Mentir, més que debatre

Deixeu-me dir per començar que dilluns a la nit no vaig veure ni escoltar el debat televisiu entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Us asseguro que l'alternativa va ser molt més interessant i nutritiva, un sopar a casa d'uns amics fet, bàsicament, amb productes del seu hort: enciams, tomates, carabassons, albergínies, cogombres... Qui té un amic té un tresor, i més si té hort! 

Ahir al matí en vaig sentir parlar a la ràdio i el que em va sorprendre va ser que parlaven més de mentides, o de mitges veritats, que de polítiques, fins i tot que de promeses electorals. 

A la ràdio en parlaven amb Verificat, una associació sense ànim de lucre que té per objectiu lluitar contra la desinformació i la manipulació. Des de Verificat contrastaven la veracitat de les afirmacions que (sembla ser) més Feijóo que Sánchez, feien honor a la mentida i a la falsedat. 

Al seu web Verificat parla de més de 150 afirmacions susceptibles de ser contrastades, que en dues hores de debat representen més d'una afirmació dubtosa per minut.

Mentir, més que debatre, deu ser la nova tàctica electoral per afrontar debats i mítings. Acostumats com estem a viure entre notícies falses, les utilitzen sense vergonya per a desacreditar l'adversari, confiant que les acabarem validant, si no totalment en part, que també de les mentides quelcom en queda...

En fi, l'única veritat que jo puc verificar és que les tomates que vaig menjar per sopar, les de totes les varietats, eren certament boníssimes! 

El Tour més hipnòtic

Les etapes del Tour de França tenen un inevitable efecte hipnòtic, no només pel soporífer que ens deixa endormiscats al sofà mentre esperem el moment de l'ascensió transcendental al port de muntanya de torn o de l'esprint ajustat de "foto finish" a la recta final d'etapa, també per l'habilitat de la realització de la retransmissió televisiva d'oferir-nos imatges espectaculars del patrimoni històric, cultural, arquitectònic i natural de França que fan venir ganes de viatjar-hi i visitar paratges, monuments i poblets.

Perquè el Tour de França, més que cap altra volta ciclista, és sobretot un immens i impressionant publireportatge sobre el país gal, una invitació a recórrer els seus paratges, pobles i ciutats, no necessàriament en bicicleta, per capturar amb la pròpia càmera el que ens mostra la televisiva.

Com si la mítica cursa ciclista fos només el pretext, el Tour és un gran anunci turístic de França que ven destins i experiències disparant-nos vistes a vol d'ocell retransmeses des de l'helicòpter i, d'un temps ençà també, des de drons.

A vegades, mig endormiscat al sofà, es produeix un aiguabarreig entre el Tour i els meus somnis, efímers i lleugers, i em sembla estar entre aquells paisatges... De fet, amb el Tour somio despert que algun dia en faré totes les etapes acompanyant el pilot, simplement com a turista, resseguint el mateix recorregut que els ciclistes i fent parada, i naturalment fonda, als finals d'etapa! 

Més que córrer i guanyar el Tour, somio recorre'l com a turista...

Doble platina

L'altre dia vaig pujar, i conduir, un cotxe dels que encara té ràdio casset, i em vaig fixar que era d'aquells "auto reverse"! Aquella visió em va transportar, inevitablement, al passat!

El primer "auto reverse" que vaig tenir va ser un walkman, Sony per a més detalls, i el cert és que l'hi vaig treure molt de suc! Aleshores l'"auto reverse", que et permetia escoltar l'altra cara del casset sense haver-lo de girar manualment, sens dubte marcava la diferència! També marcava la diferència, en el cas les mini cadenes de música, la doble platina.

La meva primera (i única) mini cadena (no és la de la imatge...) la vaig heretar del meu germà (com tantes altres coses, és el que té ser el germà petit) quan ell va saltar a una altra categoria; aleshores encara no tenia disc compacte, i escoltava la música dels primers discs de vinil, amb l'ara revalorat tocadiscs, i les primeres cintes de casset de la meva incipient discoteca personal...

