Article publicat al Diari de Girona el dijous 6 de març de 2008
L’alcalde Josep Turbau sempre ha considerat que la data de la independència de Sarrià de Ter és el 9 de març, i no el dia 3, com sempre s’ha atribuït. El seu raonament és tan simple com contundent, encara que també, per alguns, discutible: el dia 9 de març el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya va publicar el Decret 72/1983, de 3 de març de segregació de Sarrià de Ter – també Salt – de Girona.
Josep Turbau manté que la decisió és efectiva a partir del dia de publicació oficial del decret, per tant el dia 9 de març, no del dia de la seva aprovació, el dia 3, per part de la Generalitat de Catalunya.
Més enllà de la data exacta del dia de l’efemèride el que és realment important és que al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter ha fet justícia al seu reclam d’independència, esdevenint un poble lluitador, orgullós de la seva identitat però alhora obert i acollidor.
La resignació de Martí Ballada, alcalde de Sarrià de Ter abans de l’annexió a Girona, i la resta de sarrianencs i sarrianenques de l’any 1976 davant la inevitable annexió es va traduir en una ferma lluita i voluntat per recuperar, amb la democràcia, la independència de Sarrià de Ter.
Fa pocs dies, en la presentació de la Monografia de Sarrià de Ter dels Quaderns de la Revista de Girona, Joaquim Rodríguez, qui va ser President del Consell Municipal de Sarrià de Ter, descrivia molt gràficament la situació de l’annexió i segregació de Sarrià de Ter amb Girona. Explicava que Ignasi de Ribot, llavors alcalde de Girona, definia Sarrià de Ter, davant l’annexió, com la núvia de Girona. Una núvia, pensava jo, que es casava sense el seu consentiment i contra la seva voluntat. Joaquim Rodríguez seguia el seu relat subratllant que amb la democràcia i amb el primer ajuntament democràtic de Girona, “amb Joaquim Nadal vam fer la separació de béns”.
No era, Sarrià de Ter, una núvia innocent, servicial i dòcil. Sarrià de Ter tenia molt clar el què volia i, amb el compromís polític de Girona de fer efectiva la segregació, també la de Salt, finalment va haver-hi acord. En Jordi Cañigueral, qui havia format part del Consell Municipal de Sarrià de Ter i va ser, posteriorment, alcalde, m’ha comentat algunes vegades que la negociació va ser complexa: serveis i personal municipals que pertocaven a Sarrià de Ter i que es quedaven a Girona; però la voluntat d’acord d’ambdós municipis finalment va ser reeixida.
El balanç de l’annexió amb Girona no va ser del tot negatiu, més enllà de la humiliació que va suposar perdre el caràcter i la identitat de poble. L’annexió va aportar un major pressupost i serveis, com la xarxa d’abastament d’aigua o la policia local, alguns d’ells compartits avui entre els tres municipis (Girona, Salt i Sarrià de Ter). Dit d’una altra manera, Sarrià de Ter va segregar-se amb una major dotació pressupostària i de serveis municipals que quan es va annexionar. Això naturalment no era, ni molt menys, suficient: no es bescanvia la voluntat de ser i d’exercir de poble per un plat de llenties.
Al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter ha sabut governar la seva independència posant-se al dia en equipaments i serveis, dotant-se d’una administració municipal eficient i subratllant el seu caràcter de poble lluitador.
Al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter s’ha cohesionat com a poble, potenciant els barris, dotant-los de més equipaments i serveis, relligant-los urbanísticament i projectant-se al futur amb molta força.
Les infraestructures han estat una lluita constant, i no precisament sorda: des de les manifestacions de finals dels setanta per la millora de la seguretat de l’autovia fins a les dels nostres dies contra l’ampliació de l’autopista, Sarrià de Ter no es resigna a viure i créixer trossejada i trepitjada permanentment.
Històricament Sarrià de Ter ha estat un poble de pas; amb els anys i les vies que s’hi ha construït, autovia i autopista, ha esdevingut, per la majoria dels que diàriament hi passen, un poble “de passada”. Però el nostre patrimoni natural, arquitectònic, cultural i industrial són elements suficients per perdre’s pels pocs més de quatre quilòmetres quadrats que tenim de municipi.
Sarrià de Ter és un poble viu i dinàmic: l’esport, amb l’handbol com a punta de llança, l’educació, amb unes escoles amb projectes educatius de qualitat i unes potencialitats encara per explotar, amb un Pla Educatiu d’Entorn que s’albira en un futur, els equipaments, amb la projecció d’una nova biblioteca i un centre cultural, la futura facultat de ciències de la salut i la projecció de nous equipaments esportius, més enllà del pavelló municipal, amb uns serveis d’atenció a les persones molt propers, amb serveis socials d’atenció primària propis i amb l’oficina d’atenció a la gent gran.
Sarrià de Ter també és un poble amb voluntat d’àrea urbana, un poble que vol jugar un paper important en la cooperació i col·laboració amb els municipis veïns, conscient que, des de la seva independència, és necessari compartir serveis i equipaments amb altres municipis, cercant l’eficiència i un major servei als ciutadans.
Cal reconèixer l’empenta de qui ha governat al llarg d’aquests 25 anys el nostre poble: en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nicolás Pichardo. Cal reconèixer la important tasca de Just M. Casero i de Joaquim Rodríguez al capdavant del Consell Municipal de Sarrià de Ter. També la de totes les persones que al llarg d’aquests anys han treballat, encara que no des del govern, des de les entitats, des dels barris, des de l’oposició, per fer de Sarrià de Ter el nostre petit gran poble.
Ens correspon ara a nosaltres, als tres grups municipals, a les entitats del poble, a la gent de Sarrià de Ter, amb l’alcalde Roger Torrent al capdavant, seguir fent de Sarrià de Ter, per nosaltres, el millor lloc per viure.
Per molts anys Sarrià de Ter!.
L’alcalde Josep Turbau sempre ha considerat que la data de la independència de Sarrià de Ter és el 9 de març, i no el dia 3, com sempre s’ha atribuït. El seu raonament és tan simple com contundent, encara que també, per alguns, discutible: el dia 9 de març el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya va publicar el Decret 72/1983, de 3 de març de segregació de Sarrià de Ter – també Salt – de Girona.
Josep Turbau manté que la decisió és efectiva a partir del dia de publicació oficial del decret, per tant el dia 9 de març, no del dia de la seva aprovació, el dia 3, per part de la Generalitat de Catalunya.
Més enllà de la data exacta del dia de l’efemèride el que és realment important és que al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter ha fet justícia al seu reclam d’independència, esdevenint un poble lluitador, orgullós de la seva identitat però alhora obert i acollidor.
La resignació de Martí Ballada, alcalde de Sarrià de Ter abans de l’annexió a Girona, i la resta de sarrianencs i sarrianenques de l’any 1976 davant la inevitable annexió es va traduir en una ferma lluita i voluntat per recuperar, amb la democràcia, la independència de Sarrià de Ter.
Fa pocs dies, en la presentació de la Monografia de Sarrià de Ter dels Quaderns de la Revista de Girona, Joaquim Rodríguez, qui va ser President del Consell Municipal de Sarrià de Ter, descrivia molt gràficament la situació de l’annexió i segregació de Sarrià de Ter amb Girona. Explicava que Ignasi de Ribot, llavors alcalde de Girona, definia Sarrià de Ter, davant l’annexió, com la núvia de Girona. Una núvia, pensava jo, que es casava sense el seu consentiment i contra la seva voluntat. Joaquim Rodríguez seguia el seu relat subratllant que amb la democràcia i amb el primer ajuntament democràtic de Girona, “amb Joaquim Nadal vam fer la separació de béns”.
No era, Sarrià de Ter, una núvia innocent, servicial i dòcil. Sarrià de Ter tenia molt clar el què volia i, amb el compromís polític de Girona de fer efectiva la segregació, també la de Salt, finalment va haver-hi acord. En Jordi Cañigueral, qui havia format part del Consell Municipal de Sarrià de Ter i va ser, posteriorment, alcalde, m’ha comentat algunes vegades que la negociació va ser complexa: serveis i personal municipals que pertocaven a Sarrià de Ter i que es quedaven a Girona; però la voluntat d’acord d’ambdós municipis finalment va ser reeixida.
El balanç de l’annexió amb Girona no va ser del tot negatiu, més enllà de la humiliació que va suposar perdre el caràcter i la identitat de poble. L’annexió va aportar un major pressupost i serveis, com la xarxa d’abastament d’aigua o la policia local, alguns d’ells compartits avui entre els tres municipis (Girona, Salt i Sarrià de Ter). Dit d’una altra manera, Sarrià de Ter va segregar-se amb una major dotació pressupostària i de serveis municipals que quan es va annexionar. Això naturalment no era, ni molt menys, suficient: no es bescanvia la voluntat de ser i d’exercir de poble per un plat de llenties.
Al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter ha sabut governar la seva independència posant-se al dia en equipaments i serveis, dotant-se d’una administració municipal eficient i subratllant el seu caràcter de poble lluitador.
Al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter s’ha cohesionat com a poble, potenciant els barris, dotant-los de més equipaments i serveis, relligant-los urbanísticament i projectant-se al futur amb molta força.
Les infraestructures han estat una lluita constant, i no precisament sorda: des de les manifestacions de finals dels setanta per la millora de la seguretat de l’autovia fins a les dels nostres dies contra l’ampliació de l’autopista, Sarrià de Ter no es resigna a viure i créixer trossejada i trepitjada permanentment.
Històricament Sarrià de Ter ha estat un poble de pas; amb els anys i les vies que s’hi ha construït, autovia i autopista, ha esdevingut, per la majoria dels que diàriament hi passen, un poble “de passada”. Però el nostre patrimoni natural, arquitectònic, cultural i industrial són elements suficients per perdre’s pels pocs més de quatre quilòmetres quadrats que tenim de municipi.
Sarrià de Ter és un poble viu i dinàmic: l’esport, amb l’handbol com a punta de llança, l’educació, amb unes escoles amb projectes educatius de qualitat i unes potencialitats encara per explotar, amb un Pla Educatiu d’Entorn que s’albira en un futur, els equipaments, amb la projecció d’una nova biblioteca i un centre cultural, la futura facultat de ciències de la salut i la projecció de nous equipaments esportius, més enllà del pavelló municipal, amb uns serveis d’atenció a les persones molt propers, amb serveis socials d’atenció primària propis i amb l’oficina d’atenció a la gent gran.
Sarrià de Ter també és un poble amb voluntat d’àrea urbana, un poble que vol jugar un paper important en la cooperació i col·laboració amb els municipis veïns, conscient que, des de la seva independència, és necessari compartir serveis i equipaments amb altres municipis, cercant l’eficiència i un major servei als ciutadans.
Cal reconèixer l’empenta de qui ha governat al llarg d’aquests 25 anys el nostre poble: en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nicolás Pichardo. Cal reconèixer la important tasca de Just M. Casero i de Joaquim Rodríguez al capdavant del Consell Municipal de Sarrià de Ter. També la de totes les persones que al llarg d’aquests anys han treballat, encara que no des del govern, des de les entitats, des dels barris, des de l’oposició, per fer de Sarrià de Ter el nostre petit gran poble.
Ens correspon ara a nosaltres, als tres grups municipals, a les entitats del poble, a la gent de Sarrià de Ter, amb l’alcalde Roger Torrent al capdavant, seguir fent de Sarrià de Ter, per nosaltres, el millor lloc per viure.
Per molts anys Sarrià de Ter!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada