Salut mental i empresa

La commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra cada 10 d’octubre, ens interpel·la, com a mínim un cop l’any, a reflexionar sobre la salut mental i la seva repercussió en tots els àmbits de la vida. En el nostre cas (el dels qui formem part del programa Incorpora), ho abordem des de la perspectiva de la relació que té amb la inserció laboral.

El programa Incorpora disposa, des de fa uns anys, d’una línia de treball específica amb la salut mental, que permet donar suport a les entitats del programa i a les empreses col·laboradores en la missió conjunta de promoure i facilitar la inserció laboral de persones amb problemes de salut mental. Així, doncs, Incorpora Salut Mental també vol contribuir a lluitar contra l’estigma que pateix aquest col·lectiu generant més oportunitats de feina a l'empresa, oferint a les empreses col·laboradores una alternativa de responsabilitat social empresarial i apoderant les entitats de la xarxa Incorpora per millorar la seva capacitat d'inserció laboral de les persones amb problemes de salut mental.

L’evolució positiva de les dades d’inserció laboral de persones amb problemes de salut mental dins el programa Incorpora és una bona mostra de la feina que fan les entitats Incorpora, algunes especialitzades en aquest col·lectiu, amb les empreses. En el cas del programa a Girona, l’increment d’insercions laborals en el cas de persones amb problemes de salut mental ha suposat un augment del 23%, el 2017, respecte a les del 2016. Cada inserció és, certament, una petita victòria!

Aquestes millores, lluny de fer-nos caure en el cofoisme, han d’estimular-nos a continuar treballant més i millor, tant en entitats socials com en empreses, per tal de promoure més oportunitats laborals i per fer, fins i tot, un pas endavant: fomentar la prevenció de la salut mental a l’empresa.

Sobre aquesta qüestió (la prevenció de la salut mental a l’empresa) ens il·lustrava fa dos anys, a Girona, l’enyorat excoordinador de l’Oficina Tècnica Incorpora Salut Mental, Pau Gabarrella, en una de les seves darreres conferències. Aquell dia, en el marc d’una jornada del Dia Mundial de la Salut Mental, en Pau ens explicava la importància que les empreses esdevinguessin responsables en matèria de salut mental, protocol·litzant entre els seus riscos laborals els que es vinculen a la prevenció de riscos relacionats amb la salut mental.

Així, doncs, des de la perspectiva de l’empresa, no només és important promoure oportunitats laborals per a les persones amb problemes de salut mental, també ho és esdevenir una empresa saludable, cosa que implica, també, incloure els problemes de salut mental com un més dels riscos laborals.

És molta la feina que s’ha fet fins ara, lluitant contra l’estigma i promovent l’autonomia i la millora de la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental, també fomentant-ne la inserció laboral. És molta, però, la feina que encara ens queda per fer, i des del programa Incorpora hi continuarem contribuint, gràcies a la feina de les entitats que en formem part i al compromís de les empreses que hi col·laboren.

Article publicat al web Incorpora.

Per la salut mental, dóna la cara!

Per la salut mental, dóna la cara! Amb aquest eslògan la iniciativa Obertament pretén lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d'algun problema de salut mental.

Una bona manera de lluitar contra l'estigma és donar la cara, que les persones que tenen o en algun moment han tingut algun problema de saut mental ens apropin el seu testimoni per a descobrir-hi la persona més enllà de la malaltia o trastorn mental.

És curiós (més aviat preocupant) l'efecte que aquesta malaltia produeix en qui la pateix, bé, més que en qui la pateix sobretot en el seu entorn; un efecte que emmascara qualsevol altre tret i que, com l'arbre que ens impedeix veure el bosc, ens impedeix o dificulta veure les persones en la seva globalitat i, com tota la resta, complexitat.

Això és l'estigma, el predomini amb efectes negatius d'un tret, d'una part de nosaltres, que en condiciona tots els altres, de manera que qualsevol cosa que la persona faci no només està condicionada per la malaltia o trastorn mental, sinó que sobretot s'explica i justifica (quasi exclusivament i única) pel problema de salut mental!

L'estigma és, doncs, una perillosa, alhora que injusta, distorsió de la realitat. Les persones són molt més que els problemes de salut mental que tenen o poden tenir, pel que és necessari canviar la mirada i (re)aprendre a veure-les superant els prejudicis alimentats per l'estigma.

I aquesta nova mirada no només l'hem de fer vers els altres, també l'hem d'aprendre a fer (si no h hem fet encara) vers nosaltres mateixos, una nova mirada introspectiva, doncs ni tu ni jo som aliens a patir, algun dia, en algun moment, algun problema de salut mental.

Qui sap si algun dia haurem de ser tu i jo qui haurem de donar la cara!

Fins a la sentència (final)?

La passada va ser una setmana especialment tensa dins l'independentisme, especialment entre els grups parlamentaris de Junts per Catalunya i ERC.

La tensió semblava haver-se apaivagat una mica arran de la compareixença conjunta dels dos grups parlamentaris, però va caldre que també compareguessin conjuntament els president i vicepresident del govern; ja es podia i pot esforçar el president Torra per afirmar que el seu és un govern fort.


El president Torra i el vicepresident Aragonès es van comprometre (quasi conjurar!) a mantenir viu el govern com a mínim (serà com a màxim?) fins a la sentència dels processats per l'u d'octubre.

Fins a la sentència? Jo que pensava que el fruit del 21D era un acord de govern que ens portaria fins a la República (que no l'infinit) i més enllà!

La tensió semblava haver-se apaivagat una mica, però diria que simplement es manté latent...

Els efectes (in?)esperats de l'ultimàtum del president Torra

Una pedra fora de la mà no saps mai on pot anar a parar!
Aquesta és una de les moltes frases fetes i dites que deien els meus avis materns, i hi pensava aquests dies veient els efectes inesperats de l'ultimàtum, la pedra llançada, del president Torra.

El primer va ser l'efecte bumerang, ja sabem, quan llances el bumerang i, sempre que l'hagis llançat amb la perícia requerida, torna! Torna i, si estàs distret, pam, plantofada a la cara!

La plantofada van donar-li els grups parlamentaris del PDeCAT i, especialment, el d'ERC a Madrid: el diputat republicà Gabriel Rufián li va etzibar que era ERC de Madrid qui decidia el que feia ERC a Madrid, i ho va reblar dient que els ultimàtums els carrega el diable! Un diable, va aclarir Rufián fugint de l'escomesa dels periodistes, que vesteix de Ciudadanos...

I així és com hem descobert, per sorpresa (?) i decepció de molts, que els diputats d'ERC ja no són soldats del govern de la Generalitat, com va afirmar al seu dia el també republicà Joan Tardà, si és que ho han estat mai...

Però els efectes de l'ultimàtum del president Torra no s'acaben aquí, i precisament ell i el seu govern han estat l'objecte i diana d'un nou ultimàtum (que ara, a la tardor, es veu que es porten...), el llançat per la presidenta de l'ANC d'Elisenda Paluzié.

L'ANC ha marcat el proper 21 de desembre de 2018 com la data límit perquè "es fixi una única i nítida estratègia de govern per la implantació de la República". De no ser així la pròpia ANC es manifestarà contra el govern de la Generalitat!

Ens hi acabarem fent mal, amb tants ultimàtums, sobretot si els llancem com qui llança pedres! I ja ho sabem: una pedra fora de la mà...

Minuts Musicals de desamor amb "Go Your Own Way"

Si hi ha cançons que expressen un estat d'ànim aquesta, sembla, expressava especialment no només el de qui la va compondre, sinó el del grup, en aquell moment, en general.

El cert és que la relació entre el que aleshores era cantant i guitarrista de Fleetwood Mac, Lindsey Buckingham, i la vocalista Stevie Nicks, que eren parella, no passava el seu millor moment i possiblement el millor que va sortir d'aquella època de malestar i retrets va ser aquesta magnífica cançó, "Go Your Own Way".

"Go Your Own Way" va ser el primer senzill d'un dels discs de referència de Fleetwood Mac, "Rumours", i sembla que tots els rumors que desprenia el disc no eren pura coincidència sinó el fidel reflex del que passava al grup...

La cançó no pot evitar el regust agredolç del desamor, aquesta (inevitable?) barreja de nostàlgia i rancor, aquest preguntar-se com la relació pot haver-se girat com un mitjó!

Vés pel teu camí, li canta... i ella va fer-lo...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: designar

Designar, aquest era, semblava ahir, el verb de la discòrdia!

[1408; del ll. designare, íd.]
    
v tr 1 Representar (algú o alguna cosa) per un nom, per un símbol o per un tret distintiu. Aquestes dues paraules designen la mateixa acció.
    
2 Indicar per a un objecte o una destinació. Designar un general per al comandament de l'exèrcit. Designar els candidats.

I la discòrdia era perquè aquesta paraula sembla que havia de figurar explícitament (designar un substitut) a la carta de delegació de vot que Junts per Catalunya va lliurar a la Mesa del Parlament, en que l'obviava perquè entenia que aquesta delegació ja estava feta. Un defecte de forma per ERC i el president del Parlament, defecte de forma també perquè la carta, en realitat, l'havien de presentar i signar pels diputats demandants de la (designació?) de delegació de vot.

La discussió és jurídica però té, com hem pogut comprovar, importants conseqüències polítiques: ajornament durant hores del ple del Parlament, en ple debat de política general; llargues i tenses reunions entre representants del govern, la mesa del parlament i dels grups parlamentaris d'ERC i de Junts per Catalunya i, en resum, una altra picabaralla, una crisi més, entre els partits que sustenten el govern...

Tot plegat sembla una minúcia, però en el fons és, més aviat, una qüestió d'orgull i de supervivència: d'orgull per Junts per Catalunya, doncs per ells designar un substitut era i és sinònim de fer cas a la suspensió decretada pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena; de supervivència pel president del Parlament perquè si donava validesa als vots delegats (que no explícitament designats) corria el risc de desobeir una resolució del Tribunal Suprem, amb el que això suposa...

La suposada resolució (a l'espera del que acabin valorant els lletrats del Parlament) va ser la proposta d'una carta dels diputats empresonats i a l'exili processats refermant la primera carta presentada, un acord in extremis entre els grups d'ERC i Junts per Catalunya per desencallar el debat de política general i sotmetre a votació les propostes de resolució sense el risc que els partits que sonen suport al govern perdessin la majoria.

Ahir, però, el ple es va mantenir suspès fins la setmana vinent! Potser designar no ha acabat essent el verb de la discòrdia, però tampoc l'ha evitat... 

Entre ERC i Junts per Catalunya la discòrdia (novament) està servida!

L'ultimàtum

Fer de la necessitat virtut, heus ací el que, sembla, sosté el moviment que el president Torra va fer en el debat de política general amb el seu ultimàtum al president Sánchez.

El president Torra va viure en la pròpia pell, al seu propi clatell, l'alè de la base de l'independentisme més activista, el que li reclama, més enllà de la dimissió del Conseller d'Interior, determinació per fer efectiva la República, cas que el seu sigui, com diu, un govern efectiu.

Quan hom sent l'alè d'algú a prop inevitablement reacciona i el gest de Torra no es va fer esperar: ultimàtum amb data de caducitat!

És clar que l'amenaça, cas que ho sigui, si fos de mort semblaria que la fa a un cadàver (polític, s'entén...), doncs és evident que, tot i els esforços que fa, el govern del president Sánchez ja semblava prou sentenciat o, per dir-ho d'una altra manera, viu permanentment sentenciat, sobreviu cada dia.

Pedro Sánchez, si quelcom ha après en política, i especialment del seu propi partit, és a sobreviure, a ser un supervivent; la mateixa resistència i perseverança, el mateix esperit de supervivència se l'aplica ara com a president amb el seu govern. Com que ho tenia tot perdut, cada dia és un dia guanyat!

L'amenaça, perdó, l'ultimàtum, ressona i dóna una mica d'aire al president Torra, que a la seva manera també fa equilibris entre els CDR i el Conseller d'Interior, entre les queixes dels sindicats dels Mossos i la necessitat de traçar un rumb més o menys visible i versemblant vers una República emanada d'un mandat no executat. L'ultimàtum li dóna una mica d'aire i alhora l'ofega, doncs compromet uns grups parlamentaris que no estan sota el seu control, ni el del PDeCAT ni, encara menys, el d'ERC a Madrid, que a la seva manera l'han qüestionat.

L'ultimàtum té força però alhora n'ha perdut i té el risc d'esdevenir només un foc d'encenalls, allò tan nostrat del molt soroll per a res...

El poble mana... el govern obeeix?

Una de les (tristes?) evidències que s'ha fet palesa aquest u d'octubre és la distància que ha anat separant, des de fa un any i especialment aquests darrers dies, la base social de l'independentisme dels seus dirigents polítics. Possiblement el que més evidencia aquesta distància és la proclama, escrita i cridada aquest darrer u d'octubre, "el poble mana, el govern obeeix!".

El malestar d'una part de la base de l'independentisme s'ha alimentat aquestes darreres hores per les càrregues policials dels Mossos d'Esquadra en algunes mobilitzacions, càrregues negades pel conseller d'interior, a qui se li demana (i exigeix al president) la seva dimissió.

La picada d'ullet del president Torra als CDR ("apreteu i feu bé d’apretar") s'explica sobretot per la necessitat que té, ell i el seu govern, d'apaivagar una mica les ànsies revolucionàries de la part més activa i activista del moviment independentista, que vol menys retòrica i més acció. Una acció, al ulls de molts independentistes, a voltes certament desmesurada...

Conseller d'Interior a banda les divergències entre els dirigents polítics i (part de) la base independentista és que mentre els primers parlen molt de la República però van fent xino-xano, a risc de caure en la velocitat "processista", els segons volen, i exigeixen, que es faci efectiu el mandat (perquè encara n'hi ha, no, de mandat?) i es faci efectiva la República, si cal, per la via de la desobediència, quelcom que ara per ara ni Puigdemont avala, d'entrada...

Sense la necessitat de fer la proclama "el poble mana, el govern obeeix!", en molts independentistes hi ha un cert sentiment de decepció i frustració vers els dirigents polítics independentistes, per un costat per les discrepàncies i desavinences que no poden (o saben) dissimular, per una altra per l'abús del verb i la retòrica, la metàfora i l'exaltació emocional de tot plegat, i també perquè, al capdavall, no poden deixar de veure que en realitat, per més que ens omplim (i s'omplin) la boca de República, seguim essent (encara i sembla que per temps) una autonomia.

De moment, ni el poble mana, ni el govern obeeix... Diria que més aviat el poble es lamenta, fins i tot s'indigna, i el govern, tot i que ahir el president Torra va mostrar-se disposat a donar el braç a tòrcer (unilateralitat en cas de sentència condemnatòria dels presos polítics i ultimàtum al president Sánchez!), fa el que pot...

D'oca a oca?

Fa anys que no jugo a l'oca! Fa anys que no jugo a l'oca però a vegades tinc la sensació que a l'oca fa anys que, d'alguna manera, hi estem jugant tots plegats.

L'objectiu del joc és arribar al Jardí de les Oques, una mena de república, si voleu; però per arribar-hi cal superar tot un recorregut farcit de trampes, també d'ajudes, amb caselles que per moments acceleren el camí, per moments l'aturen, fins i tot ens fan retrocedir, alguna fins al principi de tot: tornar a començar!

I així estem, d'oca a oca i tiro perquè em toca des de fa uns quants onze de setembre, de daus a daus, com del 9N a l'1O, sens dubte avançant i, no obstant, amb la certesa que el Jardí de les Oques seguim tenint-lo lluny, potser avui un xic més lluny que fa un any...

La partida no s'ha acabat, tot i que n'hi ha que han caigut a la casella de la presó, d'altres al pou de l'exili, d'altres semblen atrapats per la corrent, de pont a pont, i algun sembla no saber sortir de la casella del laberint...

Per guanyar la partida cal arribar al Jardí de les Oques amb una tirada exacta, sense que ens sobri cap moviment; quan això passa, retrocedim, a risc de caure a la temible casella de la mort, també amb l'esperança de fer-ho a la de la penúltima oca que, perquè ens toca, ens durà a la glòria!

No sé a vosaltres, però a mi a vegades em venen ganes de girar el taulell i jugar al parxís...

L'u d'octubre, un any després

Fa un any va haver-hi urnes, paperetes, meses i col·legis electorals, contradient les previsions del llavors president del govern espanyol Mariano Rajoy. També va haver-hi càrregues policials: porres, violència i agressions.

Un any després sabem que el responsable de l'operatiu policial, Diego Pérez de los Cobos, està convençut, com n'estava també aleshores, que avui fa un any no hi ha haver càrregues policials, que les actuacions de la policia van ser proporcionades (?!) i que els agents de la policia nacional van ser rebuts amb violència i força.

Ni mil paraules podran contradir les imatges de les càrregues policials, que sí, que van ser-hi i van ser contundents, violentes i fins i tot injustificades!

Un any després també sabem que el preu de tot plegat va ser i és elevat, preu que paguem encara, i sembla que pagarem, alguns anys més. Un preu polític, judicial i personal que en general afecta a tothom, i en particular a desenes i desenes de persones que es trobem immerses en processos judicials, entre ells presos polítics i exiliats, certament un trist anacronisme.

La maquinària judicial de tot el que va passar a partir dels dies 6 i 7 de setembre no té aturador i, amb independència del seu resultat, seguirà el seu curs, potser més lentament del que caldria; sí, aquí la pregunta més que on és la justícia ràpida és, on és la justícia? O potser millor: què li passa a la justícia que li ha caigut la bena dels ulls?

Un any després han canviat moltes coses, han canviat presidents i governs, però semblen aquells canvis que permeten que precisament no canviï res. De canvis certament n'hi ha hagut, potser el més destacable el desgel de les relacions institucionals entre els governs català i espanyol; però la República, per més que se l'esperi (se l'espera?), no hi és...

Commemorem l'u d'octubre amb més incerteses de les que teníem fa un any, amb menys il·lusió i més mala llet, amb més desunió, entre els partits independentistes, que no deixen de pugnar entre ells i de vigilar-se, i amb un viratge accelerat, especialment de Ciutadans i el Partit Popular, cap a la dreta més populista, i perillosa...

No tinc massa clar que d'aquí un any, el proper u d'octubre, la situació estigui millor; em temo que l'emprès fa anys no sigui, al capdavall, com la pel·lícula Fernando Fernán Gómez, "El viaje a ninguna parte".

Un any després, l'u d'octubre alimenta de nou el meu escepticisme...