Bloc d'estiu

Fidel a la tradició, que aquesta no és de les que cal trencar, a partir d'aquesta setmana el bloc que esteu llegint, i que potser seguiu de forma més o menys habitual, s'actualitzarà tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Serà així per a les pròximes cinc setmanes i a partir del dilluns 4 de setembre recuperaré l'actualització habitual, publicant articles de dilluns a dissabte, deixant-vos descansar el diumenge...

Per a mi escriure aquest bloc és un hàbit, una rutina que es veu alterada amb el canvi de rutina de les meves vacances d'estiu, que iniciaré la setmana vinent i que imprimeixen un necessari canvi de ritme a la meva vida diària. El període de les vacances d'estiu té els seus propis hàbits, el seu propi ritme, la seva pròpia rutina...

Sí, paradoxalment, com més temps (aparentment) tinc per escriure i publicar menys ho faig, però en el meu cas no és una qüestió de temps sinó d'hàbit, de rutina, i la d'estiu és una altra i precisament busca escapar de la rutina de la resta de l'any... 

D'això es tracta, no?

The Lonesome Death of Hattie Carroll. Minuts Musicals històrics

El 9 de febrer de 1963, a Baltimore (Maryland) Hattie Carroll, una dona afroamericana de 51 anys, es dirigia a la seva feina com a cambrera en una festa de l'alta societat al prestigiós hotel Emerson. La festa l'organitzava una família adinerada, i entre els convidats hi havia William Zantzinger, un jove propietari de terres blanc de 24 anys.

Enmig de la festa i sense cap motiu aparent, William Zantzinger va començar a insultar i fer comentaris despectius cap a Hattie Carroll i, de sobte, va agafar el seu bastó i va començar a colpejar-la violentament. Hattie Carroll tot i intentar protegir-se, va quedar greument ferida, va ser traslladada a l'hospital i, lamentablement, va morir a causa de la pallissa que li va propinar William Zantzinger.

La notícia de l'assassinat d'Hattie Carroll va provocar una gran indignació, però quan es va presentar el cas davant els tribunals, malgrat la clara culpabilitat de William Zantzinger i la brutalitat del seu atac, va ser condemnat només per homicidi involuntari i va rebre una condemna mínima de tan sols sis mesos de presó.

La injustícia del veredicte va provocar una gran indignació i va inspirar la famosa cançó de Bob Dylan, "The Lonesome Death of Hattie Carroll", publicada l'any 1964 en el seu tercer disc d'estudi, "The Times They Are A-Changin'". 

La lletra de la cançó denuncia aquest trist episodi i critica l'ineficaç sistema judicial que permetia a personatges privilegiats com William Zantzinger sortir quasi indemnes de delictes tan greus.

Aquesta cançó es va convertir en un crit de protesta contra la discriminació racial i la desigualtat social i la història de l'Hattie Carroll es va convertir en un símbol de la lluita per la igualtat i els drets civils a la dècada de 1960 als Estats Units.

Mil tres-centes quatre, la xifra de la setmana

Mil tres-centes quatre són les setmanes que hi ha en els vint-i-cinc anys que ens separen del dia que em vaig casar d'avui.

Els anys són la mesura que fem servir habitualment per a comptar la vida i per a les celebracions, les voltes al voltant del sol, tot i que quan naixem primer ens compten per dies i després per setmanes fins ben bé a dos anys...

Amb la Sira al principi de la nostra relació també comptàvem els mesos que anàvem acumulant, els comptàvem i, d'una manera o altra, els celebràvem no sé si, inconscientment, per allò de celebrar les petites fites. Ara, doncs, ben bé podríem celebrar els 300 mesos de matrimoni, que són els que caben en 25 anys.

25 anys també són 9.131 dies, 219.144 hores, 13.148.640 minuts o 788.918.400 segons, però aquestes mesures són massa quotidianes, fins i tot massa abundants, per a celebrar-en cada assoliment.

Pensant en els 25 anys de casats, que també volen dir de convivència sota el mateix sostre, rumiava que d'haver-n'hi són poques les setmanes senceres que hem estat separats; naturalment per feina o per altres motius sí que hem estat alguns dies fora de casa, algunes vegades ella, d'altres jo, però em sembla que rarament hem passat més d'una setmana sencera sense veure'ns.

Per a tots dos vint-i-cinc anys és més de mitja vida pel que, inevitablement, amb la convivència s'alimenta l'habitud, que no la monotonia, que fa que el dia a dia flueixi sempre que es mantinguin les ganes i l'interès de seguir convivint, compartint la vida, un sostre, un llit.

Mil tres-centes quatre setmanes després celebrem que seguim vius, celebrem que volem seguir estant junts i encara no ens haurem refet de la celebració que ja en tindrem una altra setmana al sac!

El metrònom de Pedro Sánchez

Amb la mateixa intencionalitat que Pedro Sánchez va imprimir velocitat a la política espanyola anticipant les eleccions generals després de les municipals, ara, vistos els resultats, redueix la velocitat i espera que les coses passin més lentament, sense presses...

Per coses podem entendre la investidura impossible d'Alberto Núnez Feijóo i la negociació per la seva, no impossible però sí realment complicada, fruit de l'aritmètica parlamentària resultat de les darreres eleccions generals.

Ara Pedro Sánchez no té pressa i mentre va tocant el violí confia que Feijóo viurà un bany de realitat, mentre l'independentisme segueix madurant (debatent i discutint) si és millor investir Sánchez (caldrà veure a canvi de què) o, com el 2019, tornar a votar.

Pedro Sánchez té el metrònom, però si vol la vareta de director necessita Junts per completar la seva orquestra, Junts amb el seu principal solista, un president Puigdemont revalorat que el resultat de les eleccions generals ha situat, de nou, a l'epicentre de la política espanyola.

D'un temps ençà els estius ja no són políticament de baixa intensitat, menys el d'enguany, per més que Pedro Sánchez hagi enviat els seus negociadors de vacances. La nova legislatura s'iniciarà i amb ella caldrà començar a prendre decisions importants, com l'elecció de la mesa i presidència del Congrés i la concreció dels grups parlamentaris.

L'espectacle està servit; veurem si caldrà preparar crispetes per a la diversió, o un pot de gelat, d'aquells gegants que s'engoleixen els americans mentre miren pel·lícules, per al drama!

El metrònom de moment va lent, però no s'atura...

Noces d'argent

No hi ha hagut any, aquests darrers vint-i-cinc, que no hagi celebrat d'una manera o l'altra l'aniversari de casament. Enguany tampoc serà una excepció, per bé que l'ocasió, les noces d'argent, mereix una celebració especial. Avui celebració amb la família més propera, d'aquí a uns dies celebració més a l'engròs amb la família més extensa!

La celebració de les noces té la seva pròpia escala d'elements, en un "crescendo" que va del paper del primer any al diamant dels seixanta! Nosaltres hem celebrat les noces de paper (1 any), de fusta (5 anys), d'alumini (10 anys), de cristall (15 anys) i de porcellana (20 anys) sense ser-ne conscients, d'aquests elements.  D'aquestes noces d'ara, les d'argent, sí que en som conscients, tot i que no hi haurà regal d'aquest element, sinó una trobada i dinar familiar per a celebrar l'efemèride.

Per a més endavant, i amb ganes d'arribar-hi i, si és possible, celebrar-les, vindran les noces de perla (30 anys), les de corall (35 anys), les de robí (40 anys), les de safir (45 anys), les d'or (50 anys) i les de diamant (60 anys).

Per aquestes darreres només calen tres condicions: que l'any 2058 jo encara sigui viu (si hi arribo tindré 84 anys), que també visqui la Sira i, sobretot, si encara som vius, que seguim junts.

En fi, deixem els diamants i centrem-nos en l'argent, que és el que tenim ara, que la Sira i jo som vius i estem junts. I això és precisament el que volem celebrar!

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

La setmana prèvia

Fa mesos que tenim marcada en vermell la data del dissabte vinent, dia 29 de juliol. Serà el dia que celebrarem les noces d'argent!

Ja ho tenim gairebé tot enllestit, tot el que depèn de nosaltres: el lloc (amb piscina!), el menú (senzill), la llista de convidats (vora el centenar i només és família!), els vestits (anirem més mudats que el dia del nostre casament? Anirem més mudats que el dia del nostre casament!)...

Aquests dies estem ultimant alguns detalls de la decoració (bé, en això més ella que jo) i ens falta concretar algunes coses més, però ara ja som a la setmana prèvia, a menys d'una setmana de la festa, i em sembla que ho tenim tot prou ben lligat.

Per a l'ocasió, que no és un casament sinó una celebració, fins i tot m'he descarregat una aplicació d'aquestes que t'ajuden a muntar casaments; sobretot m'ha estat útil per organitzar les taules i apuntar els tipus de menú, i també per la curiositat de veure algunes estadístiques...

Hem d'acabar d'escriure les quatre ratlles que ens voldrem dir i, sobretot, voldrem dir a la família i precisament pensant-hi he recuperat, aquests dies, el diari que sota el títol "Comiat de Solter" vaig escriure el mes abans de casar-me.

El divendres 24 de juliol de 1998, avui fa vint-i-cinc anys, vaig escriure:
"Això s’acosta Sireta, per fi ens casarem, per fi ens n’anirem de viatge, per fi vida de parella al cent per cent, pel bo i pel que no ho és tant, per fi una nova família, la nostra família. (...) Fins demà!
Ah!, i la d’avui, l’última nit de solters que passarem junts; la propera ja estarem casats... i no crec que siguin massa diferents, però sí que seran més seguides..."

Ja som a la setmana prèvia, ja podem comptar els dies que resten només amb els dits d'una mà. Ja ho tenim a tocar, però abans de dissabte no només han de passar alguns dies, també han de passar algunes coses, i algunes molt especials!

Cada cosa al seu moment...

Darkness. Minuts Musicals històrics

L'1 d'octubre de 2017, durant la celebració del festival de música country Route 91 Harvest de Las Vegas, Stephen Paddock, un comptable de 64 anys, va disparar des de la seva habitació del pis 32 de l'Hotel Mandalay Bay contra la multitud que assistia al festival, que es realitzava a l'aire lliure. La massacre de Paddock va causar 59 víctimes mortals i 851 persones ferides.

Estat Islàmic va reivindicar l'atemptat argumentant que Paddock  s'havia convertit a l'islam, tot i que l'FBI sempre ha assegurat que no hi ha proves de la connexió entre Paddock i l'organització terrorista.

Aquests fets van inspirar la cançó "Darkness" del raper Eminem, que en el seu videoclip recrea el tiroteig de Las Vegas, mostrant l'habitació d'hotel des d'on es van realitzar els trets i els efectes que va tenir aquest esdeveniment en les persones que es trobaven al festival. 

Amb "Darkness" el músic i cantant Eminem també va contribuir a conscienciar sobre la violència i la necessitat de fer canvis legislatius sobre la tinença d'armes als Estats Units.

Un milió dos-cents mil, la xifra de la setmana

Hi ha herències que són enverinades, que lluny de ser un guany patrimonial acceptar-les o, com en el cas d'avui, assumir-les representa un major endeutament.

Per als nous governs municipals, especialment pels partits que fruit d'aquestes darreres eleccions entren a governar de bell nou, descobrir l'herència econòmica i de gestió que els deixa el govern sortint és una capsa de sorpreses i en algunes ocasions la sorpresa pot ser, a banda d'inesperada, desagradable.

És el que ha passat, i s'ha trobat, al nou govern municipal de Sarrià de Ter format pel PAS i pel PSC, una herència negativa d'un milió dos-cents mil d'euros, un forat d'un milió dos-cents mil euros, una sorpresa d'un milió dos-cents mil euros de deute.

Dies enrere el nou govern municipal va explicar-ho en una reunió informativa oberta als veïns i veïnes; el nou govern va desgranar l'origen milió dos-cents mil euros no només per queixar-se de la mala gestió del govern anterior, també per fer un primer acte de transparència (veïns i veïnes, això és el que ens hem trobat) i per informar de les mesures que aquest nou govern haurà de prendre per revertir aquesta situació: control de la despesa amb un pla de sanejament, renegociar els deutes i pagaments pendents, congelació de subvencions que implicaven inversió municipal i una petició de comprensió per part dels veïns i veïnes perquè alguns dels projectes previstos per l'anterior govern i promesos per aquest nou o arribaran més tard o s'hauran de replantejar.

Algunes de les causes d'aquest forat econòmic esgrimides pel nou govern poden ser comprensibles (increment de la factura elèctrica, per exemple), d'altres, com va reclamar amb amargor i tristesa una veïna i antiga funcionària municipal, a priori no són tan comprensibles i requeririen les explicacions del govern sortint.

Veurem si es dona alguna explicació...

La revista "Parlem de Sarrià", com el patchwork

El patchwork és una forma d'art que combina tècniques de cosir amb fragments de teixits diversos per crear peces úniques i acolorides. A través d'aquesta pràctica, es poden confeccionar mantes, coixins, roba i fins i tot obres d'art. 

El patchwork requereix paciència i precisió per alinear els trossos de tela i cosir-los amb habilitat. És com si cada fragment fos una peça del trencaclosques, i l'objectiu és encaixar-les de manera harmoniosa. A més, el patchwork permet jugar amb colors, estampats i textures, donant lloc a combinacions inesperades i resultats sorprenents. 

Revistes com la nostrada "Parlem de Sarrià" són com un patchwork, revistes cosides amb articles variats, de diferents colors i formes, que amb uns retalls de cultura, d'història, d'educació, de cròniques d'actes i activitats, d'alguna entrevista, d'articles varis i uns serrells d'humor confeccionen una peca única i acolorida, en aquest cas el número 115 de la nostra estimada, i modesta, revista de cultura i informació local.

La tasca és laboriosa, el resultat gratificant!