La Via Catalana va ser un èxit, també a Sarrià de Ter.
El passat 11 de setembre de 2013, diada nacional de Catalunya, Sarrià de Ter va ser una baula més de la gran cadena humana que va resseguir el nostre país de sud a nord.
A Sarrià de Ter milers de persones, veïns i veïnes, però també gent vinguda d'arreu, des de la veïna Girona, des d'altres comarques, fins i tot des d'Andorra, vam formar una cadena humana al llarg de l'autovia en tot el terme municipal distribuïts en diferents trams sota la supervisió i organització dels voluntaris de l'ANC de Sarrià de Ter. Les imatges dels trams de la Via Catalana al seu pas per Sarrià de Ter descriuen prou bé com el poble va viure aquesta important fita!
La Via Catalana va ser un èxit no només per l'alta participació que va tenir, sinó sobretot pel civisme que va regnar al llarg de tota una jornada altament reivindicativa! Civisme per part de tots els qui van participar-hi, però també civisme pels qui, sense assistir-hi, van respecta la Via Catalana en tant que manifestació lliure, voluntària i cívica.
La Via Catalana va ser un acte reivindicatiu, però alhora també festiu!
El caràcter familiar i generacional de la cita també hi van contribuir: feia goig veure fins a 3 o fins i tot 4 generacions d'una mateixa família participant a la Via Catalana! A diferència d'altres manifestacions, de tall més clàssic com la de la diada de l'any passat, el format de la Via Catalana va permetre la participació de moltes persones que, d'altra manera, potser no haurien participat; a més en el cas de Sarrià de Ter, poble per on passava la cadena humana, aquest fet ho permetia encara més.
I després de la Via Catalana, què?
Després de la Via Catalana l'agenda política està marcada quasi exclusivament per la consulta que, previsiblement, caldria convocar l'any vinent, l'any 2014. És aquesta qüestió l'epicentre de l'actualitat, del debat, de l'opinió pública i publicada i és fins i tot aquesta qüestió el principal argument d'altres temes, no menys importants, com les retallades, l'atur o la crisi econòmica que tan ens afecten a tots nivells.
Circula la política del nostre país de manera quasi exclusiva per l'eix nacional, i quan sembla que tímidament es decanta per l'eix més clàssic de "dreta-esquerra", de polítiques progressistes vs. conservadores, el debat comença i acaba quasi sempre amb la qüestió nacional.
Sembla, doncs, que cal primer resoldre l'atzucac nacional per a poder dirimir, després, totes les altres qüestions. Molt bé, doncs resolem primer aquesta qüestió, fem-ho votant, com s'ha de fer, per a decidir què volem fer amb el nostre país.
I és que aquesta és la qüestió, fer-ne via, però... cap a on?
Avui per avui es dibuixen dos escenaris molt clars i alguns matisos. Els dos escenaris són que Catalunya esdevingui un estat independent o bé que romangui dins l'estat espanyol. Aquests escenaris es configuren a partir de les posicions contraposades entre els qui estan a favor de la independència de Catalunya i els qui no.
Però aquestes posicions tenen, cadascuna d'elles, alguns matisos, sobretot perceptibles entre els qui diuen no voler la independència de Catalunya. Entre els no independentistes hi ha tan els anomenats “unionistes”, que en essència volen que res, o poc, canviï, com els federalistes, que proposen una alternativa tan a la independència com al manteniment a l'actual “statu quo” en allò que s'ha anomenat “tercera via”.
Resten encara molts interrogants per resoldre: hi haurà consulta? En quina data? Amb quina pregunta? Però mentre tots aquests interrogants no es resolen es fa més necessari que mai que fem via, encara que sigui des de la provisionalitat actual, per sortir de la crisi, aturar els desnonaments, reduir l'atur, aturar les retallades en els serveis públics...
Hem de voler votar, necessitem exercir el nostre dret a decidir, però no podem esperar la consulta sobre la independència per a decidir quin país volem!
Article publicat al número 86 de la revista Parlem de Sarrià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada