dimarts, 6 de juny del 2017

Una samarreta (del Girona) de primera!


No, no recordo que el meu pare em portés a veure el Girona, pobret, quasi no en va tenir oportunitat... I no, tampoc jo he portat fins ara a cap de les meves tres filles al camp, qui sap potser encara en tinc l'oportunitat...

Són moltes les històries que aquests dies els gironins i gironines recorden i expliquen, històries particulars que han brollat amb l'ascens: pares (o avis) que diuen els seus fills (o néts) al camp, els més grans a Vista Alegre, els més joves a Montilivi, records d'exjugadors llegendaris, o simplement exjugadors sense llegenda... Aquests dies molts gironins han tret la pols als records vinculats al Girona FC, aquests dies, ni que sigui per uns moments, molts pares i avis s'han tornat a fer intensament presents...

L'esport en general, en aquesta ocasió el futbol en particular ja les té aquestes coses: hi molta més vida que només la dels vint-i-dos jugadors que corren rere la pilota.

En el meu cas però, no recordo que el meu pare em portés a veure el Girona però sí que, d'alguna manera, a la seva manera, ens va portar el Girona a casa!

Fa dos anys, quan el Girona semblava que tenia l'ascens a l'abast, tot dinant a casa la meva mare i comentant la jugada ella es va treure de la màniga (bé, en realitat la va treure d'un armari) una samarreta del Girona amb el número 6 al dorsal que no podia ser de ningú més que del meu pare!

Ei no, no us precipiteu i traieu conclusions equivocades! El meu pare va jugar a futbol, però no al Girona FC!

La samarreta, de finals dels anys setanta o principis dels vuitanta i sense escut!, li deurien donar per disputar un partit amistós quan va ser regidor de l'ajuntament de Girona, algun partit de costellada... La meva mare recorda que també hi havia unes mitges, també blanc i vermelles, però qui sap si encara romanen entaforades al fons d'un oblidat calaix, o simplement no van superar el que avui anomenem "fer un Marie Kondo", però que de tota la vida n'hem dit fer endreça!

Fa dos anys la samarreta va tornar al fons de l'armari però ahir, després de l'anhelat ascens, vaig demanar a la meva mare que la rescatés de nou. És curiosa aquesta necessitat que tenim, davant de fets històrics presents de connectar-los, i connectar-nos amb el vincle que ens uneix amb el passat i les persones que estimem que en formen part...

Aquests dies són molts els gironins que hem recuperat fotografies, anècdotes i curiositats d'antuvi per fer-les presents, per fer-les protagonistes també d'aquest històric ascens del Girona; en el meu cas, una samarreta del Girona!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada