Minuts Musicals de pel·lícula amb "The Elephant Man"

Fins fa poc pensava que el primer record que tenia de l'actor John Hurt era el de la pel·lícula Rob Roy (1995), en la que comparteix repartiment amb Liam Neeson, Jessica Lange i el sempre inquitant Tim Roth. Però resulta que no el recordava de la sèrie "Jo, Claudi", emesa per TV3, com sí sempre he recordat, d'aquesta sèrie, a l'actor Derek Jacobi...

A John Hurt, mort recentment, l'he vist en altres pel·lícules (Alien, La mandolina del capitán Corelli, en la saga Harry Potter, Hellboy, El perfum, Los crímenes de Oxford...) però no encara no l'he vist en una de les seves millors interpretacions, la que va fer com a protagonista de L'home elefant, que li va valer una de les dues nominacions de la seva carrera a l'Oscar, candidatura també als Globus d'Or, i que li va permetre guanyar el premi BAFTA.

Per aquesta pel·lícula també van ser nominats als Oscars a millor director David Lynch, i a la millor banda sonora el compositor John Morris; Morris, per cert, també va ser autor de bandes sonores de les pel·lícules El jovenet Frankenstein (1974), La Mujer de Rojo (1984) o Dirty Dancing (1987).

Jo avui em quedo, però, amb el tema principal de la pel·lícula "The Elephant Man", amb el desig, més aviat que tard, de veure-la finalment...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: 1.000 músics desprenent olor d'esperit adolescent!

Sí, ja sé que "Smells Like Teen Spirit" ja va ser motiu d'uns minuts musicals de versions, però no és la cançó el que avui vull destacar, sinó la manera de tocar-la: amb més de 1.000 músics tocant, a l'uníson, una mateixa cançó!

La gesta és mèrit de Rockin'1000, que al juliol 2015 ja van congregar un miler de músics per a interpretar el tema "Learn to Fly" dels Foo Fighters a Cesena (Itàlia). L'espectacular jugada va ser una invitació al grup per visitar la ciutat, ciutat natal dels impulsors d'aquesta macro-banda, invitació que es va fer realitat a l'octubre d'aquell mateix any.

Aquest estiu passat (2016) van organitzar, també a Cesena, un macro concert en el que, entre les 18 cançons que més de mil músics van interpretar, va brillar especialment aquest "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana! 
Espectacular!



Bon divendres!

Melania Trump

Diuen que els amos, amb el pas dels anys, s'acaben assemblant a les seves mascotes... o és a l'inrevés? De ser cert les mascotes, sens dubte, ens podrien ajudar a definir i entendre millor llurs amos...

No, no sigueu malpensats, no pretenc equiparar Melania amb una mascota del seu marit, Donald Trump, més aviat sembla un trofeu!

El que també ens pot ajudar a definir una persona són les persones del seu voltant: allò de "diga'm amb qui vas i et diré com ets", frase que val pels amics i, també, per la parella!

Temps enrere vaig veure una història a Facebook sobre Barack i Michelle Obama: la parella van anar a sopar en un restaurant i resulta que el cuiner havia estat una antiga parella d'ella; després de saludar-se cordialment Barack Obama li va dir a la Michelle que d'haver-se casat amb ell ara seria la dona d'un cuiner i no la del president dels Estats Units! Michelle li va respondre que d'haver-se casat amb el cuiner, ell no seria el president dels Estats Units! No sé si la història és certa, però fins i tot en cas de no ser-ho és versemblant.

Melania Trump no és, ni crec que pretengui ser Michelle Obama, tampoc Jackie Kennedy tot i el vestit blau que lluïa el dia de la presa de possessió del seu marit Donald Trump com a president i que semblava ben bé un homenatge a Jackie Kennedy!

Michelle Obama ha estat una primera dama que ha destrossat la frase "darrera d'un gran home sempre hi ha una gran dona", no perquè no sigui una gran dona, sinó perquè més que al darrere la podem situar al costat: "al costat d'un gran home sempre hi ha una gran dona!".

Malauradament, avui per avui, cap d'aquestes frases és aplicable a la parella Donald - Melania Trump per raons diverses: d'entrada per l'esforç que suposa definir a Donald Trump com un gran home, i després perquè, si més no aparentment (i aquí podria ser tremendament injust), el factor Melania en la vida de Donald Trump i en el seu ascens al poder (econòmic primer i polític després) sembla més aviat estèril: substitueix Melania i Donald Trump serà, possiblement, el mateix.

És a dir, de moment la frase que els defineix, per mi, és que darrere d'un home poderós hi ha una dona bonica, i subratllaria, en aquest cas, la paraula darrere!

Però no perdo l'esperança i confio que Melania sàpiga ser una bona primera dama, fins i tot pot arribar a ser millor primera dama que el seu home president!

Artur Mas, el renascut

"Des de la CUP hem enviat Mas a la paperera de la història", va etzibar el diputat de la CUP Benet Salellas per donar la seva versió del pas al costat d'Artur Mas.

Quan esborrem un arxiu de l'ordinador en realitat l'enviem a la paperera de reciclatge, on roman en una mena de letargia a l'espera de la seva eliminació definitiva ("Esteu segur que voleu suprimir permanentment aquest fitxer?") o bé, oh sorpresa, de la seva restauració!

Potser aleshores no ho sabien, però la CUP no va enviar Mas a la paperera de la història, sinó a la de reciclatge, i Mariano Rajoy, possiblement també sense saber-ho, l'ha restaurat, i revifat, donant-li una nova vida, fent-lo renéixer gràcies a l'esperpèntic judici pel 9N com un heroi, quasi un màrtir, amb un bany de masses en el guió! Potser per això la CUP li retreu la seva estratègia de defensa: postular-se com el responsable ideològic del 9N, però insistint no haver desobeït el Tribunal Constitucional...

La figura política d'Artur Mas, com l'au Fènix, reneix de les cendres i sobrevola de nou, i amb força, sobre la política catalana, erigint-se com una de les figures clau del procés, tot i no formar part ja del govern. Entra de nou a la porta de la història com a primer president de la Generalitat que, en democràcia, seu al banc dels acusats.

Ara que semblava que el prudent Oriol Junqueras i ERC podien somiar amb la presidència de la Generalitat, temor que fins i tot pertorba i inquieta a Jordi Pujol, el PDECat i Artur Mas han trobat en el judici del 9N la gran oportunitat per recuperar, com van saber fer amb el post-9N, múscul social, polític i qui sap si també electoral.

El donàvem per amortitzat i Artur Mas té encara molta corda, qui sap si per ocupar la vacant (cas de no ser inhabilitat) que el seu pas al costat va deixar lliure: candidat del PDECat en unes properes eleccions, hi hagi o no referèndum. Caldrà estar atents als propers sondejos i enquestes electorals...

Les banderes que el vent s'endugué

Espanya (també Catalunya) té un problema amb les banderes, amb el vent i les banderes.

A mitjans de gener, just abans de la fotografia de rigor de la conferència de presidents autonòmics, trobada a la que no vas assistir ni el president Puigdemont ni el lehendakari Urkullu, les banderes de les comunitats autònomes, degudament instal·lades rere una petita tarima per a fer la foto, van caure per una ventada. La imatge no podia ser més gràfica i metafòrica: l'estat de les autonomia, per terra!

Ahir al matí, mentre Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau declaraven al judici pel 9N a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el vent va fer enretirar, per moments, les banderes espanyola i europea deixant per uns minuts només a la catalana presidint el TSJC. Hi ha qui hi ha volgut veure la solidesa de Catalunya contra de l'esquinçament d'Espanya...

Amb el pas dels anys ens hem acostumat a veure banderes als balcons, més estelades que espanyoles, tot i que avui n'onegen menys que fa un parell o tres anys. La bandera al balcó és la versió moderna d'aquella rajola que algunes cases lluïen anys enrere en les que hi deia "aquí hi viu un del Barça", text acompanyat per un dibuix de l'avi del Barça! O bé "aquí hi viu un català", amb el dibuix d'una barretina, o bé una masia, o un porró, o un pagès o tot plegat!

Les banderes que onegen al vent també s'acaben descolorint; a casa la catalana que durant mesos vam tenir al balcó es podia confondre perfectament amb la del Girona FC; les banderes es descoloreixen i, degut a les inclemències del temps (el sol, la pluja, el vent...) s'acaben esquinçant i fent malbé. Molta gent s'ha cansat d'haver de canviar sovint la bandera, sigui la catalana, l'estelada o l'espanyola, i al final molts han optat, simplement, per tornar a deixar el balcó nuu de banderes, esperant el dia i l'ocasió que s'ho valgui (Sant Jordi, la Diada, la Hispanitat...).

Una de les "guerres" de banderes més vergonyosa que hem vist darrerament va ser la la diada castellera de les Festes de la Mercè de 2015, quan els regidors Alfred Bosch (ERC) i Alberto Fernández Díaz (PP) van treure una estelada i una bandera espanyola respectivament, un espectacle realment lamentable. També lamentable la croada contra les estelades als equipaments públics de l'anterior delegada del govern central a Catalunya, María de los Llanos de Luna...

Espanya no només sembla un país de pandereta, també ho és de bandereta, de banderetes!

Separar el gra de la palla, el 3% del 9N

Això del judici pel 9N és un despropòsit absolut, la manifestació clara i diàfana de la derrota de la política en majúscules, la que brilla quan és pedagogia, la que fomenta el diàleg entre les posicions contraposades, la que cerca l'acord, el pacte, la que no defuig la negociació, per impossible que sembli. Seguim amb la política de trinxeres...

Això del judici pel 9N és més que un despropòsit, és sobretot un esperpent, paraula adaptada del castellà "esperpento" i que el diccionari defineix com la "modalitat teatral creada per Valle-Inclán que consisteix en una deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat, com si aquesta oferís la seva imatge reflectida en un mirall còncau".

I en certa manera és un esperpent per dues de les parts implicades: el govern espanyol del PP i el Artur Mas i el PDECat.

Mariano Rajoy i el seu govern ja fa temps que han decidit abordar el desafiament català, el procés, políticament només per la via judicial, fent caure sobre qualsevol que impulsi el procés des de l'administració catalana el pes de la llei. El seu enroc és una jugada que, com amb els escacs, li permet protegir el rei, amb tot el que això suposa i simbolitza: la indivisibilitat, més que la unitat, d'Espanya. Heus ací la seva "deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat", una realitat judicialitzada...

Però a mi em sap més greu la "deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat" que al seu torn també fa el PDECat, especialment quan barreja el 3% amb el 9N, sense separar el gra de la palla, fent passar bou per bèstia grossa!

Que l'estat espanyol en general i el govern del Partit Popular en particular en facin un "totum revolutum" puc entendre-ho, precisament per alimentar l'esperpent, però no que des del PDECat, amb la boca més grossa o més petita, no s'esforcin a desvincular la causa del 3% amb la del 9N. El procés i la independència, penso jo, ho agrairien...

I és que això del 3% és sobretot una causa catalana, i si s'investiga és gràcies a una denúncia d'una regidora d'ERC de Torredembarra (Montserrat Gassull), no per culpa d'un estat i govern espanyols obtusos. I sí, no puc oblidar que en seu parlamentària el propi Artur Mas va fer callar al president Maragall quan va dir allò de "vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%!". Aleshores hi havia en joc la reforma de l'Estatut...


Curiosament com més s'esforça el PDECat  a vincular les investigacions del 3% amb el judici pel 9N més em costa, alhora, desvincular-ho a mi, amb els anticossos que això em genera, ja m'enteneu... Deu ser per coses com aquesta que no sóc un incondicional del procés en general (la independència és una altra cosa!), i d'Artur Mas en particular...

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Theme from Schindler's List"

Dies enrere l'inquiet llibreter i cinèfil gironí Guillem Terribas va presentar el seu segon llibre, "Alegra'm la vida", en el que ens relata la seva particular relació amb el cinema i ens proposa, en una tria molt personal, vint-i-dues pel·lícules per veure en família.

Entre aquestes vint-i-dues pel·lícules no hi ha La llista de Schindler (1993), dirigida per Steven Spielberg, basada en el llibre "Schindler's Ark" (Thomas Keneally) i que relata la història de l'empresari alemany Oskar Schindler, qui va salvar la vida a més d'un miler de jueus polonesos durant l'Holocaust.

Aquesta pel·lícula, però, sí que forma part de la llista de pel·lícules que veurem la meva família, sobretot després del viatge de fi de curs que la meva filla gran ha fet, just aquesta setmana, a Berlín.

Recordo que la pel·lícula, que vaig veure amb encara no vint anys, em va impactar molt, especialment el personatge del dèspota oficial de les SS Amon Goeth, interpretat per Ralph Fiennes.

La pel·lícula, nominada a 14 categories, va guanyar 7 Oscars, entre els quals el de millor pel·lícula, millor direcció i millor banda sonora, composada per John Williams; precisament aquesta és de les poques bandes sonores que tinc en disc compacte...

Com es lamenta el violí...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: vaques jugant amb la neu!

A l'espera que nevi en cotes baixes i que la mainada pugui jugar amb la neu, si cal arran de mar, podeu mirar com al refugi d'animals (maltractats i/o abandonats) del Santuari de Gaia (Camprodon) vaques, braus i cavalls juguen amb la neu, com voldríeu fer molts de vosaltres!

