Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre, "Informe al difunt" (La Campana, 2008), de Teresa Pàmies, que vaig comprar en una estació de tren, i no és l'únic!
D'aquest llibre, tornant-lo a agafar de la modesta llibreria de casa, n'he descobert dues coses, un parell d'anècdotes personals, que no recordava:
- que el vaig comprar el 26 de març de 2008 a l'estació de Sants de Barcelona
- que me'l vaig llegir, o com a mínim començar a llegir, aquell mateix dia al tren en el trajecte de tornada a casa
El punt de llibre que vaig fer servir és un bitllet del tren regional d'aquell mateix dia, picat al matí a un quart tocat de vuit i a la tarda a tres quarts tocats de set, i s'hi observa clarament el traç que hi va deixar el revisor quan em va validar el bitllet.
El llibre és un informe (a manera de carta) que Teresa Pàmies li envia al difunt, al seu marit difunt, Gregorio López Raimundo, figura imprescindible del PSUC en la clandestinitat durant la dictadura franquista. Com diu la contraportada del llibre, "Informe al difunt és un cant a la lluita i a la vida, que en aquest cas són la mateixa cosa".
Vas morir la matinada del dissabte 17 de novembre de 2007 amb la mà refredant-se entre les del nostre fill Antonio, que t'havia vetllat al capçal del llit de l'Hospital de l'Esperança. T'hi havien ingressat sis setmanes abans. L'Hospital et podia proporcionar uns tractaments mèdics en unes condicions que no teníem a casa.
Els darrers anys passàvem les dues primeres setmanes d'agost al Balneari Prats. I enguany el tercer dia al balneari, dinant al menjador ple d'estiuejants, vas tenir un mareig amb tremolor, incontinència urinària i pèrdua de l'equilibri. Això va requerir l'assistència immediata de cambrers i comensals que s'alçaren per ajudar-me a traslladar-te a la nostra habitació, que, per sort, era a peu pla i a pocs metres de distància. Els nostres amics Santiago Carrillo i Carme Menéndez es van alçar de la taula veïna i participaren en l'operació de la qual tu eres parcialment conscient, tot dissimulant la humiliació i la vergonya que et produïa el patètic episodi de la senectut i els seus efectes repulsius, més insuportables que el dolor reflectit en el teu rostre convulsionat i lívid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada