La vida i la mort són la cara d'una mateixa moneda; mentre acomiadàvem la Montse Hosta la seva filla Laura era a l'hospital donant la benvinguda al seu primer fill.
Capricis del destí, del calendari que a la meva família també hem viscut.
Són moments agredolços en què la tristesa i l'alegria et divideixen el cor, moments d'intenses emocions, d'amor pur com pocs n'hi ha a la vida.
Del comiat de la Monste a l'església del Mercadal de Girona em quedo amb tres moments, dels molts, i molt bonics, que vam viure i compartir.
.
La nina de sal
La Montserrat Terradas, amiga de la Montse Hosta, va llegir un conte oriental molt bonic, "La nina de sal". No he trobat enlloc un relat com el que ella va llegir, i aquest és, de tots els que he trobat a internet, el que més penso que s'hi aproxima:
"Hi havia una nina de sal que va sentir a dir que la sal sortia de l’oceà. Això la va intrigar molt. I va sentir un desig fort d'anar-lo a conèixer. I començà a preguntar a tothom on era l’oceà, com era. Alguns entesos li varen dir que era difícil d'explicar i que lo millor era anar a trobar-lo. Llavors va anar preguntant a uns i altres com s’hi anava i alguns li anaven indicant els camins.
Finalment després de molt caminar, un bon dia veié la immensitat blava al seu davant i es quedà meravellada.
- Oh, que n'ets de gran i bonic!- va dir-li .
Però l’oceà li va contestar:
- No em coneixeràs fins que entris.
Ella es va anar acostant a la vora de les ones, fins que una li va mullar el peu. Aquell contacte li va semblar meravellós , però de sobte es va adonar de que el peu se li anava desfent; i va cridar espantada::
-Ets terrible.. !
Però l’oceà li va dir:
-No tinguis por. Només qui entra m’arriba a conèixer
La nina en tenia tantes ganes que, finalment, s´hi va ficar d'un salt. Poc a poc el seu cos anava desfent-se i quan ja no quedava d'ella més que una mica d'escuma blanca es va sentir la veu feliç de la nina que deia:
-Ara ja sé qui ets, ara ja sé qui sóc!"
L'Inici de Rosa Font llegit per Joan Olòriz
Joan Olòriz, cunyat de la Montse Hosta, va llegir el poema "Inici" de Ma Rosa Font Massot
Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
La serenor d'en Martí Curbet
Martí Curbet, fill de la Montse Hosta, ens va ajudar a acomiadar-nos de la seva mare amb paraules de confort i serenor. Les seves paraules, pausades, intenses, penetraven directament als nostres cors i ens emocionaven i eixugaven les llàgrimes alhora. Ho reconec, possiblement mai com fins ara havia vist el nen que des de petit que conec (ens portem tot just un any, amb en Martí), fet home!
En Martí i la Laura van acomiadar a mitjans de maig de 2011 el seu pare, en Jaume Curbet; ara han acomiadat la seva mare. Tenen molt per plorar, però en Martí i la Laura ens han recordat, aquests dies, que també tenen molt per somriure!
Quim Bover, arquitecte gironí, amic de la família i, com la Montse Hosta, apassionat de la muntanya, va dir que la Montse havia fet el cim... I com la nina de sal amb el mar, la Montse Hosta i Rebés s'ha fos amb la muntanya!
Descansa en Pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada