Paraula de Fabra: pregó

Part del Consell de redacció, en ple pregó! Foto: Ràdio Sarrià

"¿Mamaaaá porqué papaaaá matooooó al pregoneeeroooo?"

L'acudit, vell i suat si voleu, reconec que encara fa riure si, com la majoria d'acudits, està ben explicat.

Avui no es tracta, espero, de matar el pregoner o, en aquest cas, els pregoners: el consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, que amb el seu pregó ahir al vespre van donar oficialment el tret de sortida a la Festa Major de Sarrià de Ter!

Un pregó, també el d'ahir a Sarrià de Ter, fidel a la seva definició:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.
 
2 pregó pasqual LITÚRG Angèlica.

Va ser un pregó coral, com coral és la pròpia revista, un pregó a quatre veus confeccionat a quatre mans i cosit com un patchwork! Confio que el resultat final estigués a l'alçada de les circumstàncies; de moment encara estem vius!

El pregó de Festa Major sol tenir una mena de guió preestablert quan qui el pronuncia és un personatge, un veí o veïna il·lustre que sobretot evoca records de les festes majors d'antuvi, amanits amb vivències personals i, en la majoria dels casos, transferibles.

Però quan el pregoner és una entitat, en aquest cas el Grup Editor de la Revista de Sarrià de Ter (GERDS de Ter) el guió del pregó sol prendre altres camins... així va ser també ahir en el cas del pregó d'ahir.

El que sí tenen tots els pregons és que són el pas previ i necessari perquè la festa, en aquest cas la de Sarrià de Ter, s'escampi pels carrers i barris amb un munt d'activitats per a tots els gustos i totes les edats!

Bona Festa Major!

Municipals 2019: hi haurà llista socialista a Sarrià de Ter?

Alguns dels interrogants que les properes eleccions municipals podrien plantejar-nos ja els hem resolt, d'altres en podem intuir les respostes, tot i que encara no s'han desvetllat del tot (o si més no confirmat oficialment), i n'hi ha uns tercers que no es resoldran fins d'aquí uns mesos. El que es planteja en el títol d'aquest article, com segurament ja heu endevinat, és d'aquests darrers.

A dia d'avui ja sabem que el candidat que ha guanyat les darreres tres eleccions municipals, l'avui president del Parlament Roger Torrent, no serà cap de llista i al seu lloc el candidat a l'alcaldia del grup d'ERC serà l'avui alcalde Narcís Fajula. De fet Fajula serà el cap de llista d'una candidatura que fins ara sempre havia encapçalat Torrent, des de 1999...

A dia d'avui també sabem que el nombre de regidors i regidores que formaran part del nou ple municipal s'incrementarà dels onze actuals als tretze, fruit de l'augment de població del nostre poble, havent superat ja la barrera dels cinc mil habitants.

Aquestes són algunes de les certeses, però també tenim interrogants les respostes dels quals tan sols podem intuir, com intueixo a risc d'equivocar-me que hi haurà llista del PDeCAT; encapçalada pel regidor Jordi Costa? ... I la candidatura socialista?

A dia d'avui no sé del cert si hi haurà una llista socialista a les properes eleccions municipals, però el que sí us puc afirmar amb total seguretat és que en cas d'haver-n'hi jo no l'encapçalaré.

No crec que sigui cap sorpresa, ni que sorprengui a ningú, aquest secret a veus que ara, amb aquest article, confirmo. El meu cicle com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter es tancarà a finals de maig de l'any vinent. Ha hi haurà temps per a valorar-ho, doncs ara el que realment ens interroga és: hi haurà una candidatura socialista a les municipals de 2019 a Sarrià de Ter?

Aquest és un d'aquells interrogants la resposta del qual potser tardarem setmanes, mesos a desvetllar definitivament. Fins aleshores jo només m'atreveixo a expressar un desig i una certesa.

El desig és que sí, que a les properes eleccions municipals els veïns i veïnes de Sarrià de Ter tinguin entre les seves opcions una candidatura socialista que doni continuïtat a les que sempre hi ha hagut encapçalades, des de la recuperació de la nostra independència, per Jordi Cañigueral, Josep Turbau i per mi mateix.

És cert que aquests darrers anys hi ha hagut una important davallada de vot socialista (també i sobretot) a les eleccions municipals, però és important que com a mínim hi hagi l'opció, la papereta. Aquest va ser precisament el principal motiu i objectiu que va fer presentar-me de nou a les darreres eleccions municipals, les de 2015.

El desig d'una candidatura socialista també l'alimenta la possibilitat que el Partit Popular, com ja ha fet en altres eleccions municipals, o qui sap si també Ciutadans, puguin presentar les seves candidatures i realment seria una llàstima que la socialista, una candidatura catalanista i d'esquerres, no hi fos!

Si el desig és que el PSC pugui presentar-se, la certesa és que de moment, no sense dificultats, el partit treballa perquè aquest desig pugui fer-se realitat. El PSC ha iniciat un procés de confecció d'una nova candidatura socialista a Sarrià de Ter, un procés en el que naturalment els i les votants socialistes, també aquelles persones que s'hi sentin properes, poden dir-hi la seva i fins i tot participar-hi!

El PSC ha començat a treballar-hi i si us hi voleu sumar, d'una o altra manera, podeu posar-vos-hi en contacte per telèfon, trucant a la seu del PSC de Girona (972 21 26 08) o bé per correu electrònic (executivacomgironines@socialistes.cat).

Seria una llàstima que els i les votants socialistes, siguin molts o pocs, es sentissin orfes i no trobessin cap papereta socialista per depositar el seu vot.

Article publicat al número 100 de la revista Parlem de Sarrià.

No és per vosaltres, és pel Facebook!

Quan us ho expliqui potser alguns de vosaltres ho atribuireu a l'edat, i qui sap, potser sí teniu raó, que quan passes de certa edat, posem els quaranta, qualsevol decisió sembla presa (només!) per l'edat: que fas esport, per l'edat!; que decideixes prendre't-ho amb més calma, l'edat!; que menges més saludable, l'edat!... Però aquesta decisió, si més no d'entrada, la vaig prendre per altres motius...

Mesos enrere vaig decidir desinstal·lar-me l'aplicació del Facebook del meu mòbil; no va ser l'única aplicació que em vaig desinstal·lar, però de les eines i xarxes socials sí la més significativa!

Abans ja havia silenciat les notificacions, de fet com les de la majoria d'aplicacions, per allò de pacificar la vida (l'edat?!), però veia igualment aquell número en vermell en un racó de la icona blava de l'aplicació, i ja sabem (ho saben també ells) que el vermell ens posa en alerta i ens activa.

Tot plegat, malgrat haver silenciat les notificacions, massa soroll! Massa soroll i també massa espai (que mai en tenim prou!), i com totes les masses piquen finalment vaig acabar prenent la decisió: desinstal·lar l'aplicació.

Des d'aleshores, he de reconèixer, no l'he trobat a faltar, ans al contrari. I com era previsible des d'aleshores també hi he entrat menys, a Facebook. Si abans pràcticament hi treia el nas quasi cada dia ara és estrany el dia que hi entro.

És per això que és a molts de vosaltres aquests darrers mesos no us he felicitat l'aniversari, que el Facebook sempre ens avisa, sempre que li deixem, és clar!, i també us he fet menys "m'agrada" a les vostres publicacions... I que no és per vosaltres, que hi he entrat menys i que no us he felicitat, és pel Facebook!

No sé, tot i que fa més de deu anys que sóc a Facebook, o possiblement per això, cada vegada tinc més la impressió que personalment el Facebook (que no vosaltres!) em fa més nosa que servei... Serà l'edat!

Paraula de Fabra: irrompre

Irrompre no sembla un verb fàcil de conjugar, sobretot perquè entre tantes erres, sobretot la posterior a les inseparables ema i pe, fan patir el risc d'embarbussar-se, verb encara més difícil de conjugar!

Setmanes enrere els CDR (Comitès de Defensa de la República) van irrompre a les seus d'ERC, el PDeCAT i la CUP, talment com el llop a casa dels tres porquets!

En comptes de bufar els activistes van empaperar i pintar les seus dels partits reclamant-los tirar pel dret: República o dimissió!

Els CDR van irrompre, literalment, sobretot a ulls dels dos primers partits, ERC i el PDeCAT, no així el tercer, la CUP... Irrompre: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0079285

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l'establiment i s'ho van endur tot.

Mentre els dos primers van expressar-se manifestament molestos amb tal acció (nosaltres no som l'enemic!) els cupaires els van agrair el gest fins al punt d'aplaudir-los!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, sobretot, la resposta a la cimera bilateral entre els governs català i espanyol, una pèrdua de temps i energies per molts independentistes, que creuen que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, ni a dialogar, res que no sigui la pròpia independència!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, també, la resposta a les constants picabaralles internes entre el PDeCAT i ERC, la darrera escenificada públicament (i per molts impúdicament) des del mateix Parlament de Catalunya!

Ara que sembla que, per raons òbvies, l'ANC i Òmnium Cultural s'han vist relegats a un segon pla els CDR, que van esclatar especialment arran de l'u d'octubre, han irromput a la política catalana per empènyer el procés, per accelerar la República incomodant, si és necessari, als partits que van dir que la implementarien. I és que, no ho oblidem, tal dia farà un any...

"La bomba"

Possiblement ha pres la millor decisió de les tres que podia prendre: quedar-se, marxar a un altre equip o retirar-se.

Quedar-se hagués estat un greu error; suposo que si ell no ho veia clar algú li deuria fer veure. Tot i tenir contracte en vigor no comptava, aquesta propera temporada, per l'entrenador, pel que estava condemnat a passar molts minuts a la banqueta, a entrar poc en les rotacions. Quedant-se corria el risc d'arrossegar-se per les pistes, de deixar de ser un actiu per l'equip a ser un problema.

Marxar a un altre equip, especialment d'una altra lliga, hagués estat una bona opció en cas que el bàsquet (en actiu) encara li corregués per les venes. Podria haver emprès una nova aventura en una altra lliga amb un darrer, i generós, contracte milionari. També és cert que d'aventura ell ja va viure la de la temporada que va jugar a la NBA, lliga a la que no es va acabar d'adaptar; potser per això, i perquè està ben establert aquí amb la seva família, ha descartat tornar a fer les maletes.

Retirar-se segurament ha estat una decisió difícil, possiblement la més difícil i, alhora, la més encertada. Potser s'ha retirat una mica a contracor, resignat davant la voluntat de l'entrenador i el club de prescindir d'ell com a jugador. Però vistes les altres dues opcions aquesta queia pel seu propi pes.

Juan Carlos Navarro "La bomba" es retira després demés de 20 temporades jugant i un munt de títols i reconeixements individuals amb el Barça de bàsquet i la selecció espanyola.

El seu palmarès és impressionant (8 lligues ACB, 7 Copes del Rey, 5 Supercopes ACB, 2 Eurolligues, 1 Copa Korac, 1 Campionat del Món, 2 Europeus, 2 medalles de plata olímpiques i 1 bronze entre altres títols), també els seus rècords i fites individuals (9 MVP, líder de partits, punts, valoració i triples, entre d'altres a l'Eurolliga ), però si avui ja és un mite del bàsquet és sobretot pel seu joc, per la seva habilitat amb la pilota tot i no ser un base, pel seu tir exterior, per la seva visió de joc, perquè mai li ha cremat la pilota en els moments decisius i sobretot per la genialitat que el defineix: la bomba! Un tir entrant a cistella que s'enlaira verticalment evitant el tap dels pivots i que cau, literalment com una bomba, dins el cèrcol!

Tot el que de petit vaig gaudir veient jugar a Juan Antonio San Epifanio "Epi" de gran ho he fet veient jugar a Juan Carlos Navarro "La bomba"!

Si fins ara era un mite en actiu, a partir d'ara ja és, sense cap mena de dubte, llegenda! Ben aviat la seva samarreta lluirà al sostre del Palau Blaugrana al costat de les de Nacho Zolozábal, d'Andrés Jiménez "Jimix", Juan Antonio San Epifanio "Epi" i Roberto Dueñas...

Definitivament Juan Carlos Navarro ha estat la bomba!

No ho poden evitar?

Hi ha un unionisme, aparentment molt lligat a Ciudadanos, que com li passa a Inés Arrimadas dins i fora del Parlament, no ho pot evitar: necessita tenyir-ho tot amb la bandera espanyola i sembrar el conflicte allà on va.

És un espanyolisme d'estirp falangista que durant anys més que adormit semblava minoritari, i que d'un temps ençà sembla haver despertat del malson de la democràcia i de l'escola en català!

Continuo sense entendre la necessitat d'anar a una manifestació per la memòria i el record de les víctimes del 17A amb un barret amb la bandera espanyola, amb un barret i tot el pack sencer; i més que amb la iconografia, del tot innecessària, no entenc la desvergonyida actitud de venir (d'anar a la manifestació) només per conquerir Catalunya, espanyolitzar-la com si fos l'illa de Perejil!

No ho volen evitar i per això, a tall d'exemple, xiulen a la periodista Gemma Nierga reclamant-li que parli només en castellà, no ho poden evitar i per això criden "viva España" (fins i tot en plena interpretació d'"El Cant dels Ocells") en una manifestació per la pau i el record a les víctimes de terrorisme!

No ho poden evitar? Encara pitjor, en realitat (i més que nosaltres ells i elles també ho saben) no ho volen evitar!

Paraula de Fabra: ignorar

Ignorar és no saber, però també, i aquest és el significat que més m'interessa avui, no tenir en compte!

[s. XIV; del ll. ignorare, íd.]

v tr 1 No saber (alguna cosa), no conèixer-la o no tenir-ne notícia. Ignoro on he deixat les claus. Ignorava que les meves paraules l'ofendrien.

2 p ext No tenir en compte (algú o alguna cosa), no fer-ne cas, prescindir-ne. Va ignorar els seus advertiments. Em va ignorar durant tota la festa.

Ignorar, especialment en aquest segon significat, és l'acció que penso més s'escau en relació a la (inevitable) presència del rei Felip VI en l'acte de record i homenatge a les víctimes del 17A.

Ignorar no perquè no sabem, sinó precisament pel contrari, ignorar perquè sabem! I ignorar (no fer-ne cas) malgrat hi sigui perquè el contrari seria donar-li un protagonisme que, avui, no es mereix, perquè avui podem ignorar (prescindir) (d)el rei, però no les víctimes (i les seves famílies) que van patir els terribles atemptats d'avui fa un any.

El record i l'homenatge és per elles, sobretot per elles...

Finalment he pujat a l'avió!

Trenta dos anys són molts, possiblement massa, per fer finalment quelcom que tenia pendent! Però han estat trenta dos i l'important, més enllà de la demora, és que finalment ho he fet!

Trenta dos anys després he anat a veure les restes de l'avió francès que, col·laborant en les tasques d'extinció del gran incendi del 1986 a l'Alt Empordà, es va estavellar prop de Requesens, sobre Cantallops; els quatre integrants de l'avió (Jean Pierre Davenat, Jacques Ogier, Roland Denard i Jack Le Bel) van deixar-hi la vida i les restes de l'avió resten allà, formant part de la muntanya i, inevitablement, de la tràgica i trista història i relació d'aquesta amb el foc.

El camí el vam fer des de Requesens, on vam deixar el cotxe; el camí és una pista forestal (practicable per a vehicles 4x4) que voreja primer la muntanya de Requesens, més ombrívola, per passar després a la més assolellada de Cantallops, poble que des d'aleshores resta a la dreta i que es veu a vol d'ocell, juntament amb la plana de l'Empordà, fins allà on la vista, els núvols, la boira o la calitja la deixen veure. Només per aquella vista paga la pena.

Una placa commemorativa, una de les dues que hi ha, adverteix de la proximitat de l'avió; l'altra és just al costat de l'avió, prop d'un dels motors que va sortir disparat i que ha acabat encastat a la muntanya. L'avió és ben bé uns metres per sobre el camí, abraçat per la natura que, des d'aquell fatídic dia, ha anat fent el seu curs.

La visió a peu del camí de la cua de l'avió, entre els arbres, impressiona; a mi fins i tot em va commoure, emoció que creix a mesura que t'hi apropes. L'avió és allà, embolcallat per la muntanya, quasi com si la volgués acabar de grimpar; però no pot ni va poder, aquell dia, superar per poc els pocs metres d'aquell vessant que amenaçava el foc i que el va sentenciar a mort.

Em sap greu haver tardat tant en pujar-hi, i alhora estic content d'haver-hi anat finalment. Ja hi he pujat i sé que hi tornaré, tot i que espero no tardar de nou trenta dos anys...

Hi tornaré per veure l'avió i també, ho reconec, per tornar a veure Cantallops com fins fa ara no havia vist mai!

Auto-resposta: estic de vacances!

Fa unes quantes setmanes que no paro de rebre aquells odiosos missatges d'auto-resposta que anuncien, per si ja no les recordaves, les vacances dels contactes amb qui contacto per correu electrònic, missatges del tipus "disculpeu les molèsties, estic fora per vacances" o "de tal dia a tal altre (ambdós inclosos) seré fora de l'oficina"...

És evident que el missatge s'agraeix només pel fet de situar les expectatives de la possible resposta dels contactes, doncs si estan de vacances no espero que em responguin, però més enllà d'aquest (necessari) context aquests missatges d'auto-resposta tenen un punt cruel: em recorden, en el meu cas, que jo encara no hi sóc, de vacances!

He dit que no hi sóc?! Bé, per a ser més precisos hauria d'haver dit que jo encara no estava de vacances, perquè des d'avui i durant les properes tres setmanes, sereu vosaltres, cas que contacteu amb mi al correu electrònic de la feina, qui rebreu aquest odiós missatge d'auto-resposta:

"Bon dia,
del 13 d'agost al 2 de setembre, ambdós inclosos, gaudiré de les meves vacances d'estiu. A partir del 3 de setembre ja tornaré a estar operatiu.
Moltes gràcies!"

Doncs això,  que jo estic de vacances... però no el meu bloc!

Paraula de Fabra: canícula

L'estiu té els seus clàssics, com la cançó de l'estiu, que ja fa anys que no és una sinó moltes, tantes que ja quasi ni s'identifiquen!

El Tour de França és un altre clàssic d'estiu, un esdeveniment que televisat esdevé el somnífer ideal per a fer la migdiada al sofà esperant els darrers, i generalment més, apassionants quilòmetres de cada etapa.

Els festivals d'estiu també són un clàssic, un d'aquells estranys fenòmens que, malgrat tenir la sensació que moriran d'èxit, no deixen de créixer en edicions i en nombre!, doncs cada municipi, cada territori vol el seu...

Un altre clàssic d'estiu és la canícula, una paraula que tard o d'hora apareix als titulars dels informatius!

[del ll. canicŭla, íd., dimin. fem. de canis 'gos', nom donat a Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que a l'estiu coincidia a la seva sortida amb la del sol]

f METEOR 1 Període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor.

2 p ext Calor que fa durant la canícula.

Curiosa aquesta paraula i curiós el seu origen, doncs com podem observar a la definició deriva de la paraula "canis", gos... I així hem estat aquests dies, tot i que no encara en plena canícula, traient la llengua com els gossos, acalorats i aclaparats per unes temperatures que, com els festivals d'estiu (canvi climàtic?), semblava que no volien deixar de créixer! Afortunadament hem tingut i tenim una treva...