Aquests dies les comissions del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona s'estan posant, de nou, en dansa. Ahir vam fer la primera trobada d'aquest curs de la que jo participo, la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments.
La primera reunió sobretot és de caràcter organitzatiu, en la que es defineix el pla de treball i, naturalment, es fa una primera valoració del procés de matrícula i arrancada de curs en clau de planificació escolar. Un curs més la feina a fer és ingent i aquest no n'és una excepció: zonificació i adscripcions de la secundària, seguiment dels canvis fets al sector est, seguiment del pla per a l'equitat educativa, valoració i propostes de planificació per als proper curs...
Aquest curs a la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments hi ha cares noves, fruit del procés electoral de renovació dels membres del CEM de Girona que es va fer a finals del curs passat; precisament fruit d'aquest procés electoral tenim, a criteri meu, una bona notícia i, sí, una de dolenta.
La bona és que la participació de les famílies va ser un èxit, omplint totes les vacants i, per tant, obtenint una bona representació. La dolenta, fins i tot dramàtica, és que en la representació del personal docent, tant de primària com de secundària, no es va presentar cap candidatura!
Aquesta manca d'implicació del professorat té moltes motivacions i entre elles, segurament, dues que des d'aleshores que em ronden pel cap, una de caràcter més general, l'altra de caràcter més domèstic.
La percepció, per poc que hom estigui prop de mestres i professorat, és que el col·lectiu està cansat i enfadat, no només per l'esforç que va suposar el confinament i la pandèmia, també perquè la sortida s'ha fet estressant el sistema, estressant els claustres amb l'avançament del curs escolar, els canvis curriculars, els de les dotacions horàries... Amb aquest panorama es fa difícil demanar al professorat que faci un xic més, que s'impliqui en un òrgan de participació i consultiu com és el CEM.
D'altra banda també es percep, no només entre el professorat, també entre altres col·lectius membres del CEM de Girona, com les famílies, la resignació que el recorregut d'algunes resolucions que el plenari aprova, moltes per unanimitat, no vagi gaire més enllà d'esdevenir, al capdavall, paper mullat. Val a dir que alguns acords, algunes recomanacions són recollides per les administracions competents, però a vegades hom té la sensació d'estar repetint, any rere any, la mateixa cançó de l'enfadós, i és evident que això també genera desgast: perquè participar en un òrgan consultiu si el resultat serà frustrant?
Aquests òrgans de participació i consulta tenen, entre d'altres, el problema que mentre per alguns és un tràmit obligatori que cal complir, d'altres ens creiem que realment tenen sentit perquè representen, millor que cap altre organisme, la diversitat i riquesa de la comunitat educativa.
Digueu-me mesell però, malgrat tot, crec en el CEM Girona i en la seva utilitat com a òrgan de participació i consulta; ans al contrari ja no en formaria part, i faria bé qui no se'l cregués que, simplement, fes un pas al costat.
Creure's el CEM, aquesta és la qüestió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada