Les cites dels llibres. "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury", de Quim Monzó

Em sembla que durant una època, als anys noranta, jo pràcticament només llegia dos tipus de llibres, a banda de les lectures obligatòries de l'institut: els d'en Quim Monzó i els d'en Sergi Pàmies.

Sense tenir-los, ni de bon tros, tots, a la llibreria de casa en tinc una bona mostra i entre ells hi ha "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" (Quaderns Crema, tretzena reimpressió, 1994), un recull de relats i contes de Quim Monzó que s'inicia amb dues cites, essent aquesta la primera:

"-Em sento orgullós de dir que tota la vida he combatut contra les idees que defenso a hores d'ara.
- Jo em sento orgullós de respondre-us  que a mi em passa exactament el contrari."
Wolinski, al número 346 de Charlie Hébdo.

Georges Wolinski, periodista i dibuixant de còmics francès, va morir en l'atemptat terrorista del 7 de gener de 2015 a la seu del setmanari satíric Charlie Hébdo.

El món s'acaba

El món s'acaba, deia fa anys Xavier Grasset al programa de Catalunya Ràdio que es deia precisament així, i arribat a aquest punt hi ha qui prefereix no mirar amunt, o ni tan sols al voltant, per evidenciar que no tenim remei, que irremeiablement (?) el món s'acaba... 

Potser és que el nostre compte enrere compta massa temps, des de la nostra perspectiva quotidiana, situant al 2050 un punt crític que, em temo, possiblement posposarem. Potser l'amenaça hauria de ser més imminent i, com en la pel·lícula "No mires arriba", més perceptible, és clar que no hi ha més cec que el que no vol veure-hi, i d'evidències ja fa temps que en tenim moltes, i moltes vegades fins i tot les lamentem... 

Potser la vida ja no és allò que passa mentre fem altres plans, com va dir John Lennon, sinó allò que passa mentre el món s'acaba, mentre seguim xuclant més i més recursos de la Terra, mentre intentem fer plans, de cimera en cimera, més per allargar-ne l'agonia que no per resoldre de soca-rel el problema. Pilotada endavant, i que la propera generació s'arromangui, més si cal... 

El món s'acaba i a la pel·lícula "No mires arriba", que no deixa de ser una caricatura de la nostra realitat, la nostra estúpida realitat, s'agraeix que no el salvin, que no ens salvin, i que el món, el nostre món, es destrueixi víctima d'ell mateix. 

El món s'acaba, deia Xavier Grasset, però s'acaba bé, reblava tot seguit! Aquests dies, mentre el món es va acabant, s'acaba un nou any, un 2021 pandèmic que procurarem acabar bé, el màxim bé que puguem, i això ja serà molt...

El món s'acaba i mentre la perspectiva sigui que per dècades ens sobreviurà, em temo que seguirem escanyant-lo més del compte, perquè mai en tenim prou, perquè sempre en volem més... No podem (volem) evitar-ho i com l'escorpí de la faula (fins que ens demostrem el contrari), així és la nostra naturalesa... 

Paraulògic, o breu història d'una frustració personal

Dos dies, he durat al Paraulògic. Dos dies, ni un més. El primer, naturalment, per provar-lo, per començar a jugar. El segon, per decidir que ja en tinc prou. No li he donat, ni li donaré, un tercer dia; entre el Paraulògic i jo no hi ha hagut química, i en part em sap greu, que a mi ja m'agrada jugar amb les paraules.

Pel carrer, quan condueixo i tinc un cotxe al davant els ulls se me'n van a les lletres de la matrícula, prescindint dels números, i mentalment jugo a construir paraules amb les tres consonants de la matrícula afegint-hi només vocals. O als passatemps del diari, que abans faré els mots encreuats que el sudoku...

M'agraden les paraules fins al punt que un any pel meu Sant, essent adolescent, la meva mare em va regalar el Gran Diccionari de la llengua catalana! M'agraden les paraules però no el Paraulògic.

La decisió de no seguir jugant va ser un impuls, i no va ser fins dies després que vaig trobar-ne el motiu (per a mi) més racional. I en essència el motiu és la frustració, la frustració de saber que per més que m'hi esforci és impossible que el completi només per mi mateix.

És a dir, en el meu cas començava a jugar vençut, i convençut que em quedaria a anys llum d'un resultat mínimament digne. Reconec que és un sentiment molt personal, i aquesta frustració impacta directament en la motivació: perquè jugar a un joc en el que difícilment, i rarament, guanyaré res?

Fins i tot les màquines escurabutxaques, sobretot les màquines escurabutxaques, saben que per motivar-lo (i potenciar així la seva ludopatia) el jugador necessita victòries, encara que siguin petites, petites victòries i premis que l'animin a seguir jugant...

I per més drama, com si no fos poc motivador saber que no tens res a pelar, mirava Twitter i comprovava com fins i tot experts en la llengua i les paraules a vegades ni tan sols completaven el Paraulògic...

I sí, ja sé que també podria jugar-hi posant-me reptes personals, allò de dir "va, a veure si arribo (per exemple) a quaranta paraules!", però ni així...

A casa la resta de la meva família hi juguen de forma més cooperativa, començant jugant individualment i després compartint paraules. També hi ha qui demana ajuda a Twitter, qui es passa paraules o qui, directament, les copia...

Jo no sóc de Paraulògic però reconec que, ni que sigui per la fogonada d'aquests dies, és un meravellós fenomen en favor de la nostra llengua, d'autoafirmació i alhora de coneixement, sobretot pel descobriment de l'ingent lèxic en català que, en general (o si més no en el meu cas), desconeixem...

Al capdavall, jugar amb la llengua és una bona manera de donar-li valor, sobretot ara que rep nous embats, sobretot per una llengua, el català, que massa gent d'aquí i d'allà mira amb recel i tracta amb menyspreu.

En fi, entre el Paraulògic i jo la cosa ha durat, si fa o no fa, de Nadal a Sant Esteve!

Els innocents som nosaltres...

Avui és el dia de les llufes, però no de totes!

No és el dia (o també?) de les ventositats produïdes sense estrèpit, aquell pet, no de llop ni de monja, que xiula més que brama... 

Tampoc és el dia (o sí?) de fer llufa, com fan alguns petards que cremen sense explotar, que fem les persones quan defallim, quan no responem a les expectatives... 

Avui és el dia per penjar la llufa, ja sabeu, aquell retall de paper en forma de ninot que clavem a l'esquena a qui, sense malícia, volem prendre el pèl el dia dels Innocents. 

A qui li penjarieu la llufa, avui? 

A mi m'agradaria poder-li penjar al Covid i poder-me'n riure i fer-li "elis, elis" i pam i pipa, clavar-li la llufa a l'esquena i que la passegi arreu on va... Així també veuríem venir el virus, aquest empipador òmicron que fa setmanes que es fica per tot arreu! 

Em temo, però, que els innocents som nosaltres, i ja fa molts mesos, masses, que portem la llufa clavada a l'esquena i, per més que ho sabem i la notem, no trobem la manera de desempallegar-nos-en. 

I fos només la llufa... 

Un any de rècord!

Al grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" estem fent el cim! No sabem amb quina xifra d'insercions laborals tancarem l'any però ara ja sabem que la xifra serà la més alta mai assolida: de moment ja són més de 1.140 insercions, superant l'anterior rècord de 1.095 de l'any 2019!

Fer el cim fa molta il·lusió, també una mica de vertigen, i sobretot és molta la satisfacció per tot el camí fet, des de la primera passa. I com que sabem que no sempre ens superem, és important gaudir d'aquest moment en aquest moment.

Com cada any la fita assolida és fruit del treball dels i les tècniques d'inserció de les entitats, del compromís de les empreses i també de l'esforç i interès de les persones que atenem i acompanyem en el seu procés d'inserció laboral. Ja ho diu el proverbi: si vols arribar ràpid camina sol; si vols arribar lluny camina acompanyat.

Al grup de Girona del programa Incorpora, és evident, volem arribar lluny!

"Jesus, Etc." Minuts Musicals amb nom propi

Resulta quasi inevitable no vincular aquesta cançó, i el disc que la conté, amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 i, especialment, amb els de les Torres Bessones de Nova York; d'entrada per la portada del disc, una imatge en contra picat, torres Marina City de Chicago; també per algun passatge de la cançó d'avui, "Jesus, Etc.":

"Edificis alts que tremolen,
veus que s'escapen cantant cançons tristes..."

El cert és que el disc, tot i que es va publicar mesos després de l'atemptat, s'havia enregistrat i llençat molt abans; resulta que per desavinences amb la discogràfica Wilco va decidir oferir el seu quart disc, "Yankee Hotel Foxtrot", per "streaming" al setembre de 2001...

La referència, però, sembla inevitable, com la de pensar que en la cançó pesa la religiositat i que el Jesús del títol és Jesús; tampoc ho desmentiré, que aquí tothom és lliure d'interpretar-ho com vulgui; el que sí és clar és que inicialment el títol no era aquest sinó el de la primera estrofa, "Jesus, don't cry", però resulta que en algun paper s'hi havia escrit "Jesus, Etc." per abreviar, i aquí es va quedar el títol...

Amb aquesta bonica cançó s'acaben els Minuts Musicals amb nom propi d'aquest any... L'any vinent en vindran més, al voltant d'un altre concepte...

Les cites dels llibres. "Si Beethoven pogués escoltar-me", de Ramon Gener

Ramon Gener té una habilitat que admiro, i reconec que sanament envejo: es sap fer escoltar!

Suposo que això, d'una o altra manera, és que el que també s'estudia quan s'estudia música i, especialment, cant: fer-se escoltar. I quan parla, com amb la música, Ramon Gener domina el "tempo", el ritme, les pauses i els silencis. De ser un extraordinari baríton potser ens hauríem perdut un gran comunicador i divulgador de l'art en general, i la música en particular.

La seva comunicació també t'atrapa per la passió amb la que explica les històries que hi ha dins i fora de la música i les cançons; recordo més d'una vegada haver-me esperat dins el cotxe, amb el motor apagat i la ràdio encesa, per acabar d'escoltar la seva secció mentre fa una dissecció a una peça musical com un taxidermista.

És per tot això que no vaig dubtar en comprar-me, quan va sortir, el llibre "Si Beethoven pogués escoltar-me" (Ara Llibres, 2014), en el que comparteix amb el lector la seva passió per la música.

A l'inici de cada capítol del llibre hi ha un fragment d'una cançó, i aquesta és la cita del capítol "Curiositat":

"Per què no?
Jo no apel·lo mai el que no sé."
Les noves de Fígaro (Acte III). Lorenzo da Ponte, Wolfgang Amadeus Mozart

Ramon Gener és un gran comunicador i estic convençut que fins i tot el Beethoven amb sordesa, de tenir-lo al davant, se l'escoltaria!

Amb una La Marató de TV3 no n'hi ha prou

Diumenge es va fer, finalment, La Marató de TV3 dedicada a la salut mental; dic finalment perquè aquest era, en principi, el tema de La Marató de TV3 de l'any passat, que com quasi tot de les nostres vides, també es va veure superat pel Covid-19!

Diumenge es va fer La Marató de TV3 dedicada a la salut mental i possiblement caldria fer-ne una altra tot seguit; no és que consideri que la recaptació va ser baixa, no és aquest el problema, sinó el destí dels diners; sens dubte els diners recaptats serviran per seguir investigant sobre la salut mental, però em temo que això no és, ni serà suficient per a resoldre els creixents problemes de salut mental que tenim, en general, la societat.

Caldria tornar a fer La Marató de TV3 sobre la salut mental, doncs, però no per a recaptar fons per a la investigació, sinó per a oferir a les persones que recorren a la xarxa pública de salut mental l'atenció i la teràpia que necessiten.

Fa dos mesos, al voltant del Dia Mundial de la Salut Mental, Amnistia Internacional va denunciar que a Espanya "una Atenció Primària afeblida rep més d'un de cada quatre dels pacients per salut mental amb llista d'espera entre 15 i 90 dies". Aquest temps d'espera, per a moltes persones, és una eternitat!

Aquesta manca d'atenció és conseqüència de la manca de recursos que es destinen a l'atenció primària, també als serveis i recursos especialitzats, i aquí es produeix la paradoxa que tenim una bona xarxa de salut mental, amb molts serveis especialitzats de caràcter comunitari, fet que permet reduir les estades en hospitalització, però amb uns recursos poc finançats; i aquesta qüestió, és evident, s'ha vist agreujada per la pandèmia, que ha fet créixer els problemes de salut mental en general, i de forma particular en l'àmbit sanitari, entre d'altres.

