Aquests dies anglosaxons...

A un mes vista de les festes de Nadal, engreixem la maquinària comercial i consumista amb l'encesa dels llums de Nadal i les campanyes d'aquests dies anglosaxons que hem importat i abraçat, com tantes altres coses, dels Estats Units: el Black Friday i el Ciber Monday.

Si en la litúrgia de l'església se celebra l'Epifania el sis de gener, en commemoració de la manifestació de la divinitat de Crist als Reis d'Orient, aquests dies s'ha celebrat l'epifania consumista en commemoració de la manifestació de les compres compulsives de regals que s'obriran entre la nit de Nadal, per obra i màgia del Tió, i la diada de Reis. És aquesta, la nova litúrgia prenadalenca...

Reconec que aquest any no he sucumbit a la temptació dels (teòrics) descomptes i dissabte a la tarda vaig sentint-me com Odisseu lligat al pal del seu vaixell mentre navegava pel territori de les sirenes i els seus bells i perillosos cants. Passejava jo pel centre de Girona atordit pel reclam dels descomptes, que em cridaven des dels aparadors; fins i tot vaig entrar en un parell de sabateries, i vaig aconseguir sortir-se sense, ni tan sols, haver-me provat cap sabata, i mira que n'hi havia que m'agradaven. El cert és que, afortunadament, ja vaig prou ben calçat, no necessito més sabates.

El cas és que aquests dies de suposats grans descomptes i promocions ja no duren un dia o dos, sinó una setmana pel cap baix; i si bé és evident que podem trobar-hi bones oportunitats, en general, i jo el primer, solem caure-hi i comprar més per caprici que per necessitat.

En fi, digueu-me carrincló, però a mi m'agraden més els dies que aquí diem en català, com el dijous gras, Dimecres de Cendra, el Diumenge de Rams, el Divendres Sant, el Dilluns de Pasqua... És clar que no tots els dies aquests anglosaxons són perniciosos: avui és el Giving Tuesday!

Teorema de Clàudia

Diu el diccionari que un teorema és, en una teoria, un enunciat demostrable i, en l'accepció relacionada amb les matemàtiques, "qualsevol proposició matemàtica que pot ser demostrada a partir d’unes hipòtesis, uns axiomes o altres proposicions demostrades anteriorment".

El teorema més conegut és el de Pitàgores, que diu que "en un triangle rectangle el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels catets". Qui més qui menys haurà fet una regressió, més o menys plaent, a l'escola o a l'institut... 

Pitàgores, filòsof i matemàtic grec, no només va descobrir aquest teorema, tot i que és aquest teorema el que ens l'ha fet present i conegut fins als nostres dies, com a mínim, a les classes de matemàtiques.

Com altres filòsofs i matemàtics clàssics, Pitàgores també tenia una vocació docent i divulgativa, exemplificada entre d'altres en l'Escola Pitagòrica; la jove matemàtica de la família, la Clàudia Casero Canyigueral, també té una forta vocació docent i divulgativa, i és precisament aquesta vocació la que l'ha empès a ser professora de matemàtiques i, més recentment, a desenvolupar el seu propi teorema, el Teorema de Clàudia.

Teorema de Clàudia és el perfil d'Instagram (i TikTok) en el que cultiva el seu vessant divulgatiu, amb petites peces informatives sobre matemàtiques, matemàtics, la seva història i les seves històries! De moment podeu trobar-hi una pregunta sobre els nombres naturals i els nombres enters, una explicació sobre el diagrama de Voronoi i un record per al matemàtic català (gironí per a ser més precisos) Lluís Santaló.

La manera de plantejar i desenvolupar els temes de la Clàudia fa que, sense perdre un gram de rigorositat (us asseguro que per ella el rigor és innegociable) siguin entenedors i accessibles per a tots els públics i tots els nivells de coneixement, des dels més avesats a les matemàtiques als que, com jo, se'ns han travessat.

Us recomano que li feu un cop d'ull i que seguiu el Teorema de Clàudia, ja veureu que la Clàudia pot esdevenir la vostra matemàtica de confiança!

Suite orquestral Francisca de Pedraza. Minuts Musicals històrics

Francisca de Pedraza és, possiblement, la primera dona que va denunciar de forma clara i explícita la violència de gènere.

Nascuda a finals del segle XVI a Alcalà d'Henares la seva infància, òrfena de mare i pare, la va passar com a donzella en un convent fins que un home, Jerónimo de Jaras, un busca-raons i alcohòlic membre d'una coneguda família d'Alcalà, va demanar la seva mà a la priora del convent, l'any 1612.

Només dos anys després Francisca de Pedraza torna al convent demanat tornar-hi, farta del tracte violent que rep del seu marit des que es van casar. Quan el seu marit la va a buscar només rep un advertiment: només pot picar a la seva dona quan sigui necessari per a la seva obediència.

Les pallisses que rep Francisca de Pedraza són violentes i constants i l'any 1618 presenta el seu cas davant el corregidor d'Alcalà, però el funcionari reial defuig la denúncia afirmant que això és assumpte de Déu i la deriva als tribunals eclesiàstics.

No només ella és víctima de les amenaces, pallisses i violacions del seu marit, també els seus fills i, desesperada, acut al seu confessor, qui li diu que ha de poder-ho suportar, que aquest és un comportament normal. L'any 1620 presenta una petició de divorci al Palau Episcopal, refrendada per diferents testimonis, però la seva petició és denegada.

L'any 1622, estant de nou embarassada, Jerónimo de Jaras l'apallissa brutalment al carrer, prop de la catedral, provocant-li un avortament. Recorre de nou davant les autoritats eclesiàstiques i aleshores rep com a sentència favorable la indicació que el seu marit, Jerónimo de Jaras, la tracti amb amor.

L'any 1624 Francisca de Pedraza aconsegueix presentar el seu cas davant el nunci papal, aleshores de visita a Espanya, i aquest li recomana que presenti la seva demanda a l'Audiència Escolàstica Universitària. Finalment, se li concedeix la separació matrimonial, la recuperació del seu dot i la meitat dels béns del matrimoni. També una ordre d'allunyament per part del seu marit, Jerónimo de Jaras. Aquest va recórrer, sense èxit, la sentència.

Francisca de Pedraza és un referent de la lluita feminista i contra la violència de gènere. Alcalà d'Henares lliura des de 2016 un premi en el seu honor, el Premi Francisca de Pedraza contra la violència de gènere.

D'altra banda, l'Orquesta Filarmónica Cervantina de las 25 Villas va encarregar l'any 2018 al compositor Fernando Furones la "Suite orquestral Francisca de Pedraza" per esdevenir, com la protagonista d'aquesta història, un símbol cultural contra la violència de gènere.

Cent vint-i-set, la xifra de la setmana

Cent vint-i-set feminicidis. Entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya hi ha hagut un total de 127 feminicidis. Per si la dada no és prou preocupant, mirem-nos-la amb més detall.

En el 60% dels feminicidis l'agressor ha estat la parella i el 16% l'exparella, en menys del 23% hi havia denúncia prèvia a l'agressor per violència masclista i només el 4% tenien mesures de protecció en el moment del feminicidi. Quasi el 60% de les dones assassinades tenien entre 18 i 50 anys i són més de 90 els fills i filles menors a càrrec de les dones en el moment del feminicidi.

Aquest 2023 ja són 14 les dones assassinades, la xifra més alta registrada en un any, juntament amb la dels anys 2014 i 2021. Aquests dies tornem a dir prou!, prou violència contra les dones, prou violència contra els fills i filles, prou violència contra els fills i filles per a fer mal a les dones. Prou feminicidis!

Però només amb les paraules no aturem aquesta xacra; tampoc només amb els números. Sí amb l'educació i, també, sí amb una justícia que protegeixi a les dones, també als seus fills i filles, en comptes de protegir l'agressor. Perquè l'agressor aprofita qualsevol oportunitat per, com hem vist aquesta setmana al Sense Ficció, atacar "Allà on fa més mal".

Cent vint-i-set feminicidis entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya, 14 aquest 2023; fins que la xifra no sigui zero no podrem dir que anem pel bon camí, fins que no hàgim extirpat la violència masclista de la nostra societat. Malauradament caldran més 25 de novembre...

Prou!

Prou. No caldria dir res més, però malauradament cal. Prou, tot i que no qualsevol prou, que són moltes les definicions d'aquesta paraula. Prou, doncs, en la seva definició com a interjecció: "Ja basta, no més".

També podríem dir "s'ha acabat", expressió que ha esdevingut lema de denúncia per tot l'afer Rubiales. Podríem dir "prou, s'ha acabat!"

Però, no, la violència masclista no s'acaba i, de moment, ni les mesures penals ni les educatives han erradicat aquesta xacra. És més, fins i tot tenim la impressió que anem a més, que aquesta és una violència que es manifesta en edats més prematures, que també arrela en les generacions més joves.

Però no per això, i precisament per això, des d'entitats com la meva, Plataforma Educativa, no deixarem de dir "Prou!", que la violència masclista no té cabuda a cap societat, que reafirmem el nostre compromís cap a la conscienciació i la construcció d’un món lliure de violències.

5 fragments del llibre "Johnny va agafar el fusell"

La d'aquest llibre no és una lectura agradable; més aviat és incòmode, fins i tot pertorbadora, i no només pel que explica, també per com ho explica. No sé si aquesta incomoditat també és causada pel fet que en el text no hi ha comes, tot són frases amb punts i seguits i punts i aparts.

"Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, ha estat la primera de les tres lectures del Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans, que es fa a la Biblioteca Just M. Casero de Girona. La participació en el club n'enriqueix encara més la lectura, compartint les impressions i les reflexions del llibre amb altres lectors, aprofundint en el missatge, o missatges que transmet el llibre. El debat i la conversa del club sempre et porta un xic més enllà de la lectura, no només en l'àmplia comprensió de la lectura, també en la presa de consciència.

"Johnny va agafar el fusell", escrit després de la Primera Guerra Mundial i publicat just a l'inici de la Segona, és un crit a la pau i a l'antibel·licisme i deixa anar frases (algunes sembla fins i tot que les escup!) que no van deixar indiferent la societat d'aleshores (més l'europea que l'americana), ni deixa indiferent la d'ara.

Les que contenen aquests fragments tan sols en són una mostra.

"Hi ha moltes lleis que protegeixen els diners de la gent en temps de guerra però que la vida et pertanyi a tu mateix no apareix recollit en cap llibre".

"Defensa els teus ideals mentre no et costin la vida. I diran però segur que la vida no és tan important com els principis. I tu respons ah no? Potser la teva no però la meva sí. Què collons són els principis? Defineix-los i queda-te'ls tots per a tu".

"Podia demostrar que tots aquests assassins retòrics fills de la gran puta que exigien sang estaven equivocats. Els podia dir senyor al meu entendre no hi ha res perquè valgui la pena morir perquè jo estic mort. No hi ha cap paraula que valgui una vida. Preferiria treballar en una mina de carbó a les profunditats de la terra i no tornar a veure la llum del sol i menjar crostes i aigua i treballar vint hores al dia. Ho prefereixo a la mort. Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida. Li ho donaria tot a canvi del poder de caminar i veure i escoltar i respirar l'aire i tastar el menjar. Vostè quedi's les paraules."

"Morir no és noble. Encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història. Encara que siguis tan magnífic que el teu nom es recordi per sempre i qui ha estat mai tan magnífic? El més important és la vostra vida nois. Quan ets mort només vals per a discursos. No us deixeu entabanar. No feu cas quan us toquin l'espatlla i us diguin vine hem de lluitar per la llibertat o la paraula que sigui sempre hi ha una paraula".

"Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell." 

Ja tenim a les mans la lectura següent, el còmic "El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard" de Harkaitz Cano i Adur Larrea.

Del 155 a l'amnistia

El 27 d'octubre de 2017 es va aprovar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, fet que va suposar la suspensió del govern català i la intervenció de l'espanyol. El PSOE de Pedro Sánchez, aleshores a l'oposició, va ser un dels partits que va votar-hi a favor.

Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 2018 va culminar la moció de censura que el PSOE va presentar contra el president Mariano Rajoy i va encimbellar el seu candidat, Pedro Sánchez, a la presidència del govern espanyol.

El 22 de juny de 2021 el Consell de Ministres, ja amb Pedro Sánchez com a president del govern espanyol fruit de les segones eleccions generals de 2019, va aprovar els indults als presos polítics.

El 13 de juny de 2023 el PSOE va presentar, per a la seva tramitació, la llei d'amnistia al Congrés de Diputats; el 16 de novembre Pedro Sánchez va ser de nou investit president del govern espanyol, rebent el suport, entre d'altres, dels partits independentistes.

Podem posar-hi totes les paraules que vulgueu, tots els arguments, totes les paràfrasis, totes les hipòtesis, totes les hipèrboles i fins i tot totes les sospites, però els fets diuen (més que qualsevol paraula) que en sis anys el PSOE de Pedro Sánchez ha passat de votar el 155 a proposar la llei d'amnistia, passant pels indults.

Em sembla prou interessant, aquest viratge, tant com les circumstàncies que l'han motivat, sobretot perquè dibuixa un nou escenari polític a Espanya que, tot i que fràgil, trenca amb l'escenari de confrontació nacional d'anys enrere entre els partits espanyols i els independentistes. De la confrontació al pacte.

El camí traçat pel PSOE, del 155 a l'amnistia, li permet reforçar el relat del diàleg i la negociació, de la desjudicialització del procés i de la cicatrització de les ferides obertes, algunes literalment, l'1 d'octubre.

Serà interessant veure la trajectòria de la llei d'amnistia, també la del nou govern de Pedro Sánchez, més collat i condicionat que mai. La realitat d'avui, però, és que el PSOE defensa l'amnistia i el català a les institucions europees, i potser si al seu dia Albert Rivera hagués pactat amb Pedro Sánchez, les coordenades del PSOE ara potser serien unes altres.

20N, no estaven de parranda

Avui fa 48 anys va morir el dictador, Francisco Franco Bahamonde. Cinc anys després de la seva mort, el 20 de novembre de 1980, Just M. Casero tancava així la seva columna diària Quiosc del Punt Diari, titulada amb un breu 20-N:

"Cinc anys després, perduda la virginitat i amb els braços embrutits de netejar el país, encara no s'ha acabat aquell dia. Se'ns va parar el rellotge de l'esperança, i hem viscut tot aquest temps com a administradors d'una agonia sospitosament incerta, com si encara no hagués quedat tot prou enterrat sota la llosa. Ens cal encetar definitivament el dia 21, sense fantasmes, sense cadenes, sense agendes nostàlgiques. Començar a creure que la resurrecció és possible".

Avui fa 48 anys va morir el dictador i aquests dies estem veient que el seu llegat no estava mort, ni estava de "parranda" (de tabola, de barrila, de gresca!), sinó que estava hibernant i d'un temps ençà s'ha despertat tornant com un fantasma, amb cadenes i agenda nostàlgica.

Malauradament, no va quedar tot enterrat sota la llosa, ans al contrari, el franquisme encara es manifesta i no només als carrers, com veiem aquests dies, i no només de forma tronada i esperpèntica. El franquisme ha tornat a les institucions de la mà de Vox i amb l'empenta del Partit Popular.

48 anys després hem de seguir donant corda al rellotge de l'esperança; l'alternativa és massa terrible.

Strange Fruit. Minuts Musicals històrics

El 7 d'agost de 1930 dos homes afroamericans, Thomas Shipp i Abram Smith, van ser brutalment linxats i penjats d'un arbre de la plaça del Palau de Justícia de Marion, una ciutat de l'estat d'Indiana.

Thomas Shipp i Abram Smith havien estat arrestats aquella mateixa nit com a sospitosos del robatori i assassinat d'un obrer blanc, Claude Deeter, i d'haver violat a la seva xicota, Mary Ball. Una multitud enfervorida els va començar a colpejar, fins i tot amb la col·laboració d'alguns dels policies que els havien arrestat, i alçant una soga d'un arbre els van penjar. El fotògraf Lawrence Beitler va poder capturar l'escena dels cossos penjats sobre els caps de la multitud. Posteriorment, Mary Bell va testificar afirmant que no havia estat violada.

Va poder evitar el linxament James Cameron, també sospitós, escapolint-se entre la multitud, tot i que posteriorment va ser capturat, jutjat i condemnat com a còmplice d'assassinat, tot i la manca d'evidències de la seva acusació. James Cameron anys després va sortir en llibertat condicional i es va implicar en la lluita pels drets civils dels afroamericans.

Aquest va ser un dels molts linxaments contra la població afroamericana, linxaments que van servir d'inspiració del professor i poeta Abel Meeropol per escriure el poema "Bitter Fruit", convertit en cançó sota el títol "Strange Fruit" amb la veu de l'enorme Billie Holiday. La seva interpretació, intensa i emotiva, va fer que la cançó esdevingués un himne en la lluita contra la discriminació racial i la violència.

Cinc mil, la xifra de la setmana

Reconec que això que jo faig quasi diàriament aquí, això d'escriure un bloc, ja fa temps que ha passat de moda tot i que tampoc fa tant de temps que ho estava, de moda.

Jo el vaig començar a escriure fa poc més de 16 anys i, aleshores sí, els blocs, aquestes bitàcoles personals que s'expandien per internet i les (llavors incipients) xarxes socials, eren l'últim crit! Era la manera més fàcil, més accessible per a tothom, d'esdevenir "prosumidor", un neologisme que no sé si encara es fa servir, que és la unió dels conceptes productor i consumidor; és a dir, el bloc et permetia passar de ser un simple consumidor de contingut a internet, a ser un productor de contingut; altra cosa és el públic i abast que aquest contingut podia tenir.

Jo el vaig obrir per un impuls, l'impuls personal d'escriure i dir-hi la meva, també, com tantes altres coses, per mimetisme; aleshores molta gent que seguia per internet tenien el seu bloc, que alimentaven tot sovint de nous continguts. Fins i tot tenia instal·lada una aplicació que et facilitava la subscripció als blocs, de manera que en un sol espai web en veies les actualitzacions.

Aquests darrers anys, amb l'auge de les xarxes socials, primer, i després amb el fenomen dels continguts audiovisuals (de YouTube a Periscope, d'Instagram a TikTok...), molts continguts que abans es publicaven en blocs han passat en aquests espais (de blogger a YouTuber, a Instagramer, a TikToker...), més dinàmics, més moderns, més actuals.

Però jo segueixo aquí i com que qui dies passa anys empeny, ja són cinc mil, més de cinc mil, les entrades que he publicat; ja són, amb aquesta, cinc mil dues petites gotes fredes tremolant que, gota a gota, van omplint aquest bloc...