passa en lesguerres i els crims.

ENS ACOSTEM a un món més humà --us ho aviso--, en què la mort no ha de ser una tragèdia ni la vida una imposició"