Un d'aquests calorosos vespres, dies enrere, vam fer el clàssic sopar d'estiu de la colla del meu curs de l'escola, allò dels "sopars d'EGB". La convocatòria és sempre oberta i hi solem anar més o menys els mateixos sospitosos habituals.
La vetllada, al voltant d'una taula en la que no hi manca bon menjar, sol estar amarada de records, de vivències compartides de la nostra infància a l'escola, records recordats i reelaborats amb el pas del temps i que d'alguna manera a cada sopar fixem altra vegada en la memòria.
Alguns records, però, no són compartits, com si el record d'alguna vivència, per algun motiu, l'hagués oblidat, s'hagués fos o, simplement, no l'hagués retingut. Ho vaig comprovar de nou al darrer sopar quan no recordava fets i situacions que sens dubte vaig viure i que ni tan sols recordava... Ja ho diuen que la memòria és selectiva.
La memòria és selectiva i, tal i com Joan Fuster va dir en aquest aforisme, és quelcom més:
"No convé tenir massa memòria. La memòria, sovint és rancuniosa."En cap dels records no retinguts del sopar de l'altre dia no hi havia rancúnia, ans al contrari; potser per això lamentava tant no haver-los retingut, que el que no es recorda d'una o altra manera (una foto, una olor, una guspira, una paraula...) és com si no s'hagués viscut.
Potser és qüestió d'alliberar memòria, més que de no tenir-ne massa, alliberar i alliberar-nos sobretot de la rancuniosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada