Paraula de Fabra: canícula

L'estiu té els seus clàssics, com la cançó de l'estiu, que ja fa anys que no és una sinó moltes, tantes que ja quasi ni s'identifiquen!

El Tour de França és un altre clàssic d'estiu, un esdeveniment que televisat esdevé el somnífer ideal per a fer la migdiada al sofà esperant els darrers, i generalment més, apassionants quilòmetres de cada etapa.

Els festivals d'estiu també són un clàssic, un d'aquells estranys fenòmens que, malgrat tenir la sensació que moriran d'èxit, no deixen de créixer en edicions i en nombre!, doncs cada municipi, cada territori vol el seu...

Un altre clàssic d'estiu és la canícula, una paraula que tard o d'hora apareix als titulars dels informatius!

[del ll. canicŭla, íd., dimin. fem. de canis 'gos', nom donat a Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que a l'estiu coincidia a la seva sortida amb la del sol]

f METEOR 1 Període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor.

2 p ext Calor que fa durant la canícula.

Curiosa aquesta paraula i curiós el seu origen, doncs com podem observar a la definició deriva de la paraula "canis", gos... I així hem estat aquests dies, tot i que no encara en plena canícula, traient la llengua com els gossos, acalorats i aclaparats per unes temperatures que, com els festivals d'estiu (canvi climàtic?), semblava que no volien deixar de créixer! Afortunadament hem tingut i tenim una treva...

Aquest any cent!

No són, encara, cent anys, que qui sap tot arribarà malgrat la majoria, segurament, no ho viurem si es dóna el cas!

No, no són cent anys sinó cent números de la revista Parlem de Sarrià, que també tenen el seu mèrit, que també tenen molt de mèrit!

Cent números d'una revista que, gràcies al seu consell de redacció i múltiples col·laboradors fa una important tasca de recerca històrica, de crònica cultural i social i d'informació local a través dels escrits i imatges que, al llarg d'aquests cent números ha anat publicant.

Cada número té vida pròpia i la revista en el seu conjunt, els seus primers cent números, esdevé inevitablement el millor inventari, juntament amb la tasca periodística que fa Ràdio Sarrià, de la vida cultural, social, esportiva i política de Sarrià de Ter.

La fita dels 100 bé mereix una portada especial i per a l'ocasió l'ha fet l'artista sarrianenc Quim Corominas, una portada commemorativa espectacular que sens dubte convida a estirar la revista d'allà on sigui i començar-la a llegir!

Moltes felicitats a tots els qui fan possible la revista Parlem de Sarrià, al consell de redacció per l'empenta, als i les col·laboradores pel farciment, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter i als anunciants pel finançament i, naturalment, sobretot als i les lectores, de Sarrià de Ter i més enllà, que se la fan seva, que us la feu vostra!

La maqueta de Sopa de Cabra

Fa 30 anys i, per moments, encara em sembla que fos ahir! L'estiu del 1988 no va ser, per mi, un estiu qualsevol!

L'estiu va començar acabant una etapa, la que avui en diem primària i que aleshores era la de la EGB (Educació General Bàsica). Deixar l'escola era un pas important i entre tots els records i vivències destacava l'esperat viatge de fi de curs, tot un clàssic, a Mallorca!

Al mateix temps al CAU també hi havia un final d'etapa pels de la meva generació (1974), l'etapa de Ràngers / noies Guies; i si a nivell escolar esperàvem entre il·lusionats i temerosos l'institut al CAU teníem ganes de Pioners / Caravel·les! Però abans de fer el pas a l'estiu hi havia els campaments!

Els campaments van ser genials, en tinc un gran record, i si alguna banda sonora van tenir va ser la de les primeres cançons de Sopa de Cabra, les de la maqueta, que els Caps escoltaven i ens feien escoltar...

Acabats els campaments la missió va ser fer-nos amb la maqueta, que no sense esforç finalment vam aconseguir, i aquelles cançons de la maqueta Sopa de Cabra em van acompanyar en el trànsit vital d'aquell estiu, ara fa trenta anys!

Ara Sopa de Cabra vol fer un homenatge a aquella maqueta de fa trenta anys, potser també estaria bé fer-nos un homenatge als qui vam viure i gaudir d'aquells campaments!

Paraula de Fabra: discrepar

La discrepància està servida! De fet no és cap novetat la manifesta discrepància que hi ha, entre els governs català i espanyol, en relació als presos polítics i a l'autodeterminació; discrepàncies profundes, de fons, però... insalvables?

Discrepar és inherent a la política, com en tants altres aspectes de la vida i les relacions socials...

[c. 1500; del ll. discrepare, íd.]

v intr 1 Ésser diferent una cosa d'una altra.

2 Dissentir, no avenir-se en el parer, en l'opinió, etc.

I en la política, com en tants altres aspectes de la vida i les relacions socials, la clau és què en fem, de la discrepància!

Una opció és pactar-la, com hem vist en moltes ocasions en política; s'evidencia la discrepància i s'assumeixen els punts de vista dels altres sense necessitat de compartir-los, encara menys d'assumir-los, tan sols perquè no siguin un fre als pactes en les qüestions en que les posicions no són tan discrepants, són més coincidents. Coalicions i pactes de govern es fonamenten en el pacte de la discrepància, en pactes que procuren minimitzar els inevitables mals de posicionaments polítics o ideològics distants.

Una altra opció és situar la discrepància com a mur infranquejable, com a pedra angular de l'acció política a emprendre, essent la matèria discrepant la que precisament impedeix qualsevol pacte, fins i tot en allò en que les posicions poden ser més coincidents.

La comissió bilateral Estat - Generalitat ha posat en evidència l'enorme discrepància en aspectes de calat polític (presos polítics i autodeterminació), alhora que ha evidenciat la necessitat de seguir avançant en altres qüestions, també de calat polític (competències, infraestructures, finançament...)

Des de la perspectiva de molts (?) independentistes pactar la discrepància i seguir treballant per establir acords en altres qüestions s'anomena, avui, independentisme autonomista, sinó autonomisme a seques! Des de la perspectiva de la dreta més unionista espanyola, cedir al xantatge independentista... Ambdós posicionaments bé podrien assimilar-se a l'expressió que al seu dia Bilardo va llençar al camp: a l'enemic ni aigua!

La política, de fet, és l'eina que tenim, avui per avui, per, malgrat les inevitables discrepàncies, tenir la capacitat i possibilitat de pactar...

Discrepar no és el problema, com no ho és el conflicte, a vegades inevitable; i si amb el conflicte la clau és com es supera, com es resol, la clau amb la discrepància és què se'n fa, si es pacta i es segueix tirant endavant o si s'utilitza com a mur de contenció...

La Felisa

Alguns dels noms propis de la família de la meva àvia paterna, especialment els de les dones, semblen transportar-me no només a unes altres latituds, les de l'Extremadura rural, sinó també a un altre temps, la primera meitat del segle XX.

La meva iaia Odbúlia tenia dues germanes, la Filomena, casada amb el tío Toribio, i la (tia) Rufina, que sempre va fer vida al costat de la iaia i la seva (meva) família. Els noms propis que hi ha en aquest paràgraf són noms que rarament apareixen, avui, en el llistat de noms més utilitzats, ni tan sols, segurament, als llistats de l'Extremadura d'avui!

D'entre els fills i filles que la tia Filomena i el tío Toribio van tenir, va ser especialment important en la meva vida la Felisa, una cosina del meu pare que dies enrere es va morir a Santa Marta de Magasca, un petit i bonic poble extremeny que hi ha entre Càceres i Trujillo.

Als anys setanta del segle passat la Felisa va seguir el camí d'alguns dels seus germans que, empesos per la voluntat i insistència del meu pare en fer-los venir, allunyant-los de la misèria i poc futur que tenien al "pueblo", van fer via cap a Catalunya en general, i Girona en particular, cercant la prosperitat (?) que allà no trobaven. La Felisa, acompanyada pel seu home, en Rosario, i els seus quatre fills es van establir primer provisionalment al Pont Major i després, ja de manera més definitiva, a Salt. I és de Salt d'on jo guardo la majoria dels records que tinc de la Felisa!

Són records d'infantesa, de salsa de tomata a dojo, de delicioses patates fregides i d'un arròs groc, amb safrà, que mai més he sabut ni pogut degustar com ho feia aleshores, quan amb el meu germà hi anàvem alguns caps de setmana per donar un respir a la meva mare...

També són records de jocs al carrer, al carrer i al solar de davant del seu pis, on ja fa anys també hi ha pisos, jugant amb els seus quatre fills, jugant i barallant-nos quasi a parts iguals! La Felisa i en Rosario, amb quatre fills, mai tenien un no per acollir-ne provisionalment a dos més, dos cosins! El que valia per quatre, valia per sis! Admirable!

Anys més tard, i amb la mainada ja més grans, la Felisa i en Rosario se'n van tornar a viure al "pueblo", a Santa Marta de Magasca, on encara hi vivia (i fins no fa tant) la seva mare i un seu germà, solter... Reconec que d'entrada em va sorprendre que la Felisa se'n tornés al pueblo, i no va ser fins a l'estiu del 2012 que ho vaig comprendre...

Els de l'estiu de 2012 són els altres grans i inoblidables records que tinc de la Felisa, records i un agraïment etern que, confio, rebés amb l'efecte i l'estima que sempre vaig intentar transmetre-li.

L'estiu de 2012 amb la Sira i les nenes vam fer un viatge familiar als orígens de part de les nostres famílies, Valencia del Ventoso (Badajoz) i Santa Marta de Magasca, amb una incursió a Rossio ao Sul do Tejo (Abrantes), població natal del meu pare, part del viatge que vam fer conjuntament amb la meva mare i l'Esteve. L'estada a Santa Marta de Magasca la vam fer a casa la Felisa, que molt generosament ens la va deixar tota per nosaltres! Aquells dies va procurar que no ens faltés de res, sobretot a taula!

Aquells dies, veient la Felisa al seu poble, vaig entendre perquè hi va tornar; per tenir cura i estar a prop de la seva mare?, per estar a prop del seu germà? Sí, segurament també, però sobretot perquè en aquella terra aspra i seca ella es sentia, no com a casa, sinó precisament a casa!

Mesos enrere la Felisa va caure malalta i durant unes setmanes va tornar a Girona en el que semblava que seria només un viatge d'anada; però ella va insistir tan com va poder, va insistir fins a sortir-se'n amb la seva: reclamava el viatge de tornada a el "pueblo", a la seva (i també un xic meva) Santa Marta de Magasca, i és allà on finalment la seva vida s'ha apagat, entre les cases blanques del poble, les alzines i ullastres que hi abunden, entre la seva gent...

La Felisa ha estat i serà el que més m'uneix al poble d'origen de la meva família paterna, ella em va permetre actualitzar un record, fa sis anys, que ja quasi ni recordava, de quan hi vaig anar a finals dels anys setanta! Espero que algun dia podré retrobar-la, ara que reposa eternament, a Santa Marta de Magasca; ella m'hi va portar fa sis anys, ella m'hi tornarà a dur algun dia...

Santa Marta de Magasca torna a ser, per mi, de nou una parada pendent en un futur viatge, qui sap on, qui sap quan...

Bloc d'agost

Quan les meves vacances truquen a la porta, quan ja s'albira el desitjat mes d'agost, el meu bloc em reclama, també, la seva part vacacional!

Pràcticament des de sempre, que en aquest cas vol dir des de fa deu estius, el que el bloc i jo acabem pactant és allò del ritme més pausat, de publicar igualment però amb menys intensitat.

Així doncs, des d'aquesta mateixa setmana i fins la darrera del mes d'agost el bloc en comptes d'actualitzar-se de dilluns a dissabte ho farà els dilluns, els dimecres i els divendres. A partir del proper dilluns 3 de setembre tornarà el ritme de publicació habitual...

De les vacances cada vegada aprecio més el seu ritme més pausat; no descarto que sigui per l'edat, doncs també he viscut vacances (sobretot viatges) quasi tan estressants, sinó més, que la pròpia jornada laboral! Potser per això ara aprecio més el com que no pas l'on! I el com, millor si és amb certa calma, sense presses...

Doncs això, el bloc d'agost es publicarà amb calma, sense presses...

Minuts Musicals de desamor amb "El matrimoni Arnolfini"

"Compendi dels valors més alts de la pintura primitiva flamenca. Realisme, minuciositat, delicadesa, tot presidit per un penetrant esperit d'observació."

Aquestes són les paraules que acompanyen, a mode de peu de foto, la imatge a pàgina sencera de l'obra "Matrimoni Arnolfini" de Jan van Eyck que presideix l'inici del tema 12 del llibre de text d'Història de l'Art que vaig tenir a COU, dels pocs que encara conservo, sinó l'únic (?)...

El quadre tornaria segles més tard en forma de cançó de la mà d'Els Amics de les Arts, tot i que, al contrari del protagonista de la cançó (de l'institut se'm va quedar / només el matrimoni Arnolfini), a mi sobretot se'm va quedar el tríptic d'un altre pintor primitiu flamenc, "El Jardí de les delícies" d'el Bosch, part del qual es reprodueix en la portada del tercer disc del mític grup de música Deep Purple!

Però tornant al famós matrimoni pictòric que dóna títol a la cançó d'Els Amics de les Arts, el quadre ha generat molta controvèrsia entre historiadors, entre d'altres si la dona que apareix al quadre era la primera, o la segona, del ric mercader italià, Giovanni Arnolfini...

És clar que per controvèrsia la que es respira a la cançó d'Els Amics de les Arts, ja des de bon principi: "Per tu l'Índia van ser tres mesos vitals, / Per mi van ser noranta dies a l'exili"...

De la cançó, que amb realisme, minuciositat i delicadesa descriu certa tensió matrimonial (no com el quadre...), jo em quedo sobretot amb aquesta estrofa:

"Un marajà va perdre la dona
i aquest palau li va fer construir,
Si ens passés això a nosaltres, que faries tu per mi?
I no vaig saber que dir..."

Em quedo amb aquesta estrofa sobretot perquè davant algunes preguntes el que realment espanten, el que realment temem, són les possibles respostes, pel que sí, a vegades (per evitar mals majors...) és millor no saber què dir, de fet a vegades millor no dir res!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor? Doncs no, els minuts musicals es prenen unes setmanes de vacances i no tornaran fins el proper dissabte 8 de setembre!

Paraula de Fabra: oïdor

La política catalana no deixa de sorprendre'ns, darrerament, i per paradoxal que pugui semblar no tot són males notícies!

És cert que tan lamentable són les picabaralles polítiques que hi ha entre les dues ribes del conflicte com les que tenen els qui, se suposa, comparteixen riba. La darrera entre ERC i Junts per Catalunya que va desembocar amb la suspensió del darrer ple parlamentari va ser realment lamentable; i també ho és que fruit d'aquell desacord el Parlament romangui tancat un mes més, ben bé fins a principis d'octubre!

No sé si fruit d'aquest darrer conflicte entre grups independentistes, aquesta setmana hem sabut que els parlamentaris que són a la presó i a l'exili han deixat de cobrar la seva assignació econòmica; i el que ens ha sorprès d'aquest fet és que la decisió l'ha pres, o si més no executat, una funcionària del Parlament, una Oïdora de comptes per a ser més exactes! Una Oïdora?

[c. 1340; de oir i -dor1]

1 adj Dit del qui escolta.

2 m i f Alumne que, sense ésser matriculat a una classe, hi assisteix.

3 m HIST 1 Magistrat revestit d'autoritat per a oir l'exposició de fets judicials, econòmics, etc., i dictaminar sobre ells.
 
2 Doctor de les audiències de València i de Mallorca, sota la presidència del lloctinent general.
 
3 Ministre de les sales de les audiències creades per Felip V als Països Catalans.
 
4 oïdor de comptes: Funcionari encarregat d'examinar i d'aprovar els comptes d'una corporació.
 o_ï_dor.

La notícia té una part inquietant: que una decisió d'aquesta naturalesa pugui tenir una naturalesa, valgui la redundància, més tècnica que política... i també té una part positiva, que ara totes i tots ja sabem que al Parlament hi ha, a banda de lletrats, fins i tot un de major, una Oïdora que, ai l'as, pren decisions! Bé, no sé si és del tot positiva, aquesta notícia...

On éreu fa vint anys?

Recordeu on éreu fa vint anys? Recordeu què vau fer el vint-i-sis de juliol de mil nou-cents noranta-vuit?

Un dels dies més importants de la meva vida, el 26 de juliol de 1998, va ser-ho més per capricis del calendari que per una voluntat expressa i manifesta que aquest precís dia fos un significatiu; per a ser més precisos el 26 de juliol de 1998 va esdevenir un dels dies més importants de la meva vida per la disponibilitat del restaurant que vam escollir per a celebrar el banquet!

No voldria, amb aquesta confessió, aigualir la importància d'aquest dia, que la té i molt, tan sols ho subratllo per ser fidels a la veritat: al capdavall a nosaltres el dia ens era igual, naturalment dins uns marges; l'important eren altres coses (per mi casar-me amb ella!), entre elles naturalment les ganes de casar-nos aquell any, abans del mes d'agost!

Quelcom semblant passa amb els naixements, tot i que cada vegada es programen més; en podem preveure una data aproximada però no sempre, com sobretot amb la mort, la data clau està sota el nostre control.

Aquell dia, mentre ens ventàvem la calor com podíem, vam felicitar els Joaquims i les Annes presents al casament i a partir d'aquell dia el 26 de juliol va ser una de les dates assenyalades del nostre particular almanac.

Aquesta és també una data que duc gravada, tot i que diria que no a foc, a l'interior de l'anell de casament que des d'aleshores ha vestit cada dia el meu dit anular de la mà esquerra; no me'l sé imaginar nuu, aquest dit, tot i que sé que si les circumstàncies m'hi obliguéssin, m'hi hauria d'acostumar. De moment, i toco fusta, sembla que el seguiré lluïnt indefinidament!

La disponibilitat del retaurant va marcar la meva vida, i per alguns de vosaltres també us va marcar, com a mínim, aquell dia...

Recordeu on éreu fa vint anys? Recordeu què vau fer el vint-i-sis de juliol de mil nou-cents noranta-vuit? Suposo (espero?) que (encara) ho recordeu: alguns de vosaltres éreu al meu casament!

El dia abans

Avui fa deu anys us parlava de tal dia com avui de fa vint anys, concretament del que vaig escriure avui fa vint anys, el dissabte 25 de juliol de 1998, vigília del meu casament...

Aquell dissabte, com avui dimecres, era festiu a Girona i vam anar a Banyoles per comprar algunes coses pel casament; recordo sobretot que la Sira es va comprar unes sabates, més modestes però més còmodes que les oficials del casament, imprescindibles per tota núvia previsora, per quan els peus, després d'un intens dia, ja no donéssin de més i demanéssin a crits un respir.

A Banyoles vam trobar-nos una professora de l'institut, de l'institut que amb la Sira ja feia uns anys haviem deixat enrere; li va fer molta il·lusió trobar-nos i més en aquelles circumstàncies! Avui, quan ens trobem professors que haviem tingut a l'institut també els fa il·lusió que amb la Sira seguim junts, casats i amb les nenes grans, fins i tot més grans que quan ens van conèixer! Alguna vegada hem fet inventari de les parelles d'alumnes de l'institut (de la nostra època) que encara segueixen juntes i, que en tinguem coneixement, ben bé podriem arribar a quatre o cinc, sinó més! Relacions de llarga durada, com els elapés de l'època...

El dia abans no hi va haver comiat de solter, ja l'haviem fet dies enrere, preparat pels nostres amics i amigues amb quatre directrius prèvies que, pel bé de l'amistat i del futur de la relació, van respectar; el dia abans, però, en comptes d'estar sol a casa (aleshores vivia sol al centre de Girona) vaig quedar amb alguns amics i amigues per anar a fer un toc, amistats d'aquí i d'allà (de l'escola, l'institut i el Cau) que l'endemà es trobarien al casament, i que vaig convocar per compartir les meves darreres hores de solteria.

Aleshores aquest canvi d'estat (de solter a casat) el vaig viure amb molta transcendència, suposo que com a míniom la mateixa que vam donar, de fet, a la cerimònia i a tot l'acte del casament; avui possiblement el casament, no sé si també el matrimoni, es relativitzen més, fet que no és necessàriament negatiu, a vegades tot el contrari.

No casar-se és avui una opció tan vàlida (de fet ho hauria d'haver estat sempre) i socialment més acceptada que casar-se, i casar-se en ocasions no és més que un mer tràmit administratiu, per molts menys rellevant, alhora que comprometador, que la signatura de la hipoteca!

Al capdavall cada vegada tenen menys sentit els partits de solters contra casats (o solteres contra casades!), fins el punt que podroiem considerar-los, ja avui, un anacronisme!

Avui fa vint anys va ser el dia abans, i vint anys després us puc assegurar que l'endemà l'únic que vaig perdre va ser la solteria... I des d'aleshores no recordo haver-la trobat a faltar mai!