Alguns experts diuen que en l'adolescència els fills i filles han de matar, d'una o altra manera, amb més o menys intensitat, els progenitors; el que de forma general i genèrica es diu, i simbolitza, amb "matar el pare".
Afortunadament, per a la majoria de casos, l'expressió no té un sentit literal sinó metafòric, i del que es tracta de matar és la imatge idealitzada creada en la infantesa. Si durant la infància els pares i mares solen tendir a ser perfectes, modèlics, fins i tot totpoderosos, en l'adolescència els fills i filles els hi comencen a veure les costures, fins i tot les comencen a esquinçar.
D'aquí que a vegades el xoc sigui inevitable, que el fill o filla necessita marcar el seu propi camí, obrint-se pas, com si fos en una frondosa selva, a cop de matxet. Perquè sí, cada persona ha de fer i traçar el seu propi camí, per més que els pares i mares ja n'hàgim traçat un per ells i elles fins i tot des d'abans de néixer.
Joan Fuster ho explicava amb altres paraules:
"Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…"Matem (metafòricament) els pares i les mares i, també afortunadament en la majoria dels casos, els ressuscitem quan ens fem adults i sobretot, si s'escau, quan esdevenim pares i mares...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada