Així comença... "La catastròfica visita al zoo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de l'autor, Joël Dicker, que més he llegit aquests darrers estius, ja que des de fa sis o set estius, tants com llibres té publicats, que llegeixo un dels seus llibres... 

Aquest estiu no ha estat una excepció i m'he llegit, en dos dies a peu de platja, sota el para-sol assegut en una cadira, naturalment de platja, "La catastròfica visita al zoo" (La Campana, 2025), un llibre en què Joël Dicker escriu una novel·la molt divertida per a tots els públics mantenint l'estil narratiu que tant el caracteritza. 

És un llibre que agradarà als lectors fidels de l'escriptor suís i que, sens dubte, generarà una nova fornada de nous lectors i lectores joves que, més aviat que tard, podran seguir llegint-lo amb els seus anteriors llibres, un xic més densos i complexos, igualment (per a mi), apassionants.

Em pregunto, i alhora m'agradaria, que d'aquest llibre se'n fes una adaptació cinematogràfica... 

"La catastròfica visita al zoo" és un llibre que comença així:

Un divendres de desembre, quan faltaven pocs dies per a Nadal, van tenir lloc uns fets al zoo de la petita ciutat on vaig néixer que van deixar empremta entre la gent.

Durant tots aquests anys, ningú ha sabut la veritat sobre el que va passar realment. Fins que ha aparegut aquest llibre.

Ni jo mateixa, que en vaig ser una de les protagonistes, hauria dit mai que un dia ho explicaria tot. Però vaig canviar d'idea quan em vaig adonar que, quan ens fem adults, tenim una tendència força empipadora a oblidar el nen que vam ser. I això que encara el portem a dins, ben viu. Em vaig prometre que un dia hi posaria remei, i això és el que em proposo amb aquest llibre. És per això que, posats a revelar tot el que va passar, he decidit explicar els fets tal com els vaig viure aleshores, quan era encara una nena.

Aquesta nena que us presento amb molt de gust i a qui, a partir d'aquest moment, cedeixo la paraula.

10 fragments d'"Els últims dies dels nostres pares"

L'últim llibre que he llegit de Joël Dicker ha estat el primer que va escriure, "Els últims dies dels nostres pares". Els llibres de Dicker m'han acompanyat aquests darrers estius i els he llegit de forma desordenada, a mesura que han anat caient a les meves mans...

En aquest últim llibre que he llegit, que va ser el primer, amb el que es va començar a fer un nom en el món de la literatura, Dicker ens descobreix la història del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics creada en plena Segona Guerra Mundial que entrenava joves de diferents països europeus per enviar-los després al continent per organitzar les xarxes de la resistència i fer accions d'espionatge i sabotatge a les línies enemigues, contra els alemanys.

La guerra, doncs, amb les seves virtuts (en cas que en tingui) i les seves contradiccions és ben present en la novel·la; una guerra que marca per sempre més les vides dels qui la van viure i, de més lluny o més a prop, la van lluitar.

Aquesta és una tria, personal i intransferible, de 10 fragments del llibre:

• Si els homes fossin menys burros, no hi hauria guerra.
• No pots estimar una persona que no coneixes. De vegades fins i tot costa estimar les que coneixes molt bé!
• Els somnis ens mantenen vius. Els que somien no moren, perquè mai perden l'esperança. Tenir somnis és tenir esperances.
• (...) se'n diu indiferència. La pitjor de les malalties, pitjor que la pesta i pitjor que els alemanys. La pesta es pot erradicar, i els alemanys, com que són criatures mortals, també acabaran morint-se. Però la indiferència no es pot combatre; o almenys és molt difícil.
• Éreu unes criatures i us heu convertit en Homes, però a costa d'aprendre a matar.
• L'havien ensinistrat per resistir als alemanys, però no li havien ensenyat a enfrontar-se al seu pare.
• No ho havia dit mai a ningú, però des que feia la guerra que li havia començat a agradar la vida. Gràcies a ells, gràcies al SOE, s'havia convertit en algú.
• Els enemics són mortals, però l'odi no. Enverina la sang i es transmet de pares a fills durant generacions. I aleshores ja no s'acaba mai, la lluita és en va. ¿De què serveix matar l'enemic si no mates el seu instint d'odi, aquesta Gòrgona terrible?
• Vam triar agafar les armes. No ho va triar ningú per nosaltres, i no hi haurà ningú més que nosaltres per assumir-ho. Vam triar matar!
• Els últims dies dels nostres pares no haurien de ser dies de tristesa, sinó dies de futur i de perpetuació.

5 frases de "El cas Alaska Sanders", de Joël Dicker

"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és una pel·lícula, una comèdia americana de finals dels anys seixanta del segle passat, que explica les vicissituds d'un guia turístic en un viatge d'un grup de nord-americans per diferents països d'Europa. Una mena de "Oh, Europa!", aquella sèrie de Dagoll Dagom de principis dels anys noranta del segle passat i que va emetre TV3.

Parafrasejant el títol, també el sentit de l'expressió "dijous, paella!", podria dir que si sóc a Sant Antoni de Calonge llegeixo Joël Dicker!

Reconec que és una exageració, que fa més de vint anys que estiuejo (i llegeixo) a Sant Antoni de Calonge i de Joël Dicker ni tan sols m'he llegit tots els seus llibres, tan sols "El llibre dels Baltimore", "L'enigma de l'habitació 622", "La desaparició de Stephanie Mailer" i aquests dies "El cas Alaska Sanders".

Aquest darrer tanca (?) la trilogia que va encetar amb el reeixit "La veritat sobre el cas Harry Quebert", un dels llibres que no he llegit, i que va seguir, tot i que no sembla que formi part de la trilogia, amb "El llibre dels Baltimore", el primer que vaig llegir.

Precisament aquests dies de lectura, a peu de platja sota el para-sol, he llegit "El cas Alaska Sanders" i al vespre he mirat la sèrie "La veritat sobre el cas Harry Quebert", basada en el llibre homònim. No sé si aquesta simultaneïtat ha estat una bona idea, a vegades barrejava ambdues trames i m'havia de situar prèviament amb la noia assassinada i les seves circumstàncies... He estat uns dies submergit en l'univers Dickers, en els seus misteriosos assassinats, obstinades investigacions, en els salts en el temps, en les dèries dels escriptors i en els seus girs de guió en companyia de l'escriptor Marcus Goldman, el sergent Perry Gahalowood i el pertorbat escriptor, i fantasma, Harry Quebert...

Del llibre que he llegit aquests dies, "El cas Alaska Sanders", us en destaco aquestes cinc frases:

• "Un amic, Marcus, és algú que no és ni el teu psiquiatre ni la teva mare."
• "Els diners enganyen, Marcus: amb els diners pots comprar qualsevol sensació, però mai un sentiment vertader."
• "El gran punt feble de la mort és que només es pot endur la matèria."
• "Com es repara la vida? (...) vaig arribar a la conclusió que, en realitat, no es pot reparar la vida; que l'únic que es pot fer és reconstruir-la, i per això cal trobar-li un sentit."
• "Cadascú de nosaltres ha pres a l'altre el que valorava més: tu m'has pres l'amor propi, jo et prenc els diners."

Si l'estiu vinent torno a estiuejar uns dies a Sant Antoni de Calonge segur que, més que prendre el sol, llegiré a peu de platja sota el para-sol, sigui Dickers o no.