Fred de peus

Al llarg de la vida són molts els senyals que el cos ens envia per evidenciar que ens fem grans, que anem creixent; molts d'aquests senyals tenen a veure amb la pilositat, des del pèl moixí que comença a poblar desvergonyidament l'incipient bigoti als pèls púbics, o els menys impúdics de l'aixella.

És clar que també és un senyal ben evident la inevitable (en el meu cas) i prematura clarejada, primer, i caiguda capil·lar de la closca en una imparable i implacable alopècia, o l'aparició de les temudes canes, que ara ja pràcticament dominen la barba i que procuro mantenir a ratlla, ben curta i rasurada.

Però no tots els senyals són peluts, o pelats; també n'hi ha d'altres naturaleses i jo, d'un temps ençà, en percebo un que, dedueixo, també és un senyal inequívoc que em faig gran: el fred de peus.

La situació és aquesta i fins i tot es va produir al juliol, en plena onada de calor. És hora d'anar a dormir i m'estiro al llit sense tapar-me amb el llençol; la finestra de l'habitació és oberta, per tal que passi un xic d'aire, per poc que sigui; al cap d'uns minuts, pocs minuts, d'estar estirat començo a notar una fredor als peus i a les cames, no a la resta del cos, només als peus i a les cames; aleshores no tinc altre remei que tapar-me, només fins a la cintura, amb el llençol i llavors sí, ja sense aquella sensació de fredor, ja amb les cames temperades, puc aclucar els ulls i lliurar-me als braços i designis de Morfeu...

Pensava l'altre dia que si als nadons cal tapar-los el cap just quan neixen amb un casquet per mantenir la temperatura corporal, per tal que no agafin fred, quan ens fem més grans necessitem peücs, que de fet a l'hivern també acostumo a utilitzar...

No sé, potser m'ha passat tota la vida, això de tenir fred de peus a la nit, també en plena canícula; potser la diferència és que ara en sóc més conscient i simplement temo que sigui un altre senyal que em faig gran, per jove que em senti...