dimecres, 1 d’agost de 2018

La Felisa


Alguns dels noms propis de la família de la meva àvia paterna, especialment els de les dones, semblen transportar-me no només a unes altres latituds, les de l'Extremadura rural, sinó també a un altre temps, la primera meitat del segle XX.

La meva iaia Odbúlia tenia dues germanes, la Filomena, casada amb el tío Toribio, i la (tia) Rufina, que sempre va fer vida al costat de la iaia i la seva (meva) família. Els noms propis que hi ha en aquest paràgraf són noms que rarament apareixen, avui, en el llistat de noms més utilitzats, ni tan sols, segurament, als llistats de l'Extremadura d'avui!

D'entre els fills i filles que la tia Filomena i el tío Toribio van tenir, va ser especialment important en la meva vida la Felisa, una cosina del meu pare que dies enrere es va morir a Santa Marta de Magasca, un petit i bonic poble extremeny que hi ha entre Càceres i Trujillo.

Als anys setanta del segle passat la Felisa va seguir el camí d'alguns dels seus germans que, empesos per la voluntat i insistència del meu pare en fer-los venir, allunyant-los de la misèria i poc futur que tenien al "pueblo", van fer via cap a Catalunya en general, i Girona en particular, cercant la prosperitat (?) que allà no trobaven. La Felisa, acompanyada pel seu home, en Rosario, i els seus quatre fills es van establir primer provisionalment al Pont Major i després, ja de manera més definitiva, a Salt. I és de Salt d'on jo guardo la majoria dels records que tinc de la Felisa!

Són records d'infantesa, de salsa de tomata a dojo, de delicioses patates fregides i d'un arròs groc, amb safrà, que mai més he sabut ni pogut degustar com ho feia aleshores, quan amb el meu germà hi anàvem alguns caps de setmana per donar un respir a la meva mare...

També són records de jocs al carrer, al carrer i al solar de davant del seu pis, on ja fa anys també hi ha pisos, jugant amb els seus quatre fills, jugant i barallant-nos quasi a parts iguals! La Felisa i en Rosario, amb quatre fills, mai tenien un no per acollir-ne provisionalment a dos més, dos cosins! El que valia per quatre, valia per sis! Admirable!

Anys més tard, i amb la mainada ja més grans, la Felisa i en Rosario se'n van tornar a viure al "pueblo", a Santa Marta de Magasca, on encara hi vivia (i fins no fa tant) la seva mare i un seu germà, solter... Reconec que d'entrada em va sorprendre que la Felisa se'n tornés al pueblo, i no va ser fins a l'estiu del 2012 que ho vaig comprendre...

Els de l'estiu de 2012 són els altres grans i inoblidables records que tinc de la Felisa, records i un agraïment etern que, confio, rebés amb l'efecte i l'estima que sempre vaig intentar transmetre-li.

L'estiu de 2012 amb la Sira i les nenes vam fer un viatge familiar als orígens de part de les nostres famílies, Valencia del Ventoso (Badajoz) i Santa Marta de Magasca, amb una incursió a Rossio ao Sul do Tejo (Abrantes), població natal del meu pare, part del viatge que vam fer conjuntament amb la meva mare i l'Esteve. L'estada a Santa Marta de Magasca la vam fer a casa la Felisa, que molt generosament ens la va deixar tota per nosaltres! Aquells dies va procurar que no ens faltés de res, sobretot a taula!

Aquells dies, veient la Felisa al seu poble, vaig entendre perquè hi va tornar; per tenir cura i estar a prop de la seva mare?, per estar a prop del seu germà? Sí, segurament també, però sobretot perquè en aquella terra aspra i seca ella es sentia, no com a casa, sinó precisament a casa!

Mesos enrere la Felisa va caure malalta i durant unes setmanes va tornar a Girona en el que semblava que seria només un viatge d'anada; però ella va insistir tan com va poder, va insistir fins a sortir-se'n amb la seva: reclamava el viatge de tornada a el "pueblo", a la seva (i també un xic meva) Santa Marta de Magasca, i és allà on finalment la seva vida s'ha apagat, entre les cases blanques del poble, les alzines i ullastres que hi abunden, entre la seva gent...

La Felisa ha estat i serà el que més m'uneix al poble d'origen de la meva família paterna, ella em va permetre actualitzar un record, fa sis anys, que ja quasi ni recordava, de quan hi vaig anar a finals dels anys setanta! Espero que algun dia podré retrobar-la, ara que reposa eternament, a Santa Marta de Magasca; ella m'hi va portar fa sis anys, ella m'hi tornarà a dur algun dia...

Santa Marta de Magasca torna a ser, per mi, de nou una parada pendent en un futur viatge, qui sap on, qui sap quan...