Miquel Diumé

Hospital Trueta un dia i any que ara no recordo amb exactitud. Tampoc el motiu pel qual jo hi era, a urgències. Però sí recordo que vaig coincidir amb un nen, uns anys més petit que jo, que havia anat a urgències per què li fessin un rentat d'estòmac: s'havia empassat una pila... Aquest nen era el fill petit d'en Miquel Diumé. Ell i el seu germà gran, un any més petit que jo, anaven a l'escola Montjuïc de Girona, la mateixa escola on vaig cursar la primària (l'EGB, que es deia aleshores).

Al llarg dels anys '90, durant alguns anys, acompanyava la meva mare als Plens de l'Ajuntament de Girona. Quan els Plens entraven en moments de baixa intensitat m'entretenia mirant les dues taules situades entre els bancs del públic i les cadires dels càrrecs electes, taules destinades als periodistes. Entre els periodistes hi havia Miquel Diumé. Ens havíem trobat, saludat i xerrat alguna vegada per Girona, però jo sempre el recordaré a la sala de Plens de l'Ajuntament de Girona, gravadora en mà i prenent notes...

Ahir la meva mare em comentava, a primera hora del matí al cotxe, anant junts a treballar (com altres dies de pluja) que un bon amic i il·lustre gironí està passant per uns moments especialment delicats, molt delicats. Més tard em truca i em comunica la luctuosa notícia de la mort d'en Miquel Diumé...

METÀSTASI!!! és el títol del seu darrer post del seu bloc: Blog d'en Miquel Diumé. Un periodista (principalment) radiofònic.

Vaig caminant cap el Castell de Sant Miquel, i un dolor intenssíssim a la columna vertebral m'obliga a tornar cap a casa. A urgències del Trueta em diuen que es tracta de l'artrosi i que faci descans i prengui anti-inflamatòris. També em recomanen que em vegi el traumatòleg.
Vaig de dret al grà i em comencen a fer massatges. Al cap d'una setmana, la fisioterapeuta, veien que la cosa no millora, m'aconsella que em vegi el metge.
Decideix que em facin una ressonància magnètica i quan tinc el resultat, l'informe ho diu clarament: METASTASI.
Les primeres hipòtesis apunten cap al càncer de ronyò del qual em varen operar l'any passat però, les proves posteriors, demostren que tinc un tumor maligne al pulmó dret amb metàstasi, a més de la columna vertebral, al fèmur i a la cadera.
Mans a la feina i ràpidament començo el tractament al Trueta. No es aconsellable operar i, per tant, s'ha de fer quimioteràpia i unes sessions de ràdio per veure si disminueix l'intens dolor que tinc.
I en aquestes estic. Amb bons ànims, però conscient de la gravetat de la situació.
Es per això que tinc el bloc tant abandonat. Molts dies no tinc delit per fer rès i fins i tot aguantar el telèfon em cansa. Ja em discukpareu!!!

Miquel, descansa en Pau. Voldria finalment expressar el meu condol per la Dolors, en Xavier i en David.

-------------------------------

pd1: entrevista del diari El Punt a Miquel Diumé.

Fragment: «Ara és més fàcil, però crec que no s'ha simplificat la feina, sinó que s'ha complicat molt. Abans, si havies de cobrir una notícia en un poble, el primer que feies era buscar una cabina per poder passar les cròniques. Ara tens el telèfon mòbil, però passa alguna cosa i tothom t'està trucant que ja volen la informació, abans de saber fins i tot què ha passat. A més, jo m'he trobat que una persona vagi a cobrir tres rodes de premsa i un judici, per exemple, i així és impossible fer-ho bé.»

pd2: Diari de Girona. Mor Miquel Diumé, mestre de periodistes

Fragment: Va entrar a la ràdio per l'amistat amb Enric Frigola, aleshores locutor de Ràdio Girona. Va començar a freqüentar els estudis del carrer de la Força fins que un dia, en el programa Resurrexit va dir unes paraules. Després d'aquests primers contactes, va entrar a La Voz de Gerona l'1 de maig de 1966. Allà va fer de tècnic, locutor i finalment com a director, el 1982. Una de les primeres accions va ser suprimir l'emissió del rosari.

pd3: Dani Vivern al Diari de Girona. Miquel Diumé i Vila

Fragment: En Miquel Diumé ha viscut 60 anys, un dens període de canvis històrics, tecnològics, socials, que ell ha reflectit a les ones de la Ràdio Nacional ininterrompudament des de l´any 1966. Quan encara l´emissora era La Voz de Gerona. Com ell solia dir, hi havia fet de tot, des de locutor a director, passant per totes les etapes d´un bon professional de la ràdio, i amanint-ho amb les anècdotes, les solucions tecnològiques improvisades, les corredisses, les emocions i tot allò que fa que, a vegades, la ràdio sigui en color. Des del Col·legi de Periodistes, els membres de la Junta, de la qual ell ha format part fins aquest moment com a Tresorer, us fem saber aquesta trista notícia. Una d´aquelles que ningú no voldria donar mai. Però estem segurs que, posat el cas, en Miquel hauria estat capaç de fer-ne, fins i tot, alguna de les seves infinites facècies.

pd4: El Punt, en un article signat per Salvador Garcia Arbós. Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

Fragment: De totes les informacions que va donar al llarg de la seva vida, destacaria la notícia de la mort de Josep Pla. Miquel Diumé la va anunciar al món el matí del 23 d'abril del 1981, un dia plujós de primavera, com avui. Que ningú no es pensi que ho va saber perquè tenia contacte –que en tenia–, o perquè treballava a Radio Nacional. Ho va saber perquè hi era, perquè era un observador, un professional, un senyor periodista de carrer. Una crònica de Jaume Pol i Girbal relatava en un article a El Punt l'ofici d'en Miquel aquell dia: «Va veure una dona gran, grossa i senzilla d'ulls plorosos, masovera del mas Pla: ‘No li hauria de dir res, però no ho puc pas callar, però el senyor Josep s'ha mort ara mateix.»

pd5: Narcís Genís [bitàcola], president del Col·legi de Periodistes de Girona, al diari El Punt: Tot un periodista

Fragment: Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l'any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d'un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar.

pd6: Lluís Freixas al diari El Punt. Un adéu a Miquel Diumé

Fragment: Però per a qui l'hem conegut no pot haver-n'hi cap, de virtut, que passi al davant de la seva bonhomia, la seva noblesa, el seu despreniment, el seu humor impertorbable, que s'alçava com una muralla inexpugnable contra les adversitats quotidianes i també contra els grans naufragis, com el que han hagut d'afrontar els darrers mesos ell i la seva família. En Miquel era aquell home que durant anys va trucar cada dia a l'alcalde de la seva ciutat i li va explicar un acudit. És clar que era una excusa per fer la seva feina, però si més no va trobar la manera de fer agradable l'obligació. En Miquel era d'un altre tremp. Comproveu-ho, si voleu, al seu bloc a internet; mireu com afrontava la malaltia que se l'ha endut. Fins al darrer moment ha estat exemple de tenacitat.
gir