Així comença... "Dona de teatre"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que relata la vida i obra, bé, més aviat obres, d'una de les grans actrius gironines (també catalanes), Cristina Cervià Sancho, que dies enrere va fer sis anys que ens va deixar. "La Cervià" no només va ser una militant del teatre, també del teatre fet des de la perifèria barcelonina, tot un atreviment digne d'una gran actriu.

Diria que la primera obra que li vaig veure interpretar va ser l'any 1991 amb "L'hort dels cirerers", de Txékhov, amb el Talleret de Salt, tot i que la recordo més a "Els fruits saborosos", de Josep Carner, de 1996.

El llibre "Dona de teatre" (Editorial Gavarres i Fundació Valvi, 2022), escrit per Núria Martí Constans, comença així:

"Si soc actriu és per culpa d'aquest senyor de cabell blanc, que és el meu pare." Amb aquestes paraules, Cristina Cervià responia la pregunta d'un espectador a la Sala La Planeta de Girona, en un col·loqui postfunció. Li havien demanat d'on li venia la passió pel teatre. Mentre parlava, la Cervià assenyalava l'altre Cervià, l'home alt i canós que era entre el públic.

Joan Cervià Grabalosa neix el 1937, en plena Guerra Civil, al número divuit del carrer del Progrés de Girona -l'actual carrer Nou-, molt a prop de la fàbrica tèxtil Grober, llavors la indústria més important de la ciutat. El pare se li mor quan ell té quinze dies i la mare desapareixerà, de manera que són els avis materns i un oncle els que se'n fan càrrec. El febrer de 1939, però, els Grabalosa han de deixar casa seva. La guerra s'acaba i Girona ha estat durament bombardejada per l'aviació italoalemanya, aliada de Franco. Els republicans es retiren in extremis i apliquen la política de terra cremada. Amb tot plegat, el carrer del Progrés és el sector de la ciutat més devastat: les flames devoren la Grober i també altres negocis, com ara els Almacenes Llens, la botiga de teixits dels Comadira, de militància carlina. El foc arriba al número divuit, encara que no és un objectiu concret, i la família, doncs, amb el nen Cervià, n'ha de marxar. Aviat s'instal·len tots en una finca amb entrada al carrer de Germans Busquets, un carreró sense sortida a la part alta de la Rambla de la Llibertat, però amb balcons que miren aquest passeig arbrat. Als anys quaranta i als cinquanta, a Girona, tot passa a la Rambla, l'avinguda que comença a prop del Pont de Pedra i que baixa en paral·lel al riu Onyar. És allà -i al que llavors es diu Carreró Álvarez- on creix Joan Cervià.