divendres, 11 d’abril del 2014

El vídeo de la setmana: tinc 99 problemes... la paràlisi cerebral només n'és 1!

Es diu Maysoon Zayid la seva participació en un TED, TED Women per ser més precisos, va causar furor!

El seu vídeo al TED, publicat a finals de 2013, té més de 3 milions i mig de visites i el penjat a YouTube acumula quasi 2 milions de visites!

Entre d'altres coses Maysoon Zayid, escriptora, actriu i humorista, diu que és palestina, musulmana, dona, discapacitada i... que viu a Nova Jersey.

No deixeu que us ho expliquin, ni tan sols que us ho expliqui jo... veieu-lo vosaltres mateixos!



Bon divendres!

dijous, 10 d’abril del 2014

L'Atlético de Madrid es menja el Barça i l'escup d'Europa!


L'Atlético de Madrid s'ho creu... el Barça no pot!

El Barça ahir va caure als quarts de final de la Lliga de Campions a mans d'un combatiu Atlético de Madrid. Però pitjor que l'eliminació, que cou i dol, va ser la imatge que va donar l'equip: vulnerable en defensa, imprecís al mig del camp i estèril al davant! Tampoc "Tata" Martino va semblar trobar alternatives i variants tàctiques per resoldre positivament l'eliminatòria...

És cert que el Barça podia haver empatat el partit i, per tant, l'eliminatòria, però al davant es va trobar un Atlético de Madrid intens i incisiu, fet a imatge i semblança del seu entrenador, el "Cholo" Simeone. Cert és que el Barça va fallar oportunitats clares de gol, però també l'Atlético de Madrid, que ja a la primera part podia haver sentenciat el partit i l'eliminatòria.

Amb un equip desactivat, poc fiable, tampoc van aparèixer els "cracks": el Barça va trobar a faltar el present Messi, l'Atlético de Madrid no va enyorar el lesionat i absent Diego Costa!

El Barça ha caigut a quarts de finals després de jugar les darreres 6 semifinals de manera consecutiva!

El Barça està eliminat i cal pair-ho... I ara què?

El Barça ha de refer-se futbolísticament i anímicament si vol seguir competint pels dos títols que encara pot aixecar:

- la Copa del Rei, amb una final que jugarà la setmana vinent contra el Real Madrid i que serà una prova de foc contra el gran rival per mesurar la capacitat de reacció i recuperació.

- la Lliga espanyola, on com a mínim se li ha d'exigir arribar a la darrera jornada amb possibilitats de guanyar-la, amb un darrer partit que jugarà contra l'Atlético de Madrid i que pot ser una oportunitat de "revenja" per aquesta eliminació... o d'acabar estrepitosament la temporada!

La part positiva de l'eliminació

Tenint present que, matalassers a banda, els equips que jugaran les semifinals de la Lliga de Campions són el Real Madrid, el Chelsea de José Mourinho i el Bayern de Munic de Pep Guardiola, molts culers potser prefereixen haver caigut ara que no a semifinals per algun dels altres supervivents! Ha estat aquesta una derrota preventiva!

I penso que no m'equivoco afirmant que la majoria de "culers" tenen ja en l'Atlético de Madrid l'equip preferit per guanyar la Lliga de Campions!

Fi de cicle? De moment fi de trajecte!

A diferència d'altres eliminacions i títols perduts recentment, aquesta eliminació, potser de fet tota la temporada pel que a nivell esportiu i extra esportiu està passant, sembla haver convençut també als "culers" que sí, que potser ahir vam començar a marcar el fi de cicle!

El fi de cicle ja no s'anuncia només des de Madrid, també es comença a anunciar amb més força i convenciment, amb resignació, des de Barcelona!

Però no avancem els esdeveniments i esperem a veure com acaba la temporada, que es pot valorar de manera molt diferent en funció dels títols que finalment s'assoleixin!

Que ahir el Barça certifiqués que ja no és el gran dominador del futbol europeu no vol dir que el cicle guanyador s'hagi acabat: la Copa del Rei i la Lliga espanyola encara estan en joc i al seu abast!

Aparquem les crítiques i les urgències en la remodelació de la plantilla pel final de temporada i, fins aleshores, animem al màxim a l'equip mentre hi hagi títols en joc!


dimecres, 9 d’abril del 2014

3 impressions del debat sobre la consulta pel dret a decidir al Congrés

Joan Herrera intervenint al Congrés de Diputats en representació del Parlament de Catalunya. Imatge: EFE/Ballesteros 
Escoltant, parcialment, el debat d'ahir al Congrés de Diputats me'n vaig endur, entre moltes altres, aquestes 3 impressions:

1.- que va ser un debat amb menys "diàleg de sords" del que preveia, del que em pensava

Si una utilitat va tenir el debat d'ahir al Congrés de Diputats sobre la Proposició de Llei de delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya, va ser que en seu parlamentària tots els partits van poder fixar la seva posició i projectar el el seu horitzó.

Es va escoltar més del que em pensava, però l'escolta va servir, per uns i altres, entre uns i altres, més per marcar distàncies que per cercar punts de trobada. Però així és aquest procés, els grans camins que es tracen, el constitucionalista i el del dret a decidir, més que convergir, que podrien, divergeixen cada vegada més.

2.- potser tard i malament, potser de manera insuficient, però quelcom s'ha mogut a l'Espanya constitucionalista...

Sóc conscient que el resultat final de la votació resta força al meu argument, que el fet que el PSOE votés el mateix NO que el PP fa que calgui fer un major esforç per copsar les diferències, que hi són, entre el NO del PP i el NO del PSOE.

De la mateixa manera que ICV,  ERC i CiU han arribat, de moment, allà mateix per camins diferents, també el PSOE arriba al seu NO per un camí diferent que el del PP. No acceptar els matisos entre PP i PSOE és, seria tan injust com no acceptar les diferències, que hi són, entre ICV, ERC i CiU.

Molts pensareu que la proposta federal socialista està abocada al fracàs, que és insuficient, que arriba tard... però en el PSOE, que inequívocament ahir va votar NO a la delegació de la competència, quelcom s'ha mogut aquests darrers mesos...

Només el temps i les urnes ens permetran veure si aquest moviment qualla, si la proposta federal socialista troba, a Catalunya i a Espanya, espai polític per créixer... Aquí i allà ho té, d'entrada, realment complicat.

En un escenari on es dibuixen cada vegada més, i amb més força, camins divergents, anar pel mig té el seu risc... el risc que no et segueixi ningú...

3.- que el PSC ha trobat i està consolidant una zona de confort amb ell mateix i amb el PSOE

Fa uns mesos el PSC va decidir fer un pas enrere amb el dret a decidir; les derivades d'aquesta decisió prou les sabem i coneixem: moviments al sectors crítics, diputats díscols, estripades de carnet, dimissions...

Però com la resta de partits el PSC també ha fixat la seva posició i definit el seu horitzó i, com la resta, ha escollit el seu company de viatge: el PSOE. Sap el PSC que viu, ara, la seva articular "travessia de desert", que el seu posicionament pot castigar-lo més, encara, a les urnes, però sembla haver trobat, finalment, una zona de confort... tot i que poc confortable per alguns (molts o pocs, qui sap) socialistes.

I per acabar... 

Entre la "Catalunya pel dret a decidir" i "l'Espanya aquí no es mou ni una coma" cada vegada hi ha més distància i tard o d'hora la corda, cas que encara hi sigui, es trencarà. Llavors sí, caldrà seure i parlar, bé per voluntat pròpia o perquè un tercer, qui sap si Europa, dirà quelcom tan bàsic i essencial en democràcia: seguin, parlin i cerquin un acord!

Un acord, espero jo, per poder decidir el que els catalans volem ser... que voler votar és de primer de democràcia!

-----------------------------

pd: a mode de piulades...










dimarts, 8 d’abril del 2014

Avui, bon dia pel diàleg de sords al Congrés de Diputats... sobre la consulta pel dret a decidir

Imatge: Kukuxumusu
Avui en sessió plenària al Congrés de Diputats es debatrà (?) la Proposició de Llei Orgànica de delegació en la Generalitat de Catalunya de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya.

La proposició, ho sabem, està abocada al fracàs, pel ja previst i anunciat "no" sense pal·liatius que rebrà dels grups majoritaris PP i PSOE, també és d'esperar, quina llàstima, del PSC!

Sí, previsiblement avui el PSC toparà de nou amb l'article 150.2 de la Constitució...
... el que ha permès al Parlament de Catalunya presentar aquesta proposició de llei que no s'aprovarà.

L'article 150.2 de la Constitució Espanyola diu: "El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado."

Però avui més que debatre, es fixaran, per si no ho estaven prou encara, totes i cada una de les posicions per no moure-les ni un mil·límetre!

Avui és d'aquells dies que al Congrés de Diputats es parlarà més que no s'escoltarà... 

Per uns serà un cop de porta més, el penúltim, a la consulta pel dret a decidir; pels altres una etapa cremada més en el camí vers la consulta pel dret a decidir...

I amb el mateix diàleg de sords que s'ha arribat avui, amb el mateix diàleg de sords que sentirem avui al Congrés de Diputats, es seguirà, demà i cada dia dels nostres propers dies, amb aquest diàlegs de sords que algun dia, algun fet, finalment obligarà a trencar...

La qüestió és saber quan i per quin motiu el diàleg de sords es trencarà... 

Temps al temps... que encara queda molt 2014 per viure, per veure i, esperem per escoltar!

dilluns, 7 d’abril del 2014

La darrera aturada de Víctor Valdés

Valdés retirat en camilla després de lesionar-se greument al Camp Nou contra en Celta de Vigo: Imatge. Cadena Ser / EFE
Semblava tenir-ho tot previst, sinó planificat:

- acabar la temporada amb el Barça, procurant lluitar per tots els títols fins al final i, qui sap si fins i tot guanyar-ne algun...

- ser convocat per la selecció espanyola pel Mundial de Futbol del Brasil 2014 i, possiblement, jugar-lo, aquesta vegada sí, veient el seu magnífic rendiment i degut a les especials circumstàncies d'Iker Casillas, procurant lluitar per revalidar el títol fins al final i, qui sap, si guanyar-lo...

- deixar definitivament el Barça i, amb la "carta de llibertat", fitxar per qualsevol equip de nivell alt - mig europeu i gaudir dels darrers anys com a professional jugant sense tanta pressió al camp i amb un gran i darrer contracte a la butxaca...

Però un mal pas ha desballestat el que Víctor Valdés havia previst, sinó planificat, i ara la seva situació té dues certeses i un gran interrogant:

- la seva temporada al Barça s'ha acabat i l'equip seguirà lluitant fins al final per tots els títols, fins potser guanyar-ne algun, sense ser ell qui defensi, al camp, la porteria.

- no podrà ser convocat pel Mundial de Futbol de Brasil 2014 i des del llit, recuperant-se, veurà com Iker Casillas gaudeix de la titularitat a la selecció després d'una temporada d'activitat molt intermitent del "Santo".

- quin club de nivell mig - alt europeu fitxarà ara Víctor Valdés, un dels millors porters del món, però avui greument lesionat, amb una llarga recuperació i amb interrogants sobre si el genoll es guarirà del tot?

Quina malastrugança la de Víctor Valdés! 

La darrera aturada de Víctor Valdés li ha sortit molt cara, massa cara! El millor porter de la història del Barça es va retirar del camp en el seu inesperat darrer partit com a blaugrana fent el que millor sap fer: aturar la pilota; però en comptes de sortir per la porta gran, ovacionat sobre les espatlles dels seus companys, es va retirar del camp sobre el "carretó" sanitari, tapant-se la cara amb els guants, com volent aturar el cop emocional de tot plegat, plorant i sanglotant desconsoladament pel dolor físic però, sobretot, perquè tot allò que havia previst, sinó planificat, es trencava amb la mateixa fragilitat que es va trencar el seu genoll.

Ja podem tenir-ho tot previst, sinó planificat, que a vegades un mal pas ho engega tot en orris...

És així com afrontem la vida, a base de "previstos" i "imprevistos", en un imprecís i incert equilibri entre el que volem i el que la vida (tot allò que no controlem) ens ofereix de bo i no tan bo; gaudint dels bons passos, dels passos ferms que fem, i recuperant-nos, aixecant-nos de nou, dels mals passos que, inesperadament, també fem...

Ho sap prou en Víctor Valdés, que aquests dies acaba de publicar el seu mètode, el #MètodeV en el que a partir de les seves vivències, el porter explica en 8 passos "com gestionar la pressió de cada dia per aconseguir ser el millor"...

Molts ànims Víctor!

dissabte, 5 d’abril del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb "It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)" de The Rolling Stones


A vegades no calen més arguments: només és rock'n'roll, però m'agrada!

"It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)" és una cançó de The Rolling Stones publicada l'any 1974 primer com a senzill i posteriorment formant part del 12è disc de la banda, "It's Only Rock 'n' Roll".

La història d'aquesta cançó, però, comença l'any 1973 a Richmond, en un estudi de gravació de la casa del guitarrista Ron Wood, aleshores guitarrista de "The Faces" (amb Rod Stewart) i després de formar part dels grups "The Birds" i "The Jeff Beck Group".

Wood havia convidat a l'estudi, entre d'altres músics, a Mick Jagger i Keith Richards; aquell dia també hi havia David Bowie... Fruit d'aquella trobada musical Jagger i Richards van escriure la cançó, inspirada per Ron Wood, i van gravar-la allà mateix amb David Bowie acompanyant a Mick Jagger a les veus, i amb Willie Weeks al baix i Kenney Jones (Small Faces i, desprès, The Who) a la bateria.

Per al disc la cançó van gravar-la, en una versió molt semblant a la gravada inicialment, els integrants de "The Rolling Stones" de l'època: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Charlie Watts i Bill Wyman.

El senzill va pujar com l'escuma a les llistes d'èxits, assolint el 16è lloc Estats Units i el 10è al Regne Unit.

Després de la publicació del disc l'any 1974 el guitarrista Mick Taylor va deixar The Rolling Stones; el vídeoclip de la cançó "It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)" és precisament el darrer clip en el que apareix el fins llavors guitarrista del grup. L'any 1975 Ron Wood deixa "The Faces" i entra a formar part, fins avui, de "The Rolling Stones"!

El que deia al principi...

només és rock'n'roll, però m'agrada!

Gaudiu-la!



It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)

If I could stick my pen in my heart
Spill it all over the stage
Would it satisfy you? Would it slide on by you?
Would you think the boy is strange? Ain't he strange?

If I could win you, if I could sing you
A love song so divine
Would it be enough for your cheating heart
If I broke down and cried? If I cried

I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it
I know it's only Rock 'N Roll but I like it, like it, yes, I do
Oh well, I like it, ooh, I like it, I like it
I said, can't you see that this old boy has been a lonely?

If I could stick a knife in my heart
Suicide right on stage
Would it be enough for your teenage lust?
Would it help to ease the pain? Ease your brain?

If I could dig down deep in my heart
Feelings would flood on the page
Would it satisfy you? Would it slide on by you?
Would you think the boy's insane? He's insane

I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it
I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it, like it, yes, I do
Oh well, I like it, yeah, I like it, I like it
I said, can't you see that this old boy has been a lonely?

And do you think that you're the only girl around?
I bet you think that you're the only woman in town, oh yeah

I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it
I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it, ooh
I know it's only Rock 'N Roll but I like it, yeah
I know it's only Rock 'N Roll but I like it, like it, yes, I do

Oh well, I like it, I like it
I like it, I like it, I like it, I like it

Only Rock 'N Roll but I like it
Only Rock 'N Roll but I like it
Only Rock 'N Roll but I like it

Yeah, I like it, ooh, I like it
I like it, oh yeah, I like it

The Rolling Stones

Mítica cançó... i enorme, també, aquesta versió de la cançó amb diversos artistes d'estils diversos...



divendres, 4 d’abril del 2014

El vídeo de la setmana: els retalls de la #Gigafoto del #Tram610 de la #ViaCatalana


Aquesta setmana, finalment, hem tingut la Gigafoto de la Via Catalana!

Des d'Alcanar fins a la Jonquera, i fins i tot un xic més amunt, a la Catalunya Nord, podem veure retratats tots i cada un dels trams en una gigafoto que és una mena de "patchwork" on alguns dels "encadenats", els que es troben a les zones crítiques de cada foto (els extrems), apareixen amb estranyes formes humanes... prou m'ho crec que humanament no han pogut, no hem pogut, fer-ho millor!

El Tram 610 de la Via Catalana el vaig fotografiar jo mateix i dono fe que vaig procurar seguir fil per randa les instruccions que l'organització ens va donar... En tot cas si algú d'aquest tram vol veure i descarregar-se les fotos on hi apareix amb el cos sencer pot trobar-les clicant aquí.

De fet amb totes les fotos que vaig fer d'aquest tram, amb tots els retalls, vaig publicar-ne un vídeo, aquest vídeo:



Bon divendres!

dijous, 3 d’abril del 2014

35 anys d'ajuntaments democràtics

Candidatura del PSC a la ciutat de Girona a les eleccions municipals del 1979.
Avui fa 35 anys, el dimarts 3 d'abril de 1979, es van celebrar les primeres eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia, 45 anys després de les darreres eleccions municipals celebrades a Catalunya.

El 14 de gener de 1934 es van celebrar a Catalunya les darreres eleccions municipals abans de la Guerra Civil, eleccions que van tenir, naturalment a banda del resultat, una importància cabdal pel fet de ser les primeres amb legislació pròpia (regulades per l'Estatut de Catalunya de 1932, "l'Estatut de Núria") i les primeres en que les dones van poder votar en igualtat de condicions que els homes

Avui fa 35 anys que molts homes i dones d'arreu de Catalunya van poder tornar a votar, 45 anys després, l'alcalde i regidors del seu poble, vila o ciutat! Per entendre millor la magnitud d'aquest fet podríem imaginar-nos que, tenint present que les darreres eleccions municipals es van celebrar l'any 2011, fins al 2056 no poguéssim tornar a votar en unes eleccions municipals!

Els pobles, pel poble i amb el poble!

Avui fa 35 anys la democràcia va entrar als ajuntaments, va començar a penetrar de manera capil·lar a tots i cada un dels municipis de Catalunya. Les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 van suposar una alenada d'aire fresc i nou als governs locals; aquells primers ajuntaments democràtics tenien davant seu el repte de transformar una administració comandada i controlada pel franquisme i al servei del franquisme per esdevenir una administració escollida pel poble, dirigida pel poble (en forma de partits polítics) i al servei del poble!

Els primers ajuntaments democràtics van ser una peça clau per a transformar els pobles i ciutats de Catalunya, donant resposta a les necessitats bàsiques dels ciutadans, articulades sobretot a través de les actives associacions de veïns, i contribuint, des del món local, a la modernització i democratització global i total del país.

I amb les primeres eleccions municipals, l'inici de la independència... de Sarrià de Ter

Les del 3 d'abril de 1979 no van ser, però, les primeres eleccions municipals de Sarrià de Ter; aleshores Sarrià de Ter formava part, com Salt, del municipi de Girona; però les eleccions d'avui fa 35 anys sí que van permetre a Sarrià de Ter, també a Salt, iniciar el camí vers la independència, que no va arribar fins quatre anys més tard, a les eleccions municipals de 1983.

Però fruit de les eleccions de fa 35 anys i com a motor del camí vers la independència de Sarrià de Ter es va constituir el Consell Municipal, format per representants escollits pels partits polítics en funció als resultats dels col·legis electorals de Sarrià de Ter; va ser aquell l'embrió del futur Ajuntament de Sarrià de Ter. El que el franquisme ens va llevar (l'autonomia municipal, la condició de poble), la llibertat i democràcia recuperades i, naturalment, la voluntat d'un poble, del nostre poble, ens ho va retornar!

35 anys després, el municipalisme està amenaçat!

Les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 es van celebrar en plena "transició", van ser de fet una baula més en el procés de canvi i transformació social i política del nostre país. Avui, 35 anys després, també vivim immersos en un procés de canvi, amb matisos molt diferents d'aquells, però que com aquell canvi es nodreix de la voluntat del poble i de la llibertat de voler ser!

Al llarg d'aquests 35 anys els ajuntaments han crescut en serveis, en competències (no sempre reconegudes ni finançades), esdevenint una peça clau en el desenvolupament del territori, en la prestació de serveis a les persones, en la gestió dels recursos públics. I si bé és cert que al llarg d'aquests 35 anys s'han comès errors, greus i lamentables errors en alguns casos, el balanç general d'aquests 35 anys és molt positiu.

Però 35 anys després hi ha encara assumptes pendents per resoldre, com el finançament del món local, percebut sempre com "el germà petit i pobre" de les administracions, tot i ser el més proper al ciutadà; i sense tenir encara resolts temes com el finançament, avui més que mai el municipalisme està amenaçat!

Amenaçat per la "Ley 27/2013, de 27 de diciembre de 2013, de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local" amb la que el govern estatal vol buidar de competències els ajuntaments i recentralitzar l'administració. Setmanes enrere la majoria dels ajuntaments de Catalunya van aprovar mocions i acords en defensa de l'autonomia local interposant, de manera conjunta, un recurs contra aquesta llei.

Quina paradoxa que avui el govern de l'estat espanyol vulgui uns ajuntaments dòcils i al seu servei com els de fa més de 35 anys. Paradoxa... o broma de mal gust!

35 anys després és evident que cal revisar i repensar els ajuntaments, l'administració local, però cal fer-ho de manera conjunta i, sobretot, comptant amb els propis ajuntaments, que al capdavall no són més que la més fidel i propera veu del poble!

35 anys després el repte de futur dels ajuntaments passa per la necessitat de tenir un bon i just finançament, ajustat a les competències i serveis que ofereixen, per una millora de la gestió i la planificació, més eficient, i sobretot per la seva capacitat de fer créixer i madurar encara més la nostra democràcia en transparència i participació.

Fa 35 anys els municipis van jugar un paper clau en la democratització del nostre país; avui tenen encara, i han de seguir tenint en el futur, un paper clau en la millora de la democràcia, de la cohesió social, del desenvolupament i preservació del territori i de la lluita i conquesta de les llibertats!

dimecres, 2 d’abril del 2014

2 llibres d'història de 1974 sobre el marxisme


Cercant arguments per escriure sobre fets relacionats amb la història que s'esdevinguessin el 1974 he topat amb dos llibres, cap dels dos els més crucials dels dos autors, dos historiadors, ells sí, crucials, imprescindibles, que ens han ajudat a comprendre més i millor la nostra història contemporània: Pierre Vilar i Josep Benet.

Ambdós llibres tenen com un dels seu principals motius l'estudi i revisió del marxisme:

- "Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936: textos de moviments i partits polítics." (París: Edicions Catalanes de París, 1974), sota el pseudònim de Roger Arnau

- "Historia marxista, historia en construcción: ensayo de diálogo con Althusser" (Cuadernos Anagrama, 1974)

Aquests dos llibres expliquen prou bé les necessitats històriques, també de l'historicisme, del moment! Amb una universitat que ja des de finals dels anys '60 comença a fer bullir l'olla intel·lectual i reivindicativa els historiadors no resten al marge, ans al contrari, de la necessitat de refer el discurs històric imposat pel franquisme, revisant i posant al dia qüestions tan vitals per l'època (ara ens semblen arcaiques) com el marxisme.

Ambdós llibres són una mostra d'aquest debat intel·lectual viu i intens de l'època sobre el marxisme; al seu llibre Pierre Vilar dialoga (discuteix) amb el filòsof francès Louis Althusser, comunista militant, mentre que he llegit que el llibre de Josep Benet (Roger Arnau) el va escriure com a resposta, en alguns punts, al llibre "Catalanisme i revolució burgesa" (1967) de Jordi Solé Tura.

Sense entrar en el detall dels debats, discussions i diferències entre ells sí que em resulta interessant aquest diàleg històric i intel·lectual sobre els moviments socials, sobre l'economia... en aquest cas sobre el marxisme.

Als anys '60 prenen molta força historiadors com Jaume Vicens Vives, un recuperat Ferran Soldevila i, especialment a partir de la publicació del llibre "Catalunya dins Espanya", Pierre Vilar.

El marxisme és música de fons en bona part de la lluita antifranquista, especialment la d'arrel comunista i socialista, majoritària, i esdevé objecte de recuperació i estudi, objecte també de debat pel que fa a la seva actualització!

Si remeneu la biblioteca de qualsevol "progre" dels anys '70 del segle passat hi trobareu, com a mínim, una referència sobre Marx o el marxisme... Fins i tot si remeneu la biblioteca de de qualsevol "petit burgès catalanista", algun d'aquells "nois amb corbata que no anaven a la presó", és molt probable que també en trobeu algun...

Qui sap, potser a casa dels primers hi trobeu el de Pierre Vilar... i a casa dels segons el de Josep Benet... o viceversa, mai se sap!

Quaranta anys després el marxisme sembla haver-se diluït com a moviment de pensament majoritari, engolit pel capitalisme especulatiu i víctima (una més) de la crisi de la socialdemocràcia europea... Li costa trobar el seu lloc en aquesta societat líquida, en aquest món que ha abandonat conceptes com "internacionalisme" per dir-ne, tot i que ni molt menys és i vol dir el mateix, "globalització"...

Però gràcies a la història, també als (encara presents) revolucionaris, és present i sobreviu el marxisme al segle XXI, el marxisme de Karl Marx... i afortunadament també el de Groucho!

-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió, la ràdio i la política, i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de l'òptica de la ciència i la tecnologia!

dimarts, 1 d’abril del 2014

A la Gigafoto de la Via Catalana hi quedarem tots retratats!

Ho sap tothom i és profecia: avui finalitza el compte enrere per a la presentació de la Gigafoto de la Via Catalana.

Avui a 2/4 de 5 de la tarda l'ANC presentarà a Barcelona la Gigafoto de la Via Catalana  i aquesta ja es podrà veure, finalment, en aquest web: http://www.gigafoto.assemblea.cat

Sabem que la independència no és tasca fàcil ni, per pressa que es tingui, s'assolirà ràpidament! Ens pensàvem, això sí, que menys costaria la Gigafoto, que certament ha tingut un llarg (i no sé si dolorós) part!

Jo ja me'n faig el càrrec que això de la Gigafoto hagi trigat tant: la feinada que deuen haver tingut només per posar en solfa les fotos que vaig fer del tram 610 de la Via Catalana!

Diu l'ANC que a la Gigafoto hi trobaré #ElMeuLlocalaHistòria...



Jo tan sols espero trobar-hi la manifestació més clara i diàfana del que va ser la Via Catalana: un acte reivindicatiu, festiu, cívic i pacífic que va unir moltes voluntats en una: voler decidir, i decidir ser independents!

A l'espera de veure finalment la Gigafoto, si teniu set de Via Catalana i, sobretot si vau formar part del tram 610, aquí podeu veure les imatges del tram...




... recollides també en aquest vídeo!



Aquesta tarda, finalment, quedarem tots retratats!