Fins a tres mesos d'espera per a ser atès pel sistema públic per un problema de salut mental és massa espera i és evident que ens cal molt més que una segona Marató de TV3 per a començar a resoldre el problema.

Ara tothom sap que com a mínim una de quatre persones patirà, al llarg de la vida, algun problema de salut mental; ara que ho sabem, hauríem de vetllar, haurien de vetllar les administracions, per a dotar dels recursos necessaris la xarxa de salut mental per tal que aquestes persones puguin ser correctament ateses, ja que el missatge que donem s'assembla més a aquest: 1 de 4 persones patirà al llarg de la seva vida algun problema de salut mental i tardarà entre 15 i 90 dies a ser atès pel sistema públic de salut...

Per Nadal cada ovella (confinada) al seu corral

La sensació, aquests dies, aquestes darreres hores, és de viure un "déjà vu", tot i que afortunadament aquesta sisena onada manté més a ratlla el nombre de defuncions. Malgrat tot, les vacunes tenen els seus efectes, també els efectes positius.

A les portes de Nadal hem tingut una nova anunciació, que ho sap tothom i és profecia, en forma de noves restriccions. Sembla que els corrals, aquest Nadal, hauran de tornar a ser per a menys ovelles, i hauran de tornar a estar això sí, ben ventilats. A risc que entri el llop i sobretot perquè marxi el virus!

A casa ja ens n'hem fet a la idea, vés quin remei, i reconec que especialment a mi m'ha costat acceptar-ho, resignar-m'hi, però al final la prudència s'imposa, prudència que hi ha qui anomena sentit comú.

Aquestes festes, doncs, tampoc farem trobades familiars multitudinàries convençuts que, si més no en aquestes circumstàncies, menys és més: menys persones, més seguretat, més salut.

I salut és sobretot el que demanem i desitgem per a tothom, i si no fos que la nit de Nadal ja tindré la tercera dosi, acabada d'inocular aquell mateix dia, li demanaria al Tió millor que als Reis que ja fa més de sis mesos de la segona i la tercera millor que vingui més aviat que tard.

I és que qui estigui lliure de contagiar-se que llenci la primera "mascareta", que si una habilitat té l'òmicron és la d'escolar-se per tot arreu sigil·losament, com la fura al galliner. Casum l'olla, ara que semblava que ens anàvem refent...

Per Nadal, doncs, cada ovella (confinada) al seu corral...

"Golden Christmas Festimarket"

La fira de Nadal "Golden Christmas Festimarket" de Sant Medir (Sant Gregori, Gironès) és, possiblement, la gran novetat de les activitats nadalenques d'enguany a les comarques gironines, una fira ubicada en un indret idíl·lic que és possible que molts gironins i gironines descobreixin embadalides i embadalits.

Jo no l'he trepitjat, aquest nou mercat de Nadal, però estic convençut que, si finalment hi vaig, el trobaré encantador, amb tot de parades amb productes nadalencs, amb bones opcions gastronòmiques i amb un ambient animat pel dringar de picarols i pel repic de campanes.

De moment no he tingut, ni buscat, l'oportunitat d'anar-hi, com sí que, improvisadament, fa dos anys vam anar a parar al mercat de Nadal d'El Barcarès (Catalunya nord), o anys enrere, quan la mainada era més petita, fèiem carambola entre la Fira de l'Avet d'Espinelves i el Mercat Medieval de Vic...

Al "Golden Christmas Festimarket" no hi he anat i, reconec, que el nom no em convida a fer-ho: calia un nom en anglès? No es podria haver dit "Mercat de Nadal de Sant Medir"? O "Mercat de Nadal Mas Fuster"? Ei, que si és quelcom més que un mercat també es podria dir "Festival de Nadal..."

En fi, plorem per les cantonades (i amb raó) pel català i en quelcom nostrat com un mercat de Nadal tirem de l'anglès? Són coses que no entenc, aquesta mania de prescindir de forma tan alegre i gratuïta de la nostra llengua; suposo que és qüestió de màrqueting, de presumpta modernitat o d'ambdues coses...

No sé, si es pot dir en català, caldria dir-ho en català, no? En fi, a risc de semblar el barrufet rondinaire, o encara pitjor, el de les ulleres!, faig com el caganer del pessebre, i aquí ho deixo, com a mínim, escrit.