La doble platina anava molt bé, sobretot, per a gravar cintes de casset des d'una altra cinta de casset; amb la doble platina gravar de cinta a cinta era bufar i fer ampolles! Bona mostra és la quantitat de cintes verges que van deixar de ser-ho, que es van omplir de música gràcies a altres cintes, o bé discs, que em deixaven els amics.

Gravar música a cintes de casset també requeria omplir el cartó en blanc, degudament ratllat, amb els títols de les cançons i del disc que es gravava, per identificar-la bé en la cada vegada més farcida discoteca (i casseteca?) particular.

Ara tot això ha canviat; el disc compacte va arraconar les cintes de casset i els vinils i les plataformes digitals de música han desplaçat el disc compacte. Ja no hi ha rastre de la meva primera (i única) minicadena i les cintes de casset, els discs vinils i els discs compactes ja fa anys que hibernen plegats a les golfes de casa...

El que sí que vaig recuperar, fa uns anys, va ser un walkman; me'n vaig comprar un, ben senzill, d'aquests que es poden connectar a l'ordinador i que, amb el suport d'un programa informàtic, permeten digitalitzar les antigues cintes de casset...

Curiós com el passat, tard o d'hora i d'una manera o l'altra, acaba tornant.

American Pie. Minuts Musicals històrics

El 3 de febrer de 1959 va ser un dia tràgic, va ser "el dia que va morir la música". 

El 3 de febrer de 1959 Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. "The Big Bopper" Richardson van morir en un fatídic accident d'avioneta en una petita localitat de l'estat d'Iowa, als Estats Units. 

Aquest tràgic accident va commoure profundament el món de la música i va representar la pèrdua d'un talent creatiu immens; els tres músics, tot i la seva joventut, ja havien deixat una important empremta en el món de la música i amb la seva mort no només van deixar un llegat, també van esdevenir llegenda. "The Big Bopper" tenia 28 anys, Buddy Holly 22 i Ritchie Valens tan sols 17 anys.

Més jove era, aleshores, un adolescent i aspirant a músic Don McLean, que impactat per aquell tràgic accident i les seves irreversibles pèrdues, va compondre i publicar anys més tard, el 1971, la cançó "American Pie", en la que referint-se a l'accident el defineix com "el dia que va morir la música".

La cançó, entre altres coses, serveix de record i homenatge als músics perduts i, en certa manera es contradiu, ja que és evident que la música no va morir aquell dia, ni abans quan va morir Mozart, després ni quan van morir Jimi Hendrix, Jim Morrison, John Lennon o Freddie Mercury, que entre el seu llegat va dir-nos, tot cantant, "The Show Must Go On".

Vint-i-dos coma un, la xifra de la setmana

El personal docent de les escoles i instituts del nostre país aquests dies estan finalitzant el curs, començant a preparar el següent i s'estan formant, abans d'enfilar les seves vacances d'estiu.

Les vacances d'estiu de mestres i professorat solen ser l'enveja (sana i insana) de la resta de persones treballadores, però no tinc clar que hi envegem gaires coses més, al personal docent. La seva és una feina sempre qüestionada, que massa sovint han de fer amb pocs recursos (o si més no, sense els necessaris) i afrontant, des de fa uns quants anys, la complexitat d'un alumnat cada vegada més divers amb i amb necessitats educatives (també socials i emocionals) a les que el sistema educatiu no pot atendre de forma suficient.

Aquest curs el sindicat UGT ha fet pública una enquesta que conclou, entre altres qüestions, que el 22,1 % del personal docent de primària i secundària han patit, com a mínim una vegada al llarg de la seva carrera docent, una agressió física per part de l'alumnat o de les seves famílies. El percentatge puja considerablement més, fins al 53,9 %, en el cas d'agressions verbals, insults o amenaces.

És evident que no cal retornar a l'antiga autoritat del mestre o professor, aquella que quan el pare s'assabentava que el mestre havia castigat el seu fill, el castigava encara més; però tampoc cal despullar del tot l'autoritat del personal docent, i encara menys el respecte per la seva feina, quan en la mateixa situació ara el pare, o la família, qüestiona el seu criteri moltes vegades sense entrar en raó.

Que gairebé un de cada quatre docents hagi patit alguna agressió física i més de la meitat hagin patit agressions verbals són dades que ens haurien d'alarmar en l'àmbit educatiu, també socialment.

A risc d'equivocar-me, ben segur que una millor atenció a la diversitat i a la complexitat de l'alumnat ajudaria a minimitzar aquestes dades, també una millor atenció social i educativa a les famílies de l'alumnat en clau comunitària.

En qüestió de dies el personal docent iniciarà les seves vacances, per a mi més que merescudes vacances!

Abans dels 50

És curiós, fins ahir els 50 anys em semblaven molt a prop, just a la cantonada, i avui que en faig 49, a un any vista, els veig un xic més lluny... Ahir hi estava a poc més d'1 any i avui encara em queden 365 dies! Qüestió de percepció, suposo, i de no tenir pressa per arribar-hi...

Encara em resten 365 dies per a fer tot el que voldria fer abans de complir els 50 anys. És clar que també en podria fer una lectura més dramàtica i dir, i dir-me a mi mateix, que tan sols em resten 365 dies per a fer tot el que voldria fer abans de complir els 50 anys!
 
De fet, no són 365 dies sinó 366, que l'any vinent és de traspàs, per la qual cosa encara guanyo un dia més!

Sincerament, no tinc res pendent que hagi de fer necessàriament abans de complir els 50 anys. Que tinc coses pendents? O reformulant la pregunta: que al llarg de la vida que em queda m'agradaria fer algunes coses  és? Doncs sí, naturalment, però no cal que sigui abans dels 50, ni abans dels 60 i, si pel que sigui finalment no les puc fer, tampoc serà tan greu...

Sense perdre la il·lusió per a fer coses, per a descobrir coses noves, fa uns anys que vaig pensar que és millor valorar el que tinc, que en el meu cas sense cap luxe és un xic més que suficient, que no obsessionar-me pel que no tinc i, sobretot, pel que difícilment puc tenir.

Podeu llegir-hi poca ambició o fins i tot un punt de conformisme, i tampoc us diré que no. Jo soc dels que a la zona de confort s'hi troben prou confortablement...

Així que abans de fer els 50 tinc tot un any per gaudir dels 49 i per acomiadar-me d'aquesta dècada prodigiosa. I el que hagi de venir, si ha de venir ja arribarà, abans o després dels 50.

Abstenir-se de votar

Abstenir-se de votar, no voler votar, no és un acte antidemocràtic, pot ser moltes coses, però mai un acte antidemocràtic; no poder votar sí que ho és.

A partir del moment que votar és un dret, és evident que hom té dret a no voler-lo exercir pel motiu que sigui, per nihilisme, "tant se me'n fotisme", per protestar... El problema és que costa fer-ne una lectura política, de l'abstenció, perquè pot estar motivada per múltiples causes, algunes fins i tot contradictòries entre elles.

És per això, entre altres motius, que sorprenia que una part de l'independentisme fomentés l'abstenció a les eleccions generals del 23 de juliol, i més quan precisament en aquestes eleccions hi concorren diferents opcions independentistes.

Abstenir-se de votar no és antidemocràtic, però pot tenir un punt d'irresponsabilitat, ja que el vot que no es mobilitza, el que no entra a l'urna, no compta en el sentit que no invalida cap resultat, per minsa que sigui la participació; com a vot de càstig, té un valor relatiu, fins i tot discutible.

Si hom vol castigar un partit, o una opció, pot castigar-la més votant a l'adversari que no deixant d'anar a votar. I si cap opció és prou vàlida sempre queda el vot en blanc, més que el vot nul, ja que el vot en blanc és un vot vàlid, però no el nul, com el seu nom indica.

Anar a votar no és obligatori i jo sempre recomanaré fer-ho; és un acte democràtic personal i intransferible, un dret que no sempre hem tingut, un dret que no tothom té. Entenc que poden ser molts els motius per no votar, però al final només compten els vots emesos, només aquests poden ser determinants per decidir parlaments i decantar majories. És a les nostres mans, tan simple i poderós com això... Abstenir-se de votar? Millor abstenir-se d'abstenir-se, i anar a votar!

A l'AV Pont Major estrenem logotip!

"Benvolguts veïns i veïnes del Pont Major,
des de l'AV us informem que hem actualitzat el logotip de la nostra entitat.
Mesos enrere vam veure que no només necessitàvem actualitzar el logotip, també necessitàvem disposar-ne d'un que poguéssim utilitzar com a imatge en qualsevol format, sense perdre qualitat d'imatge.

És per això que vam demanar a en Gerard Prats, dissenyador gràfic i veí del barri, que ens presentés diferents propostes i aquesta finalment va ser l'escollida.

El nou logotip manté l'essència de l'anterior amb la imatge del pont de l'Aigua, alhora que és més modern, actual i també més inclusiu.

Volem agrair a en Gerard Prats el disseny, que ha fet de forma altruista, i també volem agrair i fer un reconeixement a en Josep Brugué, autor del logotip que fins ara ens ha representat com a AV.

Els pròxims dies començarem a fer servir el nou logotip al web i perfils de xarxes socials, etc."

Amb aquest text l'AV Pont Major hem anunciat l'estrena del nou logotip. No és que el que teníem fins ara no ens agradés, però no deixava de ser l'escaneig d'un segell i resultava poc pràctic a l'hora d'utilitzar-lo en diferents formats.

Mesos enrere la junta de l'AV Pont Major vam plantejar-nos la possibilitat de canviar-lo i actualitzar-lo, en un procés paral·lel que estem fent d'actualitzar també la junta, i un veí, un d'aquests nous veïns que han vingut a viure al barri per establir-s'hi amb la seva família, va fer-nos diverses propostes i finalment vam escollir la que manté el pont de l'Aigua com a element d'identitat del barri.

Així doncs, ara tenim un logotip més actual i modern, també més inclusiu en clau de gènere, i sobretot un logotip que permet reproduir-lo en tots els formats possibles, en qualsevol de les seves modalitats.

Quelcom s'està movent, al barri de Pont Major; el logotip només n'és una evidència més, i més coses que passaran els pròxims mesos! L'actualitat del barri la trobareu al web Som del Pont. No ens perdeu la pista!

Avui fa trenta anys. Carta oberta a la Sira

Estimada Sira,
avui, en algun moment del dia, rebries una carta o un breu escrit, del meu puny i (mala) lletra, per a celebrar el nostre aniversari (que no és el 7 de setembre sinó el 3 de juliol) i, de la mateixa manera, jo en rebria una de teva, de carta. Cartes privades que segueixen nodrint la nostra relació epistolar, certament fructífera des del nostre primer dia, si no abans...

Però avui la carta no és privada, avui que fa trenta anys que som parella em permeto fer pública, i confio que no de forma impúdica, la carta que no t'escric del meu puny i lletra sinó teclejant, de forma maldestra i amb dos dits, per moments el teclat de l'ordinador, per moments el del mòbil...

Avui fa trenta anys que som parella i trenta anys és una xifra que, certament, fa respecte, en aquest cas no vertigen. Fa trenta anys érem uns adolescents, tu en tenies quinze i jo divuit; tu enfilaves tercer de BUP i jo estava en el trànsit entre l'institut i la universitat. Tu encara vivies a Sarrià de Ter i jo al Pont Major. Tu tenies un Vespino negre i jo una Vespa 200 blanca. Tu eres la noia arrissada que vestia de marró i jo el noi ros de cabells llargs amb arracada...

Jo ho tenia molt clar i tu tenies més dubtes; feia mesos que ens havíem fet molt amics, al Cau i, sobretot, a l'institut, en aquelles estones entre classes, trobant-nos al passadís. Una amistat innocent fins que va deixar de ser-ho, fins que em vaig enamorar de tu. Jo ho tenia molt clar i tu tenies els teus dubtes: si sortim i després ho deixem, també perdré un amic.

Ignoro quantes coses t'has perdut, al llarg d'aquests trenta anys, pel fet d'estar junts, pel fet d'estar amb mi; bé, algunes no les ignoro, les sé prou bé. Però trenta anys després encara em tens aquí, parella i amic, ja convertit en home, ja convertit en pare...

Avui fa trenta anys ens vam fer un petó que va marcar per sempre més aquell dia, el nostre primer dia a partir del qual vam començar-los a comptar, i a comptar després els mesos, i a comptar després els anys, i a celebrar-lo sempre encara que després s'afegissin altres celebracions, perquè si hi havia quelcom més a celebrar era precisament gràcies a aquell primer dia.

Estimada Sira, saps tan bé com jo que aquests trenta anys no han estat sempre un camí de roses; o potser sí, que pel camí també ens hem esgarrinxat, ens hem equivocat, ens hem fet mal i, potser per això encara som, trenta anys després, ens hem sabut perdonar. També hem après a conviure, a viure sols i amb la nostra família, amb les nostres tres filles, i amb les nostres famílies; hem après a ser flexibles (tu més que jo) i fins i tot hem hagut d'aprendre a desaprendre...

Avui, Sira, trenta anys després jo només tinc paraules d'agraïment per tot el que hem viscut i construït junts; em sento afortunat de tenir-te al meu costat i orgullós de la vida en parella i en família que hem creat, que estem creant. Ningú em coneix tant com tu (a vegades penso que ni jo mateix) i, així i tot, aquí segueixes, vivint al meu costat.

Moltes gràcies, Sira, per aquests trenta anys, i tan sols confio seguir-ne sumant més tal com hem fet fins ara, amb el petó de bon profit de cada àpat, parlat de tot encara que costi i que les nostres mans se segueixin trobant i entrellaçant quan ens n'anem a dormir...

Avui fa trenta anys que som parella i d'aquí a uns dies celebrarem els vint-i-cinc de casats. La celebració de les noces d'argent, és inevitable, eclipsen aquesta celebració, però avui deixem que aquests trenta anys de vida de parella brillin amb llum pròpia, la fita, sens dubte, s'ho mereix!

T'estim infinit, Sira!
Roger

I Kissed a Girl. Minuts Musicals històrics

En una data indeterminada de l'any 2007 la cantant Katy Perry va fer un petó a una noia. Potser va ser només un petó innocent, potser quelcom més, però el cert és que aquest petó va inspirar la cançó "I Kissed a Girl", una de les que la van fer saltar a la fama.

Fama i polèmica, fins i tot controvèrsia, ja que la cançó no només va ser criticada per grups conservadors, també per alguns grups del moviment LGBTIQ+, que veien en la cançó una acció més comercial que reivindicativa.

Deu anys més tard Katy Perry en va parlar, d'aquell petó que, segons va dir, va ser quelcom més: "Com em reconciliaria (amb la meva sexualitat) amb aquela noia (ella mateixa, s'entén) del cor evangèlic criada en camps de conversió? El que tenia clar és que sentia curiositat, i fins i tot llavors, vaig saber que la sexualitat no era ni tan negra ni tan blanca com aquest vestit (el que duia quan va fer aquestes declaracions)".

Més tard es va saber que la noia a qui Katy Perry va besar va ser una Miley Cyrus adolescent, quan encara era una de les cares més famoses de la factoria Disney...

Amb més o menys controvèrsia, amb més o menys credibilitat, la cançó s'ha acabat afegint a la (cada vegada més llarga) llista de cançons per a reivindicar la diversitat sexual i de gènere.