El joc no només per passar l'estona, també per entrar en calor!



Bon divendres!

Donald Trump, el xèrif sense placa

No crec que faci falta donar-li els cent dies de gràcia, amb menys de quinze dies el president Trump ja ens en fa molt poca!

Els qui defensen les seves mesures, més pròpies d'una autarquia pel que fa a l'economia i a les fronteres, li aplaudeixen que precisament compleixi, ara que és president, allò que va prometre essent candidat, però no ens deixem enganyar pel sil·logisme que semblaria legitimar-lo: ell ho va dir, la gent democràticament (?) el va votar, per tant respectem la democràcia i bla, bla, bla... El problema no és l'acompliment de les seves promeses, sinó precisament les promeses electorals que va fer!

Però ja sabem que Donald Trump és molt barrut, que té per costum fer el que vol i que, segurament, sempre troba la manera (a la seva manera) de fer-ho, de sortir-se'n amb la seva; ara el (nostre) problema és que té molt poder a les mans, tota l'administració dels Estats Units! Tota? Potser avui encara no, però entre les destitucions de decreta i els relleus que es faran, poc a poc anirà poblant l'administració americana d'homes fets, si fa o no fa, a imatge i semblança seva.

El president Trump vol erigir-se com el xèrif dels Estats Units, un xèrif sense placa, certament, però amb la mateixa determinació, com els llegendaris dels westerns, per imposar-nos la seva llei sota la seva màxima: jo sóc la llei!

A diferència d'aquells xèrifs cinematogràfics, que perseguien un idea de justícia que defensés el més feble, el president Trump aplicarà la llei, la seva llei, per seguir defensant els seus i els seus interessos, girant l'esquena precisament als més febles.

El poble americà afronta un repte, quasi un desafiament, amb el president Trump; de moment són moltes les manifestacions que s'han fet, es fan i es faran en contra de la seva política, però quatre anys és una carrera de fons, i encara no fa ni quinze dies que el preisdent Trump ha començat a governar, amb mà de ferro, els Estats Units.

Podran contra el xèrif sense placa?

Sí (condicional) als pressupostos

A la CUP segueix sense agradar-li massa, o gens, la núvia, o el nuvi tant se val, ni tampoc el seu estil de vida que en general més aviat abomina, però li ha dit sí amb la boca petita, però sí al cap i a la fi que és el que la núvia, o el nuvi, tant se val, esperava que digués la CUP, tot i que tampoc li agrada massa, o gens, i en general també abomina el seu estil de vida.

Però això és la política, així és la política, i les aliances es tracen entre diferents quan aquests tenen, aparentment, un destí comú.

La CUP no s'ha llençat apassionadament als braços del govern de Junts pel Sí, és evident, però li donarà el suport suficient (només la punteta) per tal de mantenir-lo viu i amb prou trempera per seguir afrontant el procés, camí del referèndum o referèndum.

És un sí condicional i condicionat al referèndum, de fet és més un sí al referèndum que al pressupost; de fet votaran el pressupost amb el nas tapat, com han fet tants altres partits en tantes altres situacions, el PSOE amb la investidura de Rajoy, sense anar més lluny.

La CUP s'ha fet pregar i ha estirat tant com ha pogut els pressupostos cap a la seva esquerra, però al final tampoc ha calgut que els pressupostos els convencessin del tot, car són tan sols, ara per ara, el salvavides del govern i el principal instrument per, com a mínim, poder convocar el referèndum: si no hi ha pressupost, no hi ha referèndum. Un sí condicional, un sí, el de la CUP, instrumental.

El referèndum serà convocat, d'això no en dubto; veurem si amb la mateixa solemnitat que es va convocar el 9N; el referèndum serà recorregut per l'estat espanyol, veurem si amb la mateixa celeritat que es va recórrer el 9N; veurem què passa llavors...

Diu la CUP que si no hi ha referèndum (unilateral si cal) caurà el govern i hi haurà eleccions; aquesta és la seva condició. D'aquesta manera s'expulsen la responsabilitat que fins ara tenien a sobre, la de ser els culpables de trencar el procés des de dins, com quasi fan amb la no investidura del president Mas i amb el seu vet als pressupostos de 2016, salvant el procés amb la qüestió de confiança i situant, via president Puigdemont, al bell mig del procés el referèndum o referèndum.

A la CUP no li agrada massa la núvia, o el nuvi, tant se val, però sí ballar-hi, fer-la ballar!