De tan senzill, no t’agradarà
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
Salvador Espriu. El caminant i el mur (1954)
De tan senzill, m'encanta aquest poema de Salvador Espriu!
M'encanta perquè sí, hi ha tants versos que no fan companyia!
I també per l'excés de mi, que a voltes també em cansa...
I perquè des que va morir, els dos darrers versos em recorden no la vida, sinó la mort de Xirinachs!...
I recordeu, durant tot l'Any Espriu, cada dia una piulada i cada divendres un poema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada