dimecres, 14 d’agost de 2019

Què n'heu fet de les meves cartes?


Photo on Foter.com
Entre finals dels vuitanta i mitjans dels noranta, naturalment del segle passat, vaig escriure força cartes. El període, no crec que fos una casualitat, coincideix amb la meva adolescència i joventut, és a dir, entre els catorze i quinze, i els vint-i-pocs anys...

En aquells anys em cartejava amb amistats del Cau, sobretot, i també amb alguna de l'institut; amb les del Cau, no per motius de distància física o temporal, ja que ens veiem tot sovint, sinó com un element més de la nostra amistat; amb les de l'institut sí, sobretot per la distància física i temporal, alguna irremeiablement insalvable...

De totes les relacions epistolars, algunes més freqüents, d'altres més esporàdiques, conservo les cartes que em van escriure, les que jo vaig rebre, i les conservo com un tresor.

Un tresor en tant que testimoni de l'amistat i del que vam compartir en aquells anys, i un tresor també, avui, pel risc d'extinció que les cartes, personals i manuscrites, semblen patir des de la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials.

Hi ha dies que em ve de gust rellegir aquelles cartes, una manera de reviure aquells moments, com quan mirem fotografies pretèrites o rememorem els records; les cartes, però, tenen una mirada més personal, a vegades també més íntima, que fa que el temps evocat quasi el puguis assaborir de nou, amb el gust original, sense els inevitables additius dels records.

I malgrat aquesta intensitat, sempre que rellegeixo les cartes, m'aclapara una mena de sensació de buit, com si notés l'extremitat amputada, quelcom que no tinc i no obstant estranyament percebo: és el buit de les cartes que jo vaig escriure, que tal vegada algun dia us vaig escriure, prèvies i/o resposta de les que vaig rebre.

Què n'heu fet de les meves cartes? Les conserveu, encara, com un tresor? O romanen enterrades, i quasi oblidades, a casa els vostres pares? O qui sap, tal vegada un dia us en vau desfer, juntament amb altres rampoines del passat, doncs ja feia massa temps que notàveu que us feien més nosa que servei?

Quan rellegeixo les vostres cartes em vénen ganes de llegir les meves, i en alguns casos fins i tot les enyoro, impotent per recordar amb detall què deien i enganyant-me a mi mateix pensant que, com les vostres que tinc jo, també em pertanyen.

Potser per això jo conservo les vostres amb tant de zel, potser per això em costaria desferme'n si mai me les demanéssiu.

Si encara conserveu les meves, i si fins i tot si algun dia perdut les heu tornat a llegir, fantàstic! Si ja us fan nosa i us plantegeu llançar-les, valoreu la possibilitat, per remota o estranya que us pugui semblar, d'enviar-me-les!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada