Així comença... Superadas 1

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se l'any 2002, segueix estant d'actualitat i, alhora, d'utilitat; d'utilitat per a empènyer, a través de l'humor, el feminisme, per a fomentar la igualtat: "Superadas 1".

"Superadas 1" (RqueR editorial, 2002), de la dibuixant argentina Maitena, és un primer recull de les vinyetes gràfiques publicades per l'autora al diari argentí "La Nación", en les que retrata la vida quotidiana de les dones amb humor i ironia, tractant temes com les relacions de parella, la maternitat o els estereotips de gènere.

El llibre va tenir dues edicions més ("Superadas 2" i "Superadas 3") i abans Maitena ja havia tingut un gran èxit amb la publicació de les seves tires còmiques "Mujeres alteradas", inicialment en diferents revistes i posteriorment en fins a 5 llibres.

"Superadas 1" té una dedicatòria a manera de pròleg que Maitena (nom artístic de Maitena Inés Burundarena) dedica al seu pare.

"Superadas 1" és un llibre que comença així:

a Burunda

Cuando me llamaron del diario La Nación para que dibujara un chiste todos los días, lo primero que hice fue contárselo a mi padre. No me creyó. Le resultaba imposible que ese tradicional matutino tan serio y prestigioso, que lo había acompañado cincuenta años de su vida informándolo de las cosas que para él eran realmente importantes, se interesara de repente en mí, una poco conocida dibujante de historietas en revistas under o femeninas (lo que para él era más o menos lo mismo, ya que consideraba que esas cosas de las que ahora las mujeres tan abiertamente hablaban eran un asco).

A mí me hacía mucha gracia cómo se refería a las mujeres que se divorciaban y se volvían a casar, tomaban anticonceptivos o se psicoanalizaban, o todo eso junto. Las llamaba, despectivamente, esas superadas.

Mi padre murió, convencido una vez más de que yo deliraba, tres meses antes de que empezaran a salir mis chistes en el diario, a los que llamé, en su honor, Superadas. Y que hoy recopilo en este libro que le dedico con todo mi amor.

Un tastet de les vinyetes...