Mobile Groc Congress

El procés tot ho tenyeix de groc. Aquesta sentència sense deixar de ser veritat n'amaga una altra, resulta del tot imprecisa: l'actitud venjativa de l'estat espanyol també ho engrogueix tot, fins i tot el Mobile World Congress.

El ministre de torn, el ministre del ram ens advertia del risc que aquest congrés mundial de la mobilitat es mobilitzés cap a altres destins, culpa naturalment del procés, dels "processites" i dels processats, en unes declaracions en les que se'm feia difícil discernir on acabava l'advertiment i començava l'inconfessable desig que l'amenaça mutés d'advertiment a possibilitat...

Mentre uns criden a l'espentada els altres reparteixen llacets grocs tirant de veta del darrer episodi, la darrera polèmica groga internacional: l'obertura d'un expedient a Pep Guardiola per part de la Federació Anglesa per lluir un llaç groc. No podia ser més oportuna aquesta coincidència! Novament resulta inútil, o del tot contraproduent, l'intent de silenciar doncs provoca precisament l'efecte contrari; la sordina esdevé altaveu.

Als de Bèlgica i Suïssa ara s'afegeix el front anglès en la internacionalització de la causa, sobretot del clam de llibertat i diàleg que es dirigeix especialment vers el govern espanyol, que més que el gallec es fa l'orni, quan no el suec.

És evident que la situació política no és la ideal per ningú, tampoc pel Mobile World Congress, pels seus organitzadors i pels congressistes; també és cert que les tensions polítiques internes afecten menys del que ens pensem, sobretot en el dia a dia dels congressistes i la vida del congrés, que portes endins té vida pròpia.

Només així s'entén que el groc que ha generat més interès mediàtic no hagi estat el dels llacets sinó el groc plàtan del darrer dispositiu "retro" que Nokia, en un nou exercici de nostàlgia, ha presentat al Mobile World Congress: el Nokia 8110 4G, el "banana phone"!

L'ANC, a banda de repartir llaços grocs, podria aprofitar l'avinentesa per tancar una venda massiva d'aquests telèfons grocs, el model del qual es va fer popular gràcies, sobretot, a la pel·lícula Matrix! Ja ho veieu, tot encaixa!

Ni amb Almax

Tot indicava que era un sopar: una taula parada, uns comensals i, naturalment, l'hora!

Tot indicava que era un sopar però del que menys s'ha parlat és del que van menjar els qui van compartir taula, un menú, ben segur, que per deliciós i exquisit que fos (i segur que ho era) els deuria costar d'engolir, i pair...

La tensió es palpava en l'ambient, a jutjar per les imatges que n'hem vist, aquella tensió aparentment invisible i intangible però que pots tallar com qui llesca el pa o talla un sagnant entrecot. I la tensió no la generava només l'(in)oportú (que cadascú jutgi) llacet groc que lluïa el president del Parlament, sobretot la generava la indissimulada incomoditat de compartir una taula institucional amb qui no compartiries ni un cafè.

La tensió política ha refredat les relacions institucionals fins a un punt, ara per ara, de difícil retorn; no, suposo i per molts és d'esperar, fins que no tornin amb garanties els exiliats, no, per molts és condició, fins que no retornin lliures els presos polítics.

No van ser pocs els esforços del govern espanyol per fer sentir el rei Felip VI com a casa, però no sé si van ser suficients, si tots els esforços hauran estat suficients per pair el llacet groc del president del Parlament, plantada institucional a la recepció inclosa, les cada vegada més nombroses manifestacions de protesta i rebuig per la seva presència a Catalunya; fins i tot l'inevitable decepció dels qui, sense ser republicans ni independentistes, esperaven del rei un paper més majestuós, magnànim si voleu, el passat 3 d'octubre.

Ni l'Almax podrà alleugerir el cremor d'estómac reial, cas que en tingui, fruit d'aquesta darrera visita, sopar inclòs...

Cinc minuts

Cinc minuts són molt o poc temps? Com amb altres coses de la vida, aquesta pregunta es respon amb el clàssic, i recurs fàcil, depèn...

Ja sabem que els cinc minuts d'espera sempre solen ser-ne més, que els cinc minuts no són una referència temporal precisa, tot i que aparentment ho sembla al costat de la sovint exculpatòria estoneta!

Mesurem amb precisió el temps i no obstant segueix essent, a voltes afortunadament a voltes desesperadament, quelcom imprecís; imprecís per subjectiu.

A Bebe les seves "Siete horas" se li feien eternes, segurament tant com eterns de vida eren els florits cinc minuts de l'Amanda de Víctor Jara: "los cinco minutos te hacen florecer"...

Els cinc minuts entre el sorprenent gol del Girona i el de l'empat del Barça se li van fer curts, massa curts a l'equip entrenat per l'admirat Pablo Machín, massa curts per assimilar-lo, massa curts per defensar-lo, massa curts fins i tot per assaborir-lo...

I passats aquests encara no cinc minuts la resta del partit se li va fer llarg, massa llarg davant un Barça assedegat de gols, d'un Messi inspirat i un Suárez incisiu.

El sorprenent i matiner gol del Girona va sorprendre el Barça i possiblement també el propi Girona; el miratge va durar cinc minuts, el miracle es va fondre en encara no cinc minuts, els de glòria pel Girona a la històrica primera visita al Camp Nou...

L'alegria gironina va durar cinc minuts, l'orgull gironí encara dura!

Minuts Musicals de desamor amb "Los Olvidados"

L'amor és boig, l'amor és de bojos i si no ho estem (prou) ens en torna!

L'amor és de bojos fins al punt que hi ha qui emmalalteix, embogeix d'amor; l'amor ens emmalalteix i ens fa perdre l'oremus a banda dels sentits, sobretot el menys comú de tots ells...

L'amor en ocasions és tant o més fort que un virus, l'amor, per més que hagi caducat, o precisament per això, s'arrapa al nostre cor, al nostre cap i al nostre estómac apoderant-se de nosaltres, alterant-nos l'estat d'ànim, endinsant-nos a la follia.

Aleshores no és l'amor el que ens empresona, el que ens segresta el senderi, sinó la petja que l'amor ha deixat en nosaltres, una ferida no cicatritzada. Amb altres paraules ho canten Sidonie:

"No te puedo olvidar
lo siento no te puedo olvidar.
Aunque lo nuestro se acabó
brillará como una estrella que murió."

No sempre l'amor s'apaga, es fon, quan s'acaba la relació; l'amor té vida pròpia...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: censura

Als anys seixanta i setanta del segle passat els barbuts eren essencialment revolucionaris i progres; tal vegada els progres duien barba perquè els revolucionaris eren barbuts, tant li fa... Avui els barbuts són "hipsters", modernets que podríem dir en català, la revolució dels quals és més estètica que social, aparentment...

Als anys seixanta i setanta del segle passat la censura reprimia les manifestacions polítiques i culturals, empresonant als dissidents i corregint, quan no prohibint, tota manifestació que qüestionés el règim franquista: un acte polític, una cançó, una obra de teatre, una escena de cinema... Avui, en certa manera, també!

Les barbes han evolucionat, la censura no. La censura és conservadora de mena i segueix essent, en la definició que ens ocupa i preocupa l'"acció de reprendre els altres per llur conducta, per llurs obres". Per cert, obre parèntesi: quin verb més maco (eufònicament) aquest de reprendre...

La censura torna, diuen alguns; la censura no ha marxat mai, sentencien els altres!

[1560; del ll. censūra, íd.]

f 1 HIST Càrrec o dignitat de censor.

2 1 Acció de reprendre els altres per llur conducta, per llurs obres.

2 CATOL Condemnació pública d'una doctrina per part de l'Església o d'un cos eclesiàstic.

3 CATOL Pena disciplinària imposada per l'Església.

3 DR ADM/DR CAN 1 Examen d'una doctrina, un llibre, un escrit, etc., fet pel censor.

2 Dictamen emès pel censor.

4 PSIC Segons la psicoanàlisi freudiana, mecanisme de control de l'aparell psíquic que selecciona els desigs inconscients per tal d'impedir que alguns accedeixin a la consciència, si no és sota una forma que en dissimuli el contingut.

5 censura de comptes DR MERC Òrgan de la gestió dels administradors de les societats anònimes.

6 moció de censura POLÍT Vot emès pels diputats d'una assemblea amb la intenció de "censurar'' el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva línia política.

La censura pot ser (i lamentablement és) actual, però al contrari que la barba mai serà moderna!

No és només independència

Que la branca no us impedeixi veure el bosc. I si la branca és la independència, què és el bosc?

Sí, el bosc és un estat, l'espanyol per si encara en dubtàveu, cada dia més desvergonyit per constrènyer la llibertat d'expressió, cada dia més decidit per aplicar, amb o sense subtilesa, la censura o el que encara és pitjor, l'autocensura.

Si despullem d'independència la causa (judicial) catalana, que no el procés (polític), observarem que allò que ha conduit a la presó als Jordis, per posar un exemple, no és tan diferent del que pot conduir-hi el cantant de rap Valtonyc o la retirada d'una obra d'art de la fira ARCO: la dissidència.

Aquestes darreres hores el món de la cultura, la música i la creació espanyoles estan indignades i només cal veure com les xarxes treuen foc pels queixals; no els falten motius ni raons. Però molts dels que ara es manifesten i piulen han callat i callen quan qui ha estat silenciat, empresonat o perseguit era un independentista...

No és només la independència, el que vol ofegar l'estat espanyol, és qualsevol manifestació que en qüestioni l'statu quo.

No cal que ens agradi ni la música, ni la lletra!, de Valtonyc ni les creacions de Santiago Sierra per defensar-ne la seva expressió, per indignar-nos pel seu més que possible empresonament i censura, respectivament; tampoc hauria de ser necessari ser independentista per a indignar-nos amb l'empresonament i exili dels polítics catalans, per independentistes que siguin.

Allibereu-vos d'aquesta branca, que més dolor us farà veure en la seva plenitud el bosc!

Irresponsabilitat Social Empresarial

Imatge: UdG

No són poques les ocasions en que tenim més clar el que NO volem que el que volem; a vegades resulta més pràctic descartar que pensar massa...

També a voltes resulta més senzill definir quelcom a partir del que NO és que cercar una definició curta, concisa i ajustada, sobretot quan el concepte a definir té diverses definicions i toca diferents àmbits. Com definiríeu en una frase la Responsabilitat Social Empresarial?

Hi pensava dies enrere a la presentació del llibre "Amb valor afegit" de la Càtedra de Responsabilitat Social Universitària de la UdG, escrit per l'expert i consultor Josep Maria Canyelles, que en va fer la presentació.

El llibre, a mode de manual pràctic pensat especialment per a petites i mitjanes empreses, recull una sèrie de bones pràctiques en responsabilitat social de diferents empreses de les comarques gironines, bones pràctiques que pretenen ser un far per altres empreses, i també conté, el llibre, un marc teòric i conceptual sobre la matèria, entre d'altres continguts.

Antón Costas, catedràtic de política econòmica de la UB i expresident del Cercle d’Economia, fa fer-nos una conferència distesa i divertida gens renyida amb contingut i substància. Explicava que la caritat, allò tan clàssic (també noble i lloable) de fer una donació amb una part dels beneficis no és responsabilitat social... Pot ser altruisme, generositat, filantropia i moltes altres coses, però no, però mai responsabilitat social!

La manera més planera de resumir el que va dir Costas és allò que la responsabilitat social no és amb què et gastes part dels beneficis, sinó com els generes!

Al torn de preguntes vaig preguntar als senyors Canyelles i Costas si no fóra bo, alguna vegada, fer un recull de males pràctiques en responsabilitat social empresarial, o si ho preferiu un recull d'irresponsabilitat social empresarial. Un document que recollís, sense necessitat d'assenyalar cap empresa, males pràctiques fonamentades la majoria de vegades més des del desconeixement que des de la mala fe, pràctiques ben intencionades però mal plantejades i en ocasions pitjor executades.

La pregunta tenia, si voleu, un punt irreverent; el professor Antón Costas fins i tot va trobar-li un punt cínic; en qualsevol cas la intenció de la pregunta era per un costat fer evident que de males pràctiques també n'hi ha, i per l'altre que a vegades també és important tenir clar què no convé fer, mentre anem rumiant el realment que volem fer, el que indefectiblement hem de fer...

El català, (no és) cosa de tots!

Al 1982 la norma era que el català fos cosa de tots, al 1982 la Norma deia que el català era cosa de tots!

A l'Espanya que es despertava de la dictadura, la que encara retenia a la retina el "tranquil, Jordi, tranquil" del 23F, a l'Espanya del Naranjito i el seu Mundial'82, a l'Espanya que veuria guanyar amb majoria un jove Felipe González... en aquesta Espanya que la Catalunya de Pujol volgués que el català fos cosa de tots no li suposava cap problema, ans al contrari, en reforçava el caràcter plural i divers, culturalment i lingüísticament, tal i com versava l'estrenada Constitució...

En aquella Espanya, en aquella Catalunya va néixer la Norma, personatge de ficció protagonista de la primera campanya institucional de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, que amb diferents anuncis televisius pretenia, valgui la redundància, normalitzar el català arreu! I sí, arreu també volia dir a l'escola...



Al 2018 la norma sembla ser, per cada vegada més espanyols, arraconar el català; Ciutadans no només ha aconseguit normalitzar l'ús del castellà al Parlament de Catalunya en detriment del català, també hi ha empès el Partit Popular.

Naturalment, en tant que llengua oficial, el castellà pot parlar-se al Parlament de Catalunya però semblava que la norma (no escrita si voleu) era que la llengua d'ús corrent era el català; de fet ha estat així fins a l'aparició de Ciutadans...

Al 2018 el govern espanyol, atemorit per les enquestes i els darrers bons resultats de Ciutadans, ha vist en la vigència (i permanència, veurem fins quan!) del 155 l'oportunitat per politiquejar amb la llengua, dinamitant (veurem si amb un petard o amb una bomba!) la immersió lingüística a l'escola.

El mateix que han fet al Parlament volen fer-ho amb la llengua a l'escola, normalitzar l'ús del castellà, que en l'àmbit escolar vol dir fer del castellà la llengua vehicular, naturalment en detriment del català...

El risc d'involució és evident, el risc que el català ja no sigui, tampoc a Catalunya, cosa de tots ja no existeix, ja és una trista (i vergonyosa) evidència, una fatalitat!

La copa de Pešić

Un miracle! Que el Barça de bàsquet guanyi una Copa del Rei sempre és notícia però rarament, o mai, un miracle fins i tot si la guanya davant el Real Madrid!

I malgrat això hi insisteixo: un miracle!
El miracle és que aquest Barça de bàsquet hagi pogut competir com fins ara no havia demostrat, el miracle és que competint hagi pogut guanyar aquesta Copa del Rei contra tot un poderós Real Madrid.

Aquest títol de copa salva una temporada que apuntava novament a quedar en blanc: pràcticament descartat per seguir lluitant a Europa al Barça de bàsquet "només" li queda seguir competint a la lliga espanyola essent la final un objectiu plausible, no així, d'entrada, el títol.

Fa quinze dies aquest mateix equip s'arrossegava amb apatia per les pistes de bàsquet perdent tot el que se suposa, per pressupost, plantilla i prestigi, havia de guanyar.

Esgotada la llarga i fructífera etapa de Xavi Pascual la temporada passada amb Bartzokas el Barça de bàsquet semblava haver tocat fons, però va passar allò que si una cosa va malament, sempre pot anar pitjor! El prometedor inici del Barça de bàsquet de Sito Alonso va ser un miratge i la temporada semblava que podia superar, per negativa, la desastrosa anterior.

Defenestrat Alonso (sense descartar una empenta dels jugadors) i amb Alfred Julbe d'impàs Svetislav Pešić va agafar les regnes de l'equip fa encara no dues setmanes amb l'objectiu de recuperar-lo esportivament i anímica, tornar a fer competitiu el Barça de bàsquet.

Pešić  ha obrat el miracle, reorganitzant els sistemes (defensa, sobretot, i atac), redefinint i potenciant rols (recuperant jugadors) i marcant un objectiu, un repte des del primer segon: podem guanyar un títol.

Aleshores em va semblar més un titular que una possibilitat, però el cert és que la imminència de la Copa del Rei deuria ser vista per Pešić com la millor manera de recuperar l'esperit i l'ànim d'un l'equip a la deriva.

Un títol a l'abast de tres partits, tres victòries, en tres dies consecutius. Avui sembla un miracle que el Barça de bàsquet hagi pogut guanyar tres partits consecutius, avui és un miracle que el Barça de bàsquet hagi guanyat la Copa del Rei!

Aquesta copa, més que cap jugador, l'ha guanyat Pešić!

Minuts Musicals de desamor amb "I'm not in love"

Qui més qui menys aquesta setmana, especialment el dia de Sant Valentí, ha escoltat, volent o no, alguna cançó d'amor... On acaba la cançó d'amor i comença la de desamor?

A vegades la pregunta és pertinent, ja que no sempre música i la lletra van a l'uníson; la música pot fer-nos creure que som davant una dolça cançó d'amor però la lletra s'encarrega de desmentir-la a cada estrofa i, com és el cas de la cançó d'avui, des de la primera, per si no ens havia quedat prou clar amb el títol: no estic enamorat!

Qualsevol intent de semblar enamorat és excusat de seguida, bé quan diu que li agrada mirar-la tot i que no vol dir que per això l'importi massa, o quan reconeix que té una fotografia seva però tan sols per a tapar una lletja taca de la paret... Hi ha una millor declaració de desamor?

És clar que de tant negar-ho, ja se sap, n'acabem dubtant: "i'm not in love"... segur?





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!