dilluns, 21 d’abril de 2008

(ser o no ser) grup parlamentari

Ser o no ser, aquesta és la qüestió!. O bé, ser o no ser, aquesta és la qüestió?.

És només un insignificant matís ortogràfic que dóna diferents lectures a una de les qüestions fonamentals (i fundacionals) del PSC. Després d'un nou cicle electoral, tancat per les darreres eleccions generals, i a les portes de l'Onzè Congrés del PSC, al mes de juliol, aquest tema sempre latent torna a sortir de l'armari i genera, en propis i estranys, imperatius, exclamacions i qüestionaments.

En qualsevol cas aquest ha estat sempre un tema molt viu en algunes agrupacions locals del PSC, com a la meva, l'Agrupació de Girona. Celebràvem la setmana passada una participada assemblea amb la presència del company Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC i portaveu del PSC al Parlament de Catalunya.

En una agrupació que habitualment presenta esmenes a les ponències congressuals en el sentit favorable al grup parlamentari propi era inimaginable que aquest tema no sortís a l'assemblea per part d'alguns militants. Miquel Iceta va situar el grup parlamentari propi com a símptoma final d'un hipotètic fracàs entre les relacions del PSC amb el PSOE: "si mai es formalitzés seria un símptoma que les coses entre el PSC i el PSOE no han anat bé." Va destacar el caràcter federal que ha d'impregnar les relacions entre el PSC i el PSOE.

No deixa de tenir raó, ja que, tal i com va sortir també a l'assemblea, el sentit de tenir grup parlamentari propi seria per votar diferent del PSOE, fet que d'altra banda, saltant-se la disciplina interna dels grups, també és possible. Podria donar una major sensació de força, però no crec que fos diferent de l'actual; donaria una major visualització del grup socialista català, però aquest fet, reclamat per tots els socialistes, també és possible ara, en l'actual situació. Algun company comentava que li hagués agradat una trobada de Zapatero amb el PSC dins la ronda de converses amb els grups parlamentaris, però correria el risc de ser poca cosa més que una posada en escena, ja que el PSC s'ha presentat sempre a les eleccions generals per donar suport al candidat del PSOE i formar part del govern.

Aquests dies Antoni Castells s'ha mostrat clarament a favor del grup parlamentari [notícia al diari El Punt] i Celestino Corbacho s'ha mostrat clarament en què no és necessari [notícia al diari El País]. Curiosament un forma part del govern català, l'altre del govern estatal...

Les dues ànimes?. El Diputat del PSC al Congrés Daniel Fernández (foto), qui a més és el secretari general adjunt del grup parlamentari del PSOE al Congrés, ha respost sobre aquesta qüestió, i moltes altres en una entrevista al diari El Punt, en una línia que em sembla encertada:

«El discurs de les dues ànimes del PSC és una mica antic. Crec que al PSC hi ha una única ànima que és catalanista, socialista i federalista, i que la immensa majoria dels afiliats del PSC, que es van afiliar molts anys després, la majoria, de la fundació, participa d'aquest projecte comú. Una ànima que evidentment que té matisos, perquè si no no seria tan plural i diversa i no tindria el paper tan rellevant que té en la societat catalana ni el suport tan rellevant que té en la societat catalana. I en els propers mesos el que hem de fer és aprofundir en el nostre projecte i garantir que aquesta pluralitat i aquests matisos continuïn vius, perquè és el que ens dóna força
Personalment penso que el grup parlamentari propi no ha de ser una excusa per ningú, és a dir, el pes del PSC al Congrés s'ha de fer valer dins el grup parlamentari del PSOE i, sobretot i per mi més important pel PSC, la bona sintonia entre els governs de Catalunya i de l'Estat sota un principi bàsic molt elemental: el PSC governa a Catalunya i el PSOE a l'Estat.

No em desagradaria un grup parlamentari arribat el moment, però sospito que potser llavors els problemes encara serien majors; però segueixo pensant que és un debat, ara per ara, que conté elements d'esterilitat, ja que sense un canvi del reglament del Congrés no és possible i no sembla que la voluntat política sigui aquesta. Però no és l'únic instrument que els diputats del PSC tenen per fer-se valer dins el grup socialista, en aquest sentit el bon fer de Daniel Fernández és un element en positiu, com el paper que puguin tenir, potser més institucionals, Teresa Cunillera i Isidre Molas.

Tenir o no tenir grup parlamentari... ara el debat és viu, després s'esmorteirà... i tornarà a intensificar-se al ritme dels esdeveniments... Ho seguirem...

1 comentari:

  1. espero que no sigui etern debat. En tot cas ningú ens el dóna per enterrat. El secretari d'organització del psc avui ha dit que cal mantenir la posició adoptada en el darrer congrés: no renunciem al grup parlamentari propi... i deixem a l'executiva nacional la possibilitat de plantajar-lo. Resultat final del debat que va produir-se entre d'altres amb l'esmena de l'agrupació de girona.

    Haig de reconèixer que després de quatre anys a Madrid no ho veig exactament com abans però penso que no hem de deixar que cap reforma de reglament al Congrés impedeixi l'eventual creació del grup si algún dia fos necessari... a criteri de l'executiva nacional...
    En continuarem parlant!

    ResponSuprimeix