El 23F, quaranta anys després

D'haver prosperat, l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, perpetrat per un grup de militars liderats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, hauria canviat el curs de la història, i la que haguéssim viscut, i sobretot escrit, hauria estat una altra.

El cert és que que, tot i no prosperar, aquell intent de cop d'estat també va canviar el curs de la història, impactant en la política del moment i fent, possiblement, que la transició no es pogués completar com es preveia...

L'intent de cop d'estat va ser una de les moltes mostres que el règim franquista no es donava per vençut, i per més que el rei va sortir en defensa de la democràcia, ara ja sabem, ja tenim noves evidències, que encara no se'n dóna...

Quaranta anys després han canviat moltes coses, i entre elles destaca sobretot la deformació de la figura del rei Joan Carles I, ara emèrit i repudiat. Tota l'autoritat i credibilitat que aleshores es va guanyar l'ha dilapidat els darrers anys en una davallada als inferns de la seva figura personal i institucional, seguint alimentant la història de la la monarquia borbònica amb escàndols i corrupteles.

Veig el rei del 23F i el dels darrers anys i no semblen la mateixa persona, i el problema potser va ser que aleshores, en general, ens el vam creure...

Quaranta anys després, però, no tot ha canviat; potser ha canviat la forma, però no el fons. Fa quaranta anys el feixisme va entrar a trets, pistola en mà, al Congrés de Diputats per a canviar el curs de la història i mantenir viu, també institucionalment, el franquisme; ara, quaranta anys després, el feixisme hi ha entrat, amb Vox pròpia, a través de les urnes per seguir reivindicant el franquisme, vestint-se de partit polític com el llop amb la pell de xai.

Quaranta anys després del 23F l'emèrit Joan Carles I ja no és ni l'ombra del rei i cap d'estat que aquell dia va ser, i el feixisme ha entrat al Congrés de Diputats sense tricorni però amb la voluntat intacta de fer el que Tejero no va poder culminar.

Que quaranta anys després el feixisme hagi entrat als parlaments és la prova que, possiblement, la Transició no va saber tancar prou bé el règim franquista, que en part ha sabut sobreviure i resistir en parts de l'Estat com l'exèrcit o la justícia...

Com les de cacauet o d'altres fruits secs en les caixes de cereals, a la nostra millorable democràcia encara hi podem trobar, lamentablement, traces de feixisme.

Pillar

“A río revuelto, ganancia de pescadores.”
Aquesta frase castellana descriu molt bé la metamorfosi que han patit les manifestacions de protesta en defensa de la llibertat d'expressió que aquests dies s'estan realitzant per l'empresonament de Pablo Hasél.

Els pescadors, en aquest cas, són els murris que aprofiten l'avinentesa per a desfermar la seva agressivitat, tacant de violència les protestes, en una imparable pugna contra l'acció policial, també violenta i per moments qüestionable.

"Entre pillos anda el juego" és una pel·lícula dels anys vuitanta del segle passat, comèdia per a més detalls, dirigida per l'enyorat John Landis i protagonitzada per Dan Aykroyd, Eddie Murphy i Jaime Lee Curtis. "Pillo", a banda de referir-se a una au camallarga, un tipus de cigonya, també és, segons la RAE, l'adjectiu que defineix a la persona "pícara y hábil para engañar a los demás, sagaz o astuta". En català no direm "pillo", sinó murri!

En la pel·lícula d'aquests dies el pillatge ha aparegut, lamentablement, en escena. La trencadissa d'aparadors d'entitats bancàries s'ha estès a altres tipus d'establiments i ara s'hi han sumat els murris que veuen, en aquest riu revoltat, l'oportunitat del pillatge!

El pillatge, diu el diccionari, és l'acció de pillar ("emparar-se violentament d'una cosa. Van assaltar la botiga i van pillar tot el que van poder."), és sinònim de furt i també es defineix com la "despulla o saqueig fet per un exèrcit en un país estranger, durant una guerra." Impossible despendre'ns del llenguatge bèl·lic...

Amb tanta violència gratuïta al carrer, i amb el pillatge d'aquests darrers dies, no sé què hi guanya la llibertat d'expressió. És evident que urgeix un canvi de llei, i els partits polítics, que tenen entre les seves responsabilitats exercir el poder legislatiu, en comptes de seguir-se tirant els plats pel cap i vetant-se mútuament (l'únic vet hauria de ser per Vox), ja haurien d'estar-s'hi arremangant, en aquesta i tantes altres qüestions...

Diuen els experts que en part aquestes protestes, violència i pillatge inclosos, són la resposta (desesperada?) d'uns joves que veuen com la política no dóna respostes efectives a les necessitats i anhels, uns joves que han crescut en crisi i que, com en el joc de l'oca, van de crisi en crisi caient sempre a la casella del pou, del laberint i fins i tot a la de la presó, i quan avancen no ho fan per acabar en un magnífic estany, sinó en un mar d'incertesa i precarietat...

En fi, veurem si aquests propers dies es calmen les aigües, els polítics s'hi posen i s'acaba el pillatge!

"Janie Jones". Minuts Musicals amb nom propi

"Janie Jones", aquest va ser el títol de la cançó que enceta el primer disc del grup The Clash, publicat l'any 1977 en ple auge del punk.

La cançó, la millor de rock britànic segons Martin Scorsese, està inspirada en les controvertides i polèmiques festes que organitzava la cantant Janie Jones, coneguda també (sobretot?) pel seu "topless" l'any 1964 en l'estrena del documental sobre la vida nocturna de Londres "London in the Raw".

La cançó ens presenta un gris oficinista enamorat de la Janie Jones i ens el situa en la cruïlla de si prendrà o no una decisió al respecte...

"Janie Jones", però, no és el nom real de la cantant, sinó l'artístic de Marion Mitchell, que curiosament apareix en el videoclip de la versió que el grup Babyshambles va fer, i en el que també hi apareix Mick Jones, membre de The Clash i coautor de la cançó.

Per cert, el major èxit de Janie Jones com a cantant va ser "Witches Brew"...

Sense haver de polemitzar amb Martin Scorsese, The Clash tenen, en la seva àmplia discografia, altres grans cançons, però començar-la amb aquesta energètica "Janie Jones" va ser tot un encert!

Les cites dels llibres. "Vivir la vida con sentido", de Victor Küppers

Victor Küppers té l'habilitat (segurament de base innata, natural, i també treballada a consciència) de connectar amb les persones. Les seves conferències i xerrades són realment divertides, tan divertides com riques de contingut!

Küppers té l'habilitat d'esprémer la vida quotidiana, el que fem quasi sense pensar, per treure'n tot el suc i elevar-la a categoria quasi científica per explicar el sentit de la vida, i amb ell fer-nos pensar i reflexionar en la nostra, i el seu sentit.

Victor Küppers diu estar "plenament convençut que l'única vida que té sentit és una vida amb sentit", i suposo que per això va escriure el llibre "Vivir la vida con sentido" (Plataforma Editorial, 2012), en el que hi destil·la les "actituds per a viure amb passió i entusiasme."

El llibre, a la part inferior de la portada, Küppers hi diu que "només es viu una vegada, però una vegada és suficient si es fa bé"... Que difícil, a vegades, fer-ho bé!

El llibre, divertit i apassionant com el propi Küppers, conté un capítol farcit de refranys i aforismes per la seva capacitat, com escriu Küppers, de sintetitzar grans dosis de saviesa en poques paraules; ben bé, hi afegeixo jo, com si fossin unes pastilles de caldo concentrat...

Entre la cinquantena de refranys i aforismes hi ha el que, a mode de cita, enceta el llibre:

"Hi ha molts tipus de coneixement, però n'hi ha un que és molt més important que els altres, el coneixement de com aprendre a viure; i aquest coneixement, moltes vegades, es menysprea." Leon Tolstoi.

Aquest coneixement, precisament, ara és més necessari que mai... Aquest coneixement i, com recomana Victor Küppers, ser bombeta!

Quan no és (només) qüestió de llibertat, sinó (sobretot) de violència

Ho diré d'entrada, sense subterfugis ni matisos: no m'agrada gens que una protesta en favor de la llibertat d'expressió, com la de dimarts en contra de l'empresonament de Pablo Hasél, acabi amb aparadors trencats, per més que aquests siguin d'entitats bancàries, ni amb un intent d'assalt a una comissaria dels Mossos d'Esquadra.

Entenc que els ànims per moments s'escalfin, jo també sóc de sang calenta, però desfermar l'agressivitat en aquesta violència gratuïta i innecessària em sembla totalment fóra de lloc. Preocupa com es contagia la violència, i com s'escampa i s'alimenta generant un comportament de rusc, en què el grup no només empara, sinó que genera complicitats, un comportament que s'articula de forma semblant quan la víctima és una persona, com una comissaria o una entitat bancària.

Entenc que a banda d'aquesta violència vandàlica també hi ha la sibil·lina del sistema, una violència igualment hostil i que també cal combatre, com també cal combatre la violència exercida per la brutalitat policial...

La violència engendra violència, i que la de dimarts al vespre volgués respondre a l'empresonament de Pablo Hasél no la justifica. La finalitat no justifica tots els mitjans, i defensar la llibertat d'expressió amb violència, atropellant altres drets, és un greu error que ens hauríem d'estalviar.

Al capdavall, veient algunes imatges, hi ha qui troba en la (pretesa) defensa de la llibertat d'expressió el millor pretext, la pitjor excusa per alliberar, violentament, la seva agressivitat i ràbia.

Dimarts a la nit va arribar el moment en què ja no es tractava (només) de llibertat, sinó (sobretot) de violència...

Pablo Hasél

Foto: El Periódico

No tinc cap disc de Pablo Hasél, ni falta que fa! Tampoc he escoltat cap cançó seva, més enllà dels fragments que punxen els informatius... I no, de Valtònyc tampoc tinc, ni he escoltat res.

Personalment m'interessen més aviat poc la seva música i les seves lletres, ans al contrari tindria el meu Spotify farcit dels seus raps... És més, el poc que he escoltat de Pablo Hasél no m'agrada, tampoc el que he escoltat de Valtònyc; no m'agrada, ni falta que fa...

Menys m'agrada, però, que per cantar el que canten se'ls pugui empresonar o hagin de cercar l'exili; menys m'agrada la música i la lletra d'aquesta justícia lletraferida de pell fina que troba delictes a cada rima.

Que Pablo Hasél o Valtònyc desafinin, que no ho fan, passa, però no que desafini d'aquesta manera tan flagrant la justícia espanyola, perseguint lletres i piulades mentre fa l'orni cada setmana davant les reiterades exaltacions del feixisme, aquestes sí constitutives de delicte.

I aquest és el veritable problema, que la societat avança però una part de la justícia segueix ancorada en el franquisme assedegada i àvida de repressió... 

No tinc cap disc de Pablo Hasél, ni falta que fa, però la seva resistència ha servit per veure'ns, més que les costures, els preocupants descosits de la nostra millorable democràcia!

Ràdio Sarrià... per a què?

Fa quatre anys em preguntava si Ràdio Sarrià tenia sentit, i aquesta és una pregunta que no es pot respondre només amb un sí o un no...

El que hauria de donar sentit a Ràdio Sarrià, com de fet a qualsevol emissora local, no és tant el fet de ser-hi, d'existir, sinó sobretot la seva utilitat, la seva finalitat, i la millor manera de definir-la és responent a la pregunta "per a què" Ràdio Sarrià?

Per a què ha de servir, doncs, Ràdio Sarrià?
Al llarg dels seus 35 anys Ràdio Sarrià ha estat servit essencialment per a fomentar la informació local i per a promoure la participació.

Aquests fins s'han garantit, fins fa uns anys, amb la suma de la gestió directa de l'Ajuntament, en col·laboració amb l'entitat Ona Sarrià, i amb la participació desinteressada de col·laboracions d'entitats i persones voluntàries, totalment amateurs, del poble.

Aquest model ha permès fer un bon treball de la informació local, i eixamplar la graella amb una bona proposta de programes i espais radiofònics musicals, culturals, socials i i esportius propis, amb un grup d'entitats i persones col·laboradores divers i actiu.

Per a mi, si és per a fer i generar tot això, Ràdio Sarrià té sentit, tot i ser una emissora petita i modesta, precisament perquè és una emissora petita i modesta...

Avui, però, ni el model de la ràdio ni el de la seva gestió van en aquesta direcció. La privatització de la gestió de Ràdio Sarrià per part d'una empresa del sector, lluny d'aportar valor afegit al model tradicional, aportant coneixements i recursos complementaris, corre el risc que l'acabi dilapidant, per la simple priorització dels interessos de l'empresa que la gestiona per davant dels de la pròpia emissora, lliurada a mans de l'empresa (com qui es treu les puces de sobre) per part del govern municipal.

Ràdio Sarrià tampoc ha pogut (o volgut) escapar del procés de privatització de les emissores locals, un caramel per algunes empreses que veuen en aquestes emissores l'oportunitat de gestionar uns recursos prou ben pagats via concessions municipals...

Sarrià de Ter no necessita una ràdio despersonalitzada, desvinculada de la seva gent i del batec social i cultural. L'Ajuntament de Sarrià, tots i cadascun dels grups municipals, s'ha de preguntar per a què volen Ràdio Sarrià, quina ha de ser la seva finalitat.

En la meva (modesta) opinió, Ràdio Sarrià hauria de tornar a ser un actiu de participació i informació local, una emissora oberta a les entitats i persones que vulguin col·laborar-hi...

Si la seva finalitat ha de ser, essencialment, esdevenir un servei que gestiona una empresa privada segons els seus interessos, potser Ràdio Sarrià començaria a perdre sentit, car s'allunyaria del seu esperit fundacional i de la seva raó de ser...

Potser seria hora que, a banda del fer-se en el plenari municipal, el debat sobre el model de la ràdio fos més obert i participatiu, que Ràdio Sarrià, a banda de propietat municipal, és patrimoni del poble! 

Ara que, sembla ser, se'n debat un possible reglament, hauria estat bé, en el marc del Dia Mundial de la Ràdio, afrontar aquest debat obert, fer un procés participatiu sobre la ràdio local de present i futur que volem a Sarrià de Ter... De fet encara hi seríem a temps!

"Pues no se acueste"...

Dissabte 13 de febrer, jornada de reflexió de les eleccions al Parlament de Catalunya. A mig matí, arrossegant el carro tornant del supermercat, em trobo en Miquel Resplandis, veí de Sarrià de Ter, assegut en un banc davant la zona verda dels pisos verds del costat de casa.

En Miquel, com tants altres dies i, sobretot tants altres dissabtes, fa la caminada passant pel barri del Pont Major; me'l trobo sovint, potser més i tot que quan vivia a Sarrià de Ter! Quan ens trobem a vegades la fem petar una estona...

Aturo el carro i el saludo: "què Miquel, ja ho tens tot reflexionat?"

En Miquel Resplandis, ara ja gran, havia estat molt actiu a nivell social i polític a Sarrià de Ter, i havia coincidit en més d'una lluita amb el meu pare, de qui sempre en té un bon record.

En Miquel m'explica que un dia va anar a un míting d'en Felipe González a Girona; si era el de 1982 jo també hi era, però el meu record és més aviat vague...

M'explica en Miquel que en Felipe González va dir que amb ell al govern "nadie se acostará sin haber cenado!" Diu que un home es va alçar i va dir, "yo no he cenado!", i aleshores, segons en Miquel, en Felipe González li va etzibar, no sé si irònicament, un "pues no se acueste!"

Ignoro si l'anècdota és certa i literal tal i com me la va explicar en Miquel, però fins i tot en cas que no fos certa, el cert és que l'encerta!

L'art de la política massa vegades s'alimenta de l'art de jugar i fins i tot tergiversar les paraules, especialment les que es diuen en campanya electoral; ens sobren els exemples, ni tan sols cal que en mencioni cap...

És clar que en campanya l'important és captar el vot, i a partir del dia després fer-lo servir a conveniència, a risc de contradir el que, en algun moment, s'hagi dit i fins i tot signat en campanya...

Com per Carnaval, sembla que en campanya electoral també tot s'hi val! Veurem què passa, ara que en teoria s'ha acabat el carnaval electoral, veurem on acaben les promeses, mentre encara hi ha massa gent que amb prou feines sopa abans de dormir, si és que tenen un lloc on dormir...

"Proud Mary". Minuts Musicals amb nom propi

Va anar d'un trist que aquesta cançó no formés part d'aquesta llista de cançons amb nom propi, però no ara sinó quan es va publicar, a principis de 1969...

Heu hagut de posar algun títol o algun nom, alguna vegada, a alguna cosa? No sempre es té una opció, a vegades són vàries les propostes i, per més que el posposem, arriba el moment de triar!

Aquesta cançó de la Creedence Clearwater Revival, composada per John Fogerty, va estar a punt de titular-se “Rollin’ on the river”, però la Mary deuria ser massa orgullosa i, finalment, va prevaldre el títol que li feia honor: "Proud Mary".

La cançó, una de les millors del grup, va ser el seu primer gran èxit, i la versió que en van fer Ike and Tina Turner és espectacular!

L'orgullosa Mary de la cançó, però, no era cap noia sinó una barca, la "Mary Elizabeth", una d'aquelles barques de vapor que navegaven sobre les aigües del Mississippi...

Jo celebro que finalment es triés aquest títol, així puc incloure-la en aquesta llista de Minuts Musicals amb nom propi!

Ike and Tina Turner, 1971...

I per si no en teniu prou, Tina Turner, 2008!
Quanta energia, i quin domini de tot, de la música i de l'escenari!

Les cites dels llibres. "Girona grisa i negra", de N-J. Aragó, J.M. Casero, J. Guillamet i P. Pujades

L'any 1972 Edicions 62 publicava el llibre "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans per a quatre periodistes de procedències diverses (Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades) que tenien en comú, entre d'altres coses, la vinculació amb el desaparegut diari Tele/eXpres, i també amb el setmanari Presència. 

A la contraportada del llibre, sota la breu ressenya dels autors, aquests presenten així l'obra:
"Hem escrit aquest llibre per ajudar i ajudar-nos a conèixer millor la ciutat, per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Si volem tenir una autèntica esperança de futur no podem pas creure en ditiràmbics discursos ni en noves o renovades promeses d'ajut, ni en més paraules de lloança o d'agraïment... I hem fet el llibre perquè tenim fe, fe autèntica en Girona..."

El llibre tenia la voluntat de repensar la ciutat i el territori, repassant-ne la història i projectant-ne el futur amb una mirada àmplia.

El llibre s'inicia amb una justificació: "Aquest llibre no té intencions dogmàtiques ni pretensions erudites. Només hem volgut resseguir la línia potser oblidada d'unes constants inalterables i escriure, a la seva llum, una possible crònica gironina d'aquests darrers anys."

Just a sobre d'aquestes paraules apareix una cita, una cita breu de Josep Carner:

"Girona grisa i negra, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor..."

Aquesta cita és l'inici d'un dels poemes que Carner va dedicar a Girona, el sonet "L'amor de Girona", i això de negra en comptes de fosca, deuria ser una llicència dels quatre periodistes...

L'amor de Girona   
Girona grisa i fosca, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor:  
tens un amor, fa  segles, i mai ¡Oh, malanada,  
no has vist aquell que estimes, ton alt Emperador.

Tu cap al Nord inclines la faç; que ell no ha besada;
l'evoques amb recòndit i pacient fervor,
i en tos racons més negres d'ensomni, tal vegada,
penses que hi fou, miracle de l'obstinat amor.

Ton estimat és d'una majestuosa alçària:
per rei i sant té doble corona llegendària;
patriarcal impera sens torbació ni dany.

Son braç cavallerívol només pel dret fa guerra;
son ceptre és una alzina qui ha soplujat la terra...
I eternament esperes que vingui Carlemany!

No sé si l'amor de Girona, de la grisa i negra, o fosca, tant se val, o l'acolorida actual, és Carlemany, que sembla que mai la va trepitjar la ciutat ni seure a la cadira que duu el seu nom... El que sí sé és que, fins i tot grisa i negra, Girona m'enamora!