Passejar pels cementiris

Avui moltes persones farem via cap als cementiris dels nostres pobles, barris i ciutats per recordar els nostres difunts, que hi reposen, confiem, en pau. En molts casos, com feien les Teresines, hi ha qui hi haurà anat algun dia abans per netejar la làpida i portar-hi flors naturals, per substituir-les després per les artificials que hi romandran la resta de l'any.

Avui moltes persones farem via cap als cementiris i a banda de visitar les làpides dels nostres difunts, de familiars més o menys propers, d'amics, coneguts i saludats, passejarem i farem el volt pels seus carrers.

Els cementiris conviden a passejar-s'hi, fins i tot a perdre's-hi (de dia, que de nit el passeig ja pren un altre caire, més halloweenià...) si el cementiri és gran. Passejar-s'hi tranquil·lament, sense presses, observant les làpides, amb un punt tafaner, i meravellant-nos amb els panteons i la seva majestuositat escultòrica.

Hi ha cèlebres cementiris que, bé per qui acullen en repòs etern, bé pel valor escultòric dels seus panteons, bé per ambdues coses, formen part dels circuits turístics, però per passejar-nos-hi, qualsevol cementiri és vàlid, per petit i modest que sigui. No sé si a vosaltres també us passa, però amb mi funciona el magnetisme que tenen, aquesta atracció que t'hi fa entrar, en part per curiositat, en part per tafaneria i sobretot per la calma que transmeten.

En cementiris més aviat petits, de pobles o de barris, pots refer-ne la crònica social a partir de les inscripcions dels noms i dates de les làpides, amb sagues familiars i parts d'arbres genealògics inacabats. Als cementiris hi reposa part de la nostra història, de la particular que s'escriu en minúscula, de la que surt als llibres que s'escriu en majúscula...

Des del panteó més espectacular fins a la làpida més modesta, passejar pels cementiris ajuda a fer evident que la mort no coneix classe ni condició, tampoc edat. També que, més enllà de tres generacions enrere, la memòria se'ns perd i arriba el punt que els morts, els nostres propis difunts, també esdevenen invisibles i fins i tot anònims, que els seus noms i referències deixen de formar part de la làpida, que prioritzem les morts més recents, la dels familiars que els supervivents hem conegut.

Els cementiris també parlen de nosaltres i de com ens relacionem amb la mort, fins i tot amb la nostra. Quan m'hi passejo sempre penso que jo, com tantes altres persones, no seré carn de cementiri; el meu destí físic, com a donant de cos, és un altre. No són poques les persones que no hi anirem mai, al cementiri, que cerquem altres indrets per al nostre repòs etern, o per a la nostra eternitat, amb repòs o sense, o simplement per al no-res que, com penso jo, és el que vindrà (tornarà) després.

Així que mentre visqui gaudiré dels cementiris, dels seus carrers, les seves làpides, de les fotografies dels difunts i de les flors dels qui els ploren; i dels panteons que guarden amb grandiloqüència el repòs dels més rics del cementiri.