"¿Se acabó?"

Més que com a fruita madura, Luis Rubiales ha caigut com a fruita podrida. La seva dimissió ha arribat tard i malament des del punt de vista (m'agradaria pensar) de la majoria de nosaltres, tot i que alguns periodistes ben informats apunten que la seva resistència numantina a dimitir només era una estratègia per guanyar temps per pactar una bona indemnització, per a posar preu a la seva inevitable dimissió.

L'afer Rubiales, malgrat tot, ha servit per veure fins a quin punt són profundes les arrels del masclisme i fins a quin punt el masclisme està incrustat en algunes institucions. El petó, aquest inoportú petó, només ha estat la punta de l'iceberg. Com el Titanic, Rubiales s'hi ha encastat.

Un petó que ho ha desencadenat tot i que a banda del president de la Federació Espanyola de Futbol també ha escombrat el seleccionador de l'equip femení; fins i tot ha posat en evidència molts presidents de les federacions territorials, la catalana inclosa, clubs de futbol i futbolistes, alguns recollint cable, d'altres adoptant posicionaments ambigus, d'altres directament donant suport al president defenestrat per la FIFA.

"Se acabó", reclamaven les jugadores, les mateixes que mesos enrere van denunciar que a la federació calia canviar moltes coses; algunes van fer un pas al costat i s'hi van mantenir, renunciant a jugar amb la selecció; d'altres van signar una treva per no perdre's la cita mundialista; totes ara entonen de nou la proclama: "Se acabó".

"¿Se acabó?"
Malauradament, sabem que, tampoc en aquest cas, mort el gos no s'acaba la ràbia. Potser no s'ha acabat, que les futbolistes han començat la temporada de nou fent vaga, reclamant una millora de les seves condicions laborals. Potser no s'ha acabat, però ara ja sabem de quin peu calcen alguns dirigents i, sobretot, de quin peu calcen, dins i fora del camp, les futbolistes.