Minihuracà mediterrani

M’agradaria saber quantes visites ha tingut aquests darrers dies l’entrada de la Viquipèdia sobre el minihuracà mediterrani, quantes cerques a Google o, naturalment avui dia, quantes preguntes a les diferents IA, que sembla que ja ens ho resolen quasi tot.

El canvi climàtic no només afecta els fenòmens meteorològics, que són més extrems i acusats, i les característiques de les nostres quatre estacions, que ara semblen compostes amb una altra partitura; el canvi climàtic també ens aporta conceptes i termes que fins ara amb prou feines pronunciàvem o coneixíem: dana, nits tropicals, onades de calor o minihuracà mediterrani, també anomenat medicà, fusió, segons explica la mateixa Viquipèdia, dels termes "mediterrani" i "huracà".

El canvi climàtic, amb tots aquests fenòmens cada vegada més extrems, també ens ha portat les sonores i estridents alertes als mòbils. I, amb elles, la necessitat d’adquirir una nova cultura de la prevenció: kits bàsics de supervivència, restriccions de mobilitat, provisions d’aliments, anul·lació o reprogramació d’activitats per excés de pluja o de calor... Fins ara, tot això ho atribuïem a altres latituds, no pas a la nostra.

En aquest darrer episodi meteorològic, també tràgic, la possibilitat que es formés un minihuracà mediterrani va disparar l’alerta i va reforçar la prevenció. En general, s’han complert força les restriccions i recomanacions del Govern de la Generalitat. Inevitablement, també hi ha qui encara qüestiona les mesures i les desobeeix, però aquestes persones, en un percentatge més gran o més petit, sempre hi seran...

Diuen alguns experts que tendim cap a una tropicalització del nostre clima. L’escenari de tenir, per exemple, "platges tropicals" és, lluny de ser bucòlic o enlluernador, catastròfic. La imatge s’allunya de les platges amb palmeres, sorra blanca i aigües cristal·lines. S’assembla més a passeigs marítims devastats, habitatges inundats i vehicles atrapats pels torrents i les rieres, apilonats en muntanyes de ferralla.

El minihuracà mediterrani finalment, i afortunadament, sembla que no s’ha acabat formant. Però, a partir d’aquest cap de setmana, ja el tenim present com un risc probable, com una possibilitat. De fet, aquestes darreres dècades ja hi ha hagut episodis en què s’ha manifestat, tot i que potser aleshores no tenia aquest nom o, simplement, l’havíem oblidat.

En tot cas, el prefix mini- del minihuracà mediterrani segurament respon a un tecnicisme científic. Però, quan llegim el terme, la paraula que ens ressona és huracà. I és amb aquesta paraula, per més que el prefix la minimitzi, que se’ns activen les alertes, també les sonores i estridents del mòbil.

Lleó XIV, el mirall de les nostres contradiccions

El Papa Lleó XIV, durant la missa de Corpus que va fer a la Plaça Cibeles de Madrid, va pronunciar una frase, una sentència, que va cridar especialment l'atenció: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà." És una frase contundent, carn de titular, sense escapatòria possible: és una d'aquelles frases que et posen davant del mirall de les teves pròpies contradiccions i no et deixen mirar cap a un altre costat.

Jo, que soc agnòstic i no m'agenollo davant el Senyor, podria no sentir-me interpel·lat per aquesta frase i, no obstant, me'n sento. M'explico: la lectura més immediata de la frase apunta a aquelles persones manifestament religioses i creients, fidels servents de l'Església i dels seus valors, que al mateix temps menyspreen les persones migrades, sembren discursos d'odi i construeixen fronteres on l'Evangeli hi construiria ponts. No ens costaria gaire posar-hi noms de persones i de partits polítics. Però seria massa còmode quedar-nos aquí, assenyalant els altres. 

La frase ens l'hem d'aplicar cadascú de nosaltres, en les nostres pròpies contradiccions: les que hi ha entre el que creiem íntimament i el que diem que creiem, també entre el que pregonem i el que fem realment. I l'hem d'aplicar, també, a la mateixa Església, quan, per exemple, menysprea les víctimes d'abusos sexuals o quan ignora el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Ara que el Papa és a Catalunya, la frase cobra també una dimensió local. No es pot valorar la diversitat cultural i al mateix temps menysprear una llengua, el català, que és oficial, viva i d'ús comú. No es pot fer gala de la fraternitat i ignorar la realitat lingüística i cultural d'un poble. La frase del Papa, llegida en clau catalana, diu el mateix que en qualsevol altra clau: qui proclama uns valors, ha de viure'ls.

Al capdavall, la grandesa d'aquesta sentència és que no admet excepcions ni categories. Agenollar-se davant el Senyor, o fer gala dels valors de solidaritat i fraternitat, implica una coherència que no es pot seleccionar a la carta. I aquesta coherència no és una qüestió de perfecció, sinó de compromís: el compromís honest d'intentar ser allò que diem que som, sabent que no sempre ho aconseguirem, però sense deixar d'intentar-ho, mentre anem gestionant, com podem, les nostres pròpies contradiccions.

El Papa Lleó XIV ens ha fet de mirall de les nostres pròpies contradiccions; possiblement ell, quan s'hi mira cada matí, hi veu les